Foto: Barbara W.
Embafades de l’amor romàntic, n’hem sortit rodolant: no volem ser dèbils, no volem (més) ferides. Després de renegar-ne amb totes les nostres forces ens hem llançat al buit de la independència, ens hem empassat de ple el neoliberalisme relacional i emocional, quedant aïllades i a la intempèrie. El neoliberalisme capitalista s’ha escolat dins l’amor i el sexe, diu Marina Garcés. Es veu que el capitalisme pot ser emocional: sembla que també puguem consumir amor, sexe i cossos, i amb un ara-i-aquí que fa por i tot.
Brigitte Vasallo deia en una entrevista que hi ha una cosa que li preocupa: la idea que les nostres possibilitats són infinites i, per tant, sempre hem d’estar preparats per si apareix alguna cosa millor. Una persona millor. Així, acabem adoptant una manera de fer que no sembla gaire diferent de la que adopta una al mercat. És, clarament, un quina-marca-compro, deia.
Pensava, però, que no sé què té de revolucionari no voler-nos responsabilitzar de res més que no siguem nosaltres mateixos en un sistema capitalista i neoliberal. No sé gaire si vull ser sola, jo. Si puc prescindir dels altres i ser una-dona-independent. Per què, és el mateix ser dèbil que ser vulnerable?
“Ser vulnerable és la capacitat que tenim que la realitat i les persones ens afectin, no és una debilitat com volen fer-nos creure. Ser vulnerables ens fa més forts: ens poden ferir, podem perdre, però en la necessitat de les unes amb les altres també hi rau la nostra potència”, diu Maka Makarrita, feminista i periodista del periòdic bimestral sevillà El Topo. “Però si volem vides que puguin ser habitades, hem de posar les cures al centre i parlar-les”. Garcés també esmenta que hem d’abandonar la fantasia de la individualitat perquè no podem ser soles. Però el que és més important, és que no volem ser soles.
No està gaire de moda dir “ei, soc aquí, necessito una tassa de brou, si us plau”. Sembla que demanar ajuda sigui mostrar-nos dèbils. És més, encara que a vegades en vulguem demanar, no sabem ni per on començar a gestionar-ho. Però crear espais on puguem explicar-nos els límits, les cures que necessitem sense perdre’ns en l’abstracte és un dels reptes que necessitem encarar per col·lectivitzar i posar, de debò, la vida al centre. Respecta’m els tempos, acompanya’m en aquest procés de dol, compto amb tu, no em posis entre l’espasa i la paret, soc al teu costat, no puc ni vull gestionar això ni així, necessito més espai, no em facis sentir culpable, em fa molt feliç que em truquis.
En un sistema capitalista on tot es defineix a partir del poder i l’abús d’aquest, hem associat tenir límits a ser dèbil. Poder expandir-nos, continuar creixent i consumint tot el que tenim a l’abast (tots els recursos possibles, també persones) és el paradigma que tenim instal·lat també en les nostres relacions. Sembla que no ens puguem aturar, nosaltres –com a individus– per sobre de tot i de tothom. Qui és dèbil no és fort, però no comprenc cap altra manera de ser més forta que conèixer-nos els límits, acceptar-los i cuidar-los. Soc vulnerable.
10
1
