En el nom del pare

Només a un Déu sàdic se li acudiria plantejar una prova tan atroç: amb la vida d'un fill no s'hi fan apostes

| 17/03/2015 a les 14:34h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: See-ming Lee


De vegades —les nits d’insomni; mentre faig cua al metge; quan surto a córrer— m’entretinc pensant en criaturades. Per exemple: “¿Què demanaria si, ara mateix, se m’aparegués un geni i em concedís un únic desig?” És una trampa en què caic sempre, perquè la qüestió m’acaba abstraient del paisatge, de la sala d’espera, o, definitivament, no em deixa dormir.
 
Hi dono voltes i voltes buscant la resposta perfecta, la que resoldria tots els mals del món, però mai no la trobo. Tinc, això sí, uns quants candidats a millor desig. Un dels meus preferits és: “Que mai cap pare no hagi de veure morir un fill.”
 
Deu haver-hi poques experiències més devastadores que veure morir el teu fill. Poques coses et deuen fer dubtar més del sentit de la vida, o et deuen fer més palesa la inexistència de Déu.
 
Hi ha un passatge bíblic que sempre m’ha esgarrifat, el del sacrifici d’Isaac. S’explica al llibre del Gènesi que Déu, per posar a prova la fe d’Abraham, li demana que mati al seu fill Isaac. Abraham obeeix i només quan, ganivet en mà, és a punt d’immolar el seu propi fill, un àngel l’atura. Deixant a banda el repulsiu fanatisme d’Abraham, només a un Déu sàdic se li acudiria plantejar una prova tan atroç. Ja li poden buscar tot el sentit metafòric que vulguin, que amb la vida —per més terrenal que sigui— d’un fill, no s’hi fan apostes.
 
La setmana passada va morir el Jaume, el fill de la Maria. La Maria és la persona més bona que he conegut: d’aquelles que donen i no demanen, que es queden al teu costat quan tothom fuig. La seva és una bondat pura, transparent, que —si no fos per la Maria— hauria dit que només existia a les pel·lícules de Capra. I això que la vida no ha sigut gaire amable amb ella. Ha hagut de lluitar sempre, cada dia, superant entrebancs —en això, la vida sí que ha estat generosa—, tirant endavant, sense aturar-se, sense queixar-se. Però ni tan sols ara, al cap dels anys, li ha arribat una placidesa que s’ha ben guanyat; i ha hagut de viure la mort d’un fill.
 
Dios aprieta, pero no ahoga, diuen. Encara bo. Però potser tampoc caldria que estrenyés tant. És com el marit que, després de clavar-li una pallissa brutal a la dona, li diu: “I no et queixis, que no t’he trencat cap os.” I ella, agraïda, corre a fer-li el sopar.
 
Costa molt creure que existeixi algú infinitament bo que, podent-ho tot, permeti que passi el que passa cada dia aquí baix. No pretenc trobar una resposta racional a una qüestió que només es pot contestar des de la fe; ara, si al final la recompensa és la vida eterna en un paradís governat per un sàdic maltractador… què volen que els digui. (És clar que l’alternativa —el no-res— és prou depriment com per incentivar-nos a creure el que calgui.)
 
Dimecres al vespre, mentre parlava amb la Maria mirant, debades, de trobar paraules de consol, ella em repetia: “No hauria de ser així, no hauria de ser així”. I jo no sabia què dir-li. Perquè tens raó, Maria: no hauria de ser així.

@abocadecano

COMENTARIS

t entenc
Anònim. Rosa, 18/03/2015 a les 23:21
+2
-0
Maria jo tambe ho dic aixo: no haria de ser aixi. El meu fill a mort als 33 anys. Ja fa un any i vaig tirant perque no em queda d altre pero l alegria de viure ja no hi es. El seu record no marxa ans al contrari. Els de casa em diuen que ells hi son pero al meu cor al primcipi buit ara el timc ple d iindignacio, de rabia de frustacio de absencia tambe d amor . D amor a cabassos envers ell.
Indescriptible
Anònim, 19/03/2015 a les 08:24
+2
-0
Jo vaig estar a punt de perdre el meu fill. Els metges no pensaven que sobrevisqués a l'accident. El meu fill tenia 13 anys. I la sensació, només la incertesa de pensar que el teu fill morirà, es indescriptible. No imagino doncs, com es pot viure després d'algo així...
en el nom del pare
Tieta, 19/03/2015 a les 19:26
+1
-0
Jesus,he llegit el teu escrit. Es una descripcio molt maca de la Maria. Crec que has escrit desde la rabia,molt humana,de lo que ens queda fora de la nostra comprensio.
4000 anys
José, 19/03/2015 a les 20:27
+0
-0
Perdre un fill deu ser terrible, però també ha de ser-ho, per a un fill, perdre el pare, o no? O, potser els pares ja estem, com dir-ho, amortitzats? Sovint no ens adonem que estimar té un risc que paga la pena passar, i que l'altra opció -no estimar-, no.
En qualsevol cas, Abraham no devia estar tant del seu fill, perquè abans -i no tan abans- els fills no s'estimaven com ara. En aquella època, els fills, segon la nostra tradicció, es passaven el dia morint-se per alguna causa o una altra.
La pregunta és la següent: com estimarem els nostres fills d'aquí a quatre mil anys?
no hauria der ser així
Anònim, 19/03/2015 a les 22:14
+1
-0
No hauria de ser així..però per desgracia de a qui li toca, passa més sovint del que es pensa...
Jo també, si trobés al geni dels dessitjos li demanaria el mateix, doncs no hi ha res al món més bonic que veure creixer els fills i acompanyar-los en el seu descobriment de la vida.
Jesús....dona-li una abraçada ben forta a aquesta dona i ...gràcies per expressar amb paraules aquest sentiment.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord