La vida té vida pròpia

Reincident

Aquest rememorar-te el cos com si altre cop pogués besar-lo

| 29/11/2017 a les 14:24h
Especial: La vida té vida pròpia
Arxivat a: Cambres pròpies, La vida té vida pròpia

Foto: Badly Drawn Dad

 

S'obren finestres imprevistes, projectes nous, propòsits que il·lusionen, i al mateix temps em sembla que t'enyoro com no t'havia enyorat mai, o com feia molts dies que no t'enyorava. Recordo la germana, no ets imbècil, només ets reincident, i em sembla tan bonic, tan amorós, que avui no em sap tant greu aquest permetre'm reincidir una altra vegada encara que només sigui amb les ganes i el desig, amb aquest fer-te present com si es pogués, com si volguessis, aquest rememorar-te el cos com si altre cop pogués besar-lo. Estaves bonica ahir, feies bona cara, m'han dit avui, i jo he pensat el vent i la tendresa i la lluita i el riu i el sol a les galtes, i la llum i el Delta i les companyes, i en canvi he tremolat per dins i m'han espetegat les dents com si tingués massa fred quan he tornat a pensar en tu. Soc al pont amb un pulmó atrapat en el teu riure i l'altre enllà, respirant sense atrevir-s'hi, en el paisatge que em promet aquest sol de primavera-hivern, en els somriures que em volen fer lloc, en desitjos de sofà i manteta els diumenges al vespre. Soc al pont esquinçada pel mig i només em calma el riu. M'endinso en l'aigua que ens volen prendre i em permeto enyorar-te molt, voler-te més, plorar-te tant. 


* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
16/12/2017
Imatge il·lustrativa
16/11/2017
Imatge il·lustrativa
10/11/2017

COMENTARIS

Ostres...
Anònim, 02/12/2017 a les 18:41
+3
-0
M'ha literalment tallat la respiració
Preciós
Sincer
Mi sent-ho tant identificada...
Moltes gràcies Sònia!
Emotiu
Anònim , 03/12/2017 a les 19:08
+0
-0
Precios
Estimar(-nos)
Melàngia , 04/12/2017 a les 00:17
+2
-0
Continue desxifrant les notes del silenci que lentament acaronen la meua realitat, potser també la teua, segurament la nostra. La tristesa m'abraça cada cop més fort com forme s'apropen les fredes vesprades d'hivern.
Però, he après a renàixer de les cendres, com un au fènix. Sóc foc dins, a pesar de tenir les il•lusions i esperances glaçades.
Construim ponts per no ofegar-nos en les nostres pròpies penes. Dibuixem somriures cada dia que s'esborren amb les llàgrimes quan cau la nit.
Però allà dins, a la penombra de l'abisme, trobe ferides que curen i cicatrius que comencen a sanar. Resona el riure amagat rere la cuirassa de la por. Oblide l'olor a ella i l'últim alè que em va regalar.
Em despulle com la tardor fa amb els arbres. És l'hora d'aixecar-se i cirdar ben fort que continuem vives malgrat l'opacitat de la realitat.
Que Sol també surt als matins del Desembre. Que mai és massa tard per tornar a estimar(-nos).

Bona nit i gràcies per escriure
Gràcies
Anònim, 04/12/2017 a les 00:43
+0
-0
En poques linies m'he quedat amb els pulmons atrapats i les llàgrimes als ulls...

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa ofereix una programació especial de continguts digitals
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
14 reflexions sobre la importància del teatre
Imatge il·lustrativa
El Grup Focus ofereix en línia dues obres teatrals i dues pel·lícules
Imatge il·lustrativa
El Gran Teatre del Liceu posa a disposició dels espectadors una selecció d'espectacles
Imatge il·lustrativa
Una campanya recorda que quedar-se a casa és essencial per aturar la pandèmia