Foto: Zee
Sort en tinc de la paraula per inventar-me veritats que siguin mentida però mira. Que facin el paper. Que enganyin el subconscient, que em facin feliç una estona. La que duri. Que tot sovint hi ha paraules inconegudes que superen el relat del món real. Ficcions on tot pot passar i tot és possible. Que dibuixin escenaris que no existeixen, feliços d’existir, desitjos negadors de l’aquí i l’ara. Coses com l’amor. Coses.
Com fer venir en ple novembre un torrent de primavera i aquella olor de gessamí. Com mirar de prop l’absència i omplir-la de carícies i rialles, i que la solitud em faci companyia maquillada de tu, d’un sempre que sigui nostre. Tot això fa la paraula quan la vesteixes de ficció.
Coses millors, escenaris imperfectes fets a posta, que quadren a la perfecció. Només calen ser escrites, totes aquestes paraules perquè no siguis mai més el meu mai, no siguis mai més absència, desig negador de la tristesa. Coses com l’amor, m’invento. Coses.
