Foto: Fundació Obra Social la Caixa
De veu en tenim tots, però no a tothom escoltem igual. Hi ha qui és més invisible o qui allò que viu a casa o a l’escola el fa ser invisible. Per això, formar part d’una coral és la manera de sentir-te part d’un tot, i al mateix temps que es reconegui la teva manera (única al món) de dir, cantar i ser.
“Si m’equivoco, continuo”
M’ho diu la Nefeli, una nena que cantarà, amb tres-cents infants i joves, el Messies de Händel al Palau de la Música, amb tot de corals (la seva, el Coral Infantil del Xamfrà, del Raval) en un concert impulsat per la Fundació Obra Social la Caixa i la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana. Li contesto “Ah sí?” només per donar-li corda: “Sí, també toco el violoncel. Moltes vegades, quan he fet un concert, m’he equivocat però he seguit, perquè com que el públic no sap què faràs, també pots improvisar una mica”. Potser sí que la por al fracàs és el fantasma que ens bloqueja els dits i la veu i tot. La pedagoga Maria Jesús Comellas deia que més val felicitar el qui ho prova que castigar-lo per no haver-ho fet com tocava. El que està clar és que depenent de si a un infant li diem “si t’equivoques, malament” o “si t’equivoques, vinga, torna-hi”, s’ho agafarà molt diferent. I que confiar és el que dona més ales –i resultats positius– del món.
“Abans era més vergonyosa que ara”
M’ho confessa la Nefeli, mentre mira de reüll l’escenari on assagen abans del concert. Fer el ridícul és una por dels grans que, veient-ho o no, carreguem als petits. I si algú et dona l’empenta per tirar endavant, és possible que la vergonya (traduïda en una cara vermellíssima, o blanca, o en aquella tremolor de cames o en aquesta cosa dins la panxa) es faci petitíssima fins a desaparèixer. I creixis com mai per dins i t’il·luminis com mai per fora. Perquè la feina d’aquests directors de corals és la mateixa que la dels mestres: creure-hi, creure-hi i creure-hi.
Poder ser
“Aquests nens, que viuen al Raval, a casa la majoria tenen un drama: les seves famílies no sempre tenen feina i estan atesos pels serveis socials. A més, a les escoles on van les ràtios són altes. I aquí és un lloc on són qui són: ni el pobre, ni el que té TDH, ni l’hiperactiu, ni el nerviós, ni el tímid. Respectem cadascú perquè creixi com és i no com ens agradaria que fos”. Ho explica Magalí Sala, que dirigeix el grup on canta la Nefeli. Podríem dir que una coral també és una escola: on aprens a cantar, sí, però abans a callar, a escoltar, a saber que ara et toca a tu i després a mi. Que aquest nosaltres depèn de cadascú. I que, per tant, cadascú no només val, sinó que té una responsabilitat.
L’entusiasme fa entusiasme
Si dones respecte, reps respecte, deia el filòsof Joan Manuel del Pozo. Per tant, la lògica és ben clara: si en una classe entres de mala gana, és possible que els nens aprenguin (o no) de mala gana. Si recordo aquesta fòrmula és perquè a la Magalí li brillen els ulls quan em convida a venir al local on assagen, que sí, que t’agradarà. I a la Nefeli, mentre, ara sí, se’n va disparada cap al seu grup al ritme de l’Halleluyah, també. I no cal més prova per assegurar que la motivació és el millor motor per cantar i, de pas, per afinar la vida que tots aquests infants tenen al davant.
1
0
