L’excusa per entaular-nos amb aquest cervell és que acaba de publicar Alguns anys després, un encàrrec d’Ara Llibres on ens explica la seva infantesa. És així com hem sabut que Jorge vivia en un món de colors enmig d’una Barcelona en blanc i negre. És així com entenem una mica més la seva defensa de l’esperit crític. És així com ens engresca la idea que vulgui aplicar la museografia innovadora del Cosmocaixa per fer un museu Hermitage a Barcelona on s’expliqui l’evolució de la condició humana.
Jorge Wagensberg (Barcelona, 1948-2018).
A Alguns anys després expliques que els teus pares, jueus, et van portar a l’Escola Suïssa i al Liceu Francès per esquivar l’educació catòlica del franquisme. Això et va marcar.
Més aviat els marcats eren els qui anaven a les escoles on rebien una pressió religiosa fèrria, molt ficats dins d’una disciplina, amb uniforme, amb nens i nenes separats, i castigats per parlar. Jo veia tot allò en blanc i negre, i era un contrast amb l’Escola Suïssa, on l’assignatura religiosa era optativa, xerràvem molt i la conversa era important, ens potenciaven el sentit crític i, a més, apreníem un mínim de quatre idiomes. A mi, en aquella època, la idea de déu ja em semblava poc convincent i ja la discutia. L’escola no està per ensenyar creences, no està per ensenyar res que la realitat no pugui demostrar. Ara anem cap enrere en aquest sentit i també hi ha una tendència seriosa de separar nens i nenes a l’escola. Per mi és una barbaritat perquè l’escola ha de ser una mostra de la vida mateixa.
Al llibre parles amb molt d’entusiasme del Cosmocaixa, sobretot de la primera època.
Quan s’aixeca alguna cosa és perquè hi ha persones creatives que hi estan a favor, però acaben sent substituïdes per persones que van a favor d’elles mateixes. El Cosmocaixa va ser un dels millors museus de la ciència del món, però ja ha deixat d’exportar el model. Qualsevol col·lectiu depèn del tarannà de les persones que hi treballen. No vam deixar mai d’exercitar la crítica i això ho vaig aprendre en aquestes escoles que parlàvem abans. La crítica no es prenia com una ofensa, com un insult, sinó com un desig d’evolució. L’esperit crític és un desig d’evolució.
En canvi, estem en un moment on preval l’actitud de seguir les consignes de l’amo a ulls clucs. O sempre ha estat així?
En la història hi ha una oscil·lació entre la mediocritat i la creativitat. Hi ha moments en què la humanitat és més brillant, com a la Florència del Renaixement, amb Galileu, Dante, Leonardo, Michelangelo… Era una atmosfera especial, o a la Viena dels anys vint, amb Freud, Kokoshka, Popper… El que és normal és que això no succeeixi. De tota manera, s’ha de fer un esforç perquè la mediocritat no superi la massa crítica.
Ara estàs engrescat amb un altre projecte que té molt bona pinta. Com tenim el tema d’obrir un Hermitage a Barcelona?
Estem a punt de tancar quin serà l’edifici.
Creia que això ja estava claríssim, rere l’Hotel Vela, no?
No: serà encara més cèntric. A l’actual edifici de duanes, al costat del monument de Colom, un centre de gravetat de Barcelona. El projecte és innovador perquè intenta ser una fusió d’art i ciència. El que vull que quedi clar és que no serà, tal com s’ha dit, una franquícia de l’Hermitage. Serà més aviat una universitat per a ciutadans on la gent pugui conversar i creuar idees.
Però amb quin contingut?
L’eix serà la història de la condició humana. No hi haurà cap cultura en particular que predomini. M’agrada posar com a exemple un moment culminant de la música. Imaginem la Ciaconna de Bach composta per un alemany protestant, tocada amb un instrument Stradivarius de catòlic italià i interpretada per un jueu ucraïnès com Nathal Milstein. A quina cultura pertany? El miracle de la creativitat pertany a la condició humana. Volem defensar això i farem una història de la cultura humana.
Tornaràs a innovar.
La museografia científica de Cosmocaixa va ser nova i molts ens deien que era molt arriscada, però vam imposar la qualitat per sobre de la quantitat i al final va agradar a molta gent. Hi ha un gran malentès sobre la quantitat. És la cultura del best seller, que no sempre funciona. Aquesta museografia científica podria ser també interessant aplicar-la a un museu d’art. No es tracta de penjar els quadres sinó d’explicar alguna cosa.
S’ha de buscar una narrativa, com la que has emprat per a aquest llibre de memòries d’infantesa.
El llibre és fruit d’un encàrrec. Jo estava ben a punt per passar l’estiu a l’Empordà i fer bones passejades, quan em van proposar escriure’l. Em va semblar una bona idea i m’ha comportat descobertes sorprenents sobre mi mateix. Ha estat un exercici freudià amb què no comptava i m’ho he passat bé. Em va ajudar el meu germà, que em va fer de disc extern de memòria. Entre altres coses, he descobert la concentració que s’ha de tenir per no canviar el propi passat. És tot un esforç, això de no millorar-lo.
Què en milloraries?
El gènere de les memòries no m’agrada, quan es pren massa seriosament, perquè sempre veig que és una autocomplaença. Jo parteixo de la història de la família, que va viure la tragèdia de la Segona Guerra Mundial, una de les més brutals que hi ha hagut i que va trasbalsar la vida de tota Europa. Jo veia que els meus pares tenien un blanc en el seu passat i això m’estimulava i els ho preguntava fins que vaig veure que havien patit una misèria moral i material tremenda. Això sí: van sortir d’allà i el balanç va ser positiu. Una de les coses que vaig viure és la idea que les coses materials no te les pots endur i el coneixement no te’l poden treure. No parlàvem d’això, però es respirava. També veia que tot és qüestionable, que res és per sempre.
Ja vivies en un món líquid.
Aquest és un concepte de Bauman, que és molt amic meu.
De què parleu?
Ell és un gran intel·lectual, però jo li retrec que la sociologia encara és una ciència poc científica, molt basada en cultures. Parlem de com es podria aplicar el mètode científic a una ciència experimental. No és fàcil que ens entenguem perquè no emprem el mateix llenguatge. Ens estem buscant el llenguatge l’un a l’altre.
És que vivim en aquesta conya que ara tot és ciència: ciències de la comunicació, ciències polítiques, ciències econòmiques…
Sí, el nom és una declaració d’intencions més que no pas una realitat. Amb la interdisciplinarietat tothom hi està d’acord, però, a la pràctica, tothom juga amb el cap dins de la seva matèria. S’ha de crear una atmosfera perquè això no sigui així, fer un esforç especial. Crear un microclima per no amagar els conflictes, posar les contradiccions sobre la taula. És un error amagar-les perquè si alguna cosa és creativa són les contradiccions. El Renaixement va ser un xoc de trens: després de segles de coneixement revelat, neix la ciència i comencen a crear-se conflictes importants.
En això de mostrar les contradiccions, l’art sempre ha anat al davant.
La ciència i l’art es poden enriquir l’un a l’altre. Els grans científics sempre han estat molt vinculats a l’art i a l’inrevés. Per exemple, Dalí tenia més amics científics que artistes. El pare de les fractals em va confessar que el seu sentit el va treure d’un quadre del Dalí.
I la tècnica, on la posem?
Tinc un fill de dotze anys que tenia una addicció als videojocs i jo me l’enduia de llibreries. Li explicava que la tècnica només està bé si està al nostre servei creatiu i no pas si ens n’allunya.
Quina arma vas utilitzar per treure’l de les maquinetes?
Cap! A Brazilia hi ha un tipus de llibreries que són grans centres on la gent va a passar-hi la tarda. El primer dia ell es va estar a la cafeteria, en un racó. El segon, ja va començar a tafanejar entre els llibres. Va picar l’ham i ara ja és ell qui em demana d’anar-hi. En aquesta edat els nens tenen l’etapa del no, però hi ha una cosa que no poden evitar i és la imitació que fem tots els mamífers.
