Vicenç Villatoro: «La gent que no diu el que pensa potser no pensa»

Segons l'escriptor i director del CCCB, «mullar-se en política no hauria de ser prendre mal»

| 22/03/2015 a les 18:49h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, converses

Foto: CCCB


Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) viu, escriu, encadena càrrecs interessants i reivindica l'èpica "dels del mig". En aquesta conversa tranquil·la repassa projectes, partides en joc i esperances desfetes.
 
Escriptor, articulista, director del CCCB. Portes molts barrets. Quin t'encaixa millor?
 
Si n'hagués de triar només un, seria el d'escriptor. Però demanaria triar-ne dos, i hi afegiria el de periodista. Per mi són dos barrets. Als diaris no m'he considerat mai un escriptor. Que n'hi ha, de molt bons i collonuts i admirables: juguen a les regles del joc literari a través dels mitjans. Jo quan escric articles jugo les regles del joc periodístic. Vaig començar a fer de periodista a la premsa local pensant que era un subconjunt de l'ofici d'escriptor, però vaig veure que era una altra cosa.  
 
Per què escrius? Ho faries ni que no ho publiquessis?
 
La decisió de ser escriptor la vaig prendre gairebé abans d'escriure: als 14, 15 o 16 anys. Vaig decidir que em relacionaria amb la meva vida escrivint. Em vaig dir: viuré escrivint i escriuré vivint. Hi ha gent que ha pres una decisió radical, que admiro però no comparteixo: gent que diu "jo escric" i sotmet la vida a l'escriptura. Jo ho faig al revés: visc, però em relaciono amb la vida (amb la mort, amb el naixement, amb la memòria familiar, amb el que em passi) escrivint. Publicar o no publicar és irrellevant. Tinc en un calaix un text que es diu «La bona mort», un dietari dels últims mesos de la meva mare. Està fet amb voluntat literària, però que es publiqui algun dia o no és secundari. Vaig escrivint per impulsos vitals, i això fa que el que he escrit no tingui una estructura d'obra, en què cada llibre és millor que l'anterior. En la literatura que he fet no hi ha un pla, he anat amunt i avall.
 
Et mana la vida.
 
Sí, i això em dóna una possibilitat infinita d'error. He fet moltes coses estratègicament equivocades. Però era la meva manera de relacionar-me amb la meva vida en aquell moment.
 
La poesia l'has deixat de banda? Crec que te'n vas acomiadar dient que no t'interessava tant mirar-te a tu mateix com mirar el món.
 
Veia la narrativa com una mirada sobre el fora i la poesia com una mirada sobre el dins. Això amb els anys es va barrejant. El que no he fet gairebé mai és escriure poemes i dietaris al mateix temps.
 
O sigui, que de poesia encara n'escrius.
 
Sí, a èpoques. Els poemes els tinc a la carpeta dels dietaris.
 
Hi ha un altre Vicenç Villatoro: el que dirigeix l'Avui, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, l'Institut Ramon Llull, el CCCB... T'atreu el poder? T'hi has trobat sense buscar-ho?
 
M'atreu la vida intensa. Vaig decidir relacionar-me amb la vida escrivint però sense renunciar a viure. Viure intensament vol dir viatjar i llegir tant com pugui, dormir poques hores, i quan em passa pel davant un projecte carregat de vida (un mitjà, el CCCB), assumir-lo. M'agrada la salsa de la vida. No és el poder, són els projectes. No en faig col·lecció, però si algú en fes la col·le, jo tinc les coses xules: dirigir un diari, la tele i la ràdio, el Llull, el CCCB... M'hi tiro tant de cap que de vegades em cremo i m'adono que no ho puc allargar indefinidament. Mogut per aquesta pulsió vitalista, he fet una gran quantitat de canvis.
 
També col·lecciones feines més polítiques, com la de ser diputat al Parlament.
 
Algú va posar a la Viquipèdia que sóc escriptor, periodista i polític. Jo no m'hauria definit com a polític, però ara no m'ho trauria. Fa deu anys potser m'ho hauria tret, però no vull amagar un tros de la pròpia vida. La política m'agrada molt, també vitalistament. Gairebé tot el que he fet en política, menys ser diputat al Parlament, han estat extensions de ser escriptor i periodista. Jo arribo a la direcció general de Promoció Cultural perquè m'he mogut en el món associatiu dels escriptors: m'importava la promoció cultural, no la direcció general. Ser director general de Ramaderia i Pesca no hauria entrat en la meva lògica vital. Vaig ser director general de la Corpo, però jo ja treballava a TV3 l'any 84, no era algú que venia de fora. La direcció general de la Corpo l'entenia com ser el degà de la Universitat. El que entraria més en el territori de la política és ser diputat. Un Parlament és un observatori vital espectacular, i no deixa de ser una fàbrica de textos: s'hi fan textos legals a moltes mans.
 
Un periodista es pot mullar políticament sense prendre mal?
 
Mullar-se en política no hauria de ser prendre mal. Prefereixo la gent que diu el que pensa. La gent que no diu el que pensa potser no pensa, o potser ho amaga per estratègia. Jo no he demanat mai permís a ningú per fer un article. M'he trobat moltes més vegades que un argument d'un article meu el feia servir algú que no pas fent servir jo en un article un argument que m'hagués estat suggerit –en el bon sentit, ep.
 
Potser hauríem de perseguir l'honestedat en lloc de l'objectivitat.
 
He anat derivant d'una manera progressiva cap al periodisme d'opinió: dic les coses amb el meu nom. Allò coincideix més o menys amb uns colors polítics, però sóc jo qui ho diu.
 
Has conegut el funcionament de la política de primera mà. T'ha sorprès, t'ha decebut, t'ha agradat...?
 
La política té en una banda la gestió i a l'altra la demagògia, la politiqueria. A vegades les dues bandes es mengen el que hi ha al mig. Però la política existeix, jo ho he vist.  
 
T'has quedat amb les ganes de ser conseller de Cultura?
 
No. Quan ets a l'exèrcit, prefereixes ser general que tinent. Quan era director general de Promoció Cultural, la conselleria era un horitzó raonable. En altres moments de la meva vida no s'hi hauria encabit tan bé. No he dit mai que no, però quan he pensat que si feia uns determinats moviments això seria possible, no els he fet.
 
Recordo un dietari en què hi donaves voltes.
 
Sí, el de quan era director general. En aquells moments la possibilitat de la conselleria lligava amb la meva vida.
 
No has deixat mai d'escriure, ni dietaris ni novel·les, tinguessis el càrrec que tinguessis.
 
La frase "no escric perquè no tinc temps" no és certa. Si vols, hi ha temps per escriure. Jo no he deixat d'escriure en gairebé cap circumstància vital. Però això m'ha dut a escriure no el que vull, sinó el que puc. He escrit aquells projectes que em cabien dins la vida. Alguns d'ells, vistos des de la perspectiva d'ara, em semblen errors estratègics i potser no els tornaria a fer, però alguns altres estarien entre el que més m'agrada del que he fet. Memòria del traïdor és un llibre escrit mentre vivia, i si hagués de triar tres llibres meus, aquest en seria un. Però hi ha dos llibres que m'han fet dir: ara ho faràs al revés, ara faràs el llibre i la vida s'hi adaptarà. Són La claror del juliol –que va voler dir deixar la feina, anar-me'n a Mallorca a viure– i Un home que se'n va, que va implicar deixar el Llull en un moment en què no ho va entendre ningú. Em vaig dir: si vull fer el que vull fer, no m'hi cap a la vida, per tant he de canviar la vida.
 
Dins teu hi ha el conflicte de no estar-te dedicant més intensament a la literatura?
 
No és un conflicte permanent, i també tinc la recança a la inversa. Quan m'estava a Mallorca escrivint La claror del juliol, el món no es va parar. A mig escriure me'n vaig anar una setmana al Pròxim Orient perquè hi passava no sé què. El meu neguit personal no ha estat tant no haver pogut fer el que volia en literatura per culpa de la vida, sinó que el que jo he fet a la vida pugui haver contaminat la percepció que es té de la meva literatura. Saps allò que li diu algú al Juan de Mairena de Machado: "Balzac me parece un autor tan insignificante que ni siquiera lo he leído"...? Tinc la sensació que n'hi ha que no em llegeixen condicionats per les feines que faig. "Aquest tio que està al CCCB..." Potser després de llegir-me pensarien el mateix, ep. Crec que he escrit llibres que s'han vist perjudicats en la seva percepció pública per aquest motiu, i això m'ha neguitejat, perquè el que escric és una aposta vital molt forta.
 
Però no has deixat que aquesta percepció externa et condicioni.
 
No m'afecta, però em sap greu. He fet el que m'ha semblat que havia de fer.
 
Confies que el temps farà justícia?
 
El temps pot fer justícia amb el que li arribi. Però aquest camí es pot avortar en fases molt prematures. Segur que hi ha coses boníssimes que no ens han arribat perquè els seus contemporanis ja els van tallar les ales. Però intento no ser paranoic. He conegut gent que tenia una confiança injustificada en la pròpia obra. Jo la confiança la tinc. No en tot, perquè no he construït un edifici en què vas pujant plantes, sinó una obra dispersa i desigual.
 
El teu millor llibre encara està per escriure?
 
Espero que sí. Quan els tens al cap abans de ser escrits són tots fantàstics. Hi ha gent que compara el llibre que té al cap amb el llibre que ha escrit l'altre, i sempre és millor el del cap. El problema dels llibres és escriure'ls, no pensar-los. Quan tens la idea prèvia et dius: fem-lo de pressa perquè me'l prendran, com és que això no ho ha escrit ningú? Però després n'has d'escriure una primera frase. I decidir si el fas en primera o en tercera persona, en present o en passat, amb capítols llargs o curts. Aquella primera idea va passant proves. Jo estic convençut que escriuré més i que escriuré coses ambicioses.  
 
T'afecta l'opinió dels altres?
 
No m'agrada tenir enemics. Si pogués, no en tindria. Tendeixo a evitar-ho fins allà on puc, sense forçar les pròpies posicions. M'agradaria que m'estimés tothom, i tant. M'ha costat molts anys acceptar que fer coses és disgustar. M'agradaria fer coses i no disgustar. Però tampoc estic disposat a no fer-les per no disgustar.
 
Si fas coses, et surten enemics.
 
És un preu que em sembla car, però si no hi ha més remei, paguem-lo.
 
Aconseguir que un enemic t'acabi estimant és impossible.
 
Amos Oz, parlant del conflicte al Pròxim Orient, diu que el lema hippy "fes l'amor i no la guerra" ens va fer molt mal. Del que es tracta és de no fer la guerra. L'amor és optatiu. No cal que ens estimi tothom, però comportem-nos civilitzadament.
 
Fa uns anys ens vam arribar a creure que es podia viure d'escriure. Avui resulta impossible.
 
Jo he empaquetat tantes activitats que no m'he plantejat mai aquest tema. Cap de les decisions que he pres ni en literatura ni en periodisme ni en espai públic han tingut una motivació econòmica. Això no parla a favor de la meva bondat, ho dic perquè entre tot sempre me n'he anat sortint. Però he pres decisions radicalment antieconòmiques, com la de deixar el Llull per escriure un llibre.
 
Hi ha escriptors tan desanimats que s'han plantejat deixar d'escriure.
 
Ho respecto molt, però no es correspon amb la meva experiència vital. Com t'he dit, jo escric coses sense horitzó de publicació.
 
Escrius a raig?
 
La literatura, no. Com que l'escriptura em surt massa a raig, la literatura l'alenteixo. L'entrenament periodístic fa que pugui escriure textos comprensibles a molta velocitat. Però els folis de literatura els escric a mà i els reescric moltes vegades.
 
A mà? Les novel·les?
 
Sí, en llibretes. Escric a mà per frenar i per diferenciar. O ho faig diferent o em sortiria com la prosa periodística.
 
La frontera entre literatura i periodisme tampoc és tan clara.
 
Per mi, sí. Per mi són dues coses radicalment diferents que es fan amb els mateixos maons. El que varia fonamentalment és el perquè. Jo escric un article perquè passa una cosa, i escric una novel·la perquè estic emprenyat. No he publicat mai un recull d'articles, i n'he fet piles i piles i piles. L'article és funcional, participa en un debat del dia. La literatura respon a una necessitat vital; el periodisme respon a un estímul exterior, és el que passa a fora el que et posa en marxa. En literatura, el que et posa en marxa passa a dins, l'impuls és intern, i després surts a fora a veure amb què ho construeixes.
 
Amb els anys què t'atreu més llegir o rellegir, ficció o no-ficció?
 
Em sap greu donar la raó a tots els que m'ho han dit tota la vida i que jo pensava que estaven equivocadíssims. No he deixat mai de llegir novel·les, però cada vegada m'atreu més la no-ficció, sobretot aquell espai intermedi d'allò que té vocació literària però té una càrrega de veritat. D'Amos Oz, em quedo amb Una història d'amor i de foscor. De Stefan Zweig, amb El món d'ahir. Aquestes coses intermèdies són les que més m'agrada llegir, i normalment el que més t'agrada llegir és el que t'acaba venint més de gust escriure. Escrivim perquè hem llegit.
 
Dels teus llibres, quins són els que com a lector t'atraurien més?
 
Estic molt content d'Un home que se'n va, de La claror del juliol i de Memòria del traïdor, que és raro perquè sí. Tot el que hi passa és veritat però està posat tot al mateix lloc.
 
La memòria inventa i es pensa que reconstrueix.
 
La memòria inventa perquè posa sentit a una cosa magmàtica. Per donar sentit a una realitat que no en té, la dotes d'argument. Quan algú escriu les seves memòries, escriu una novel·la, fa una reconstrucció coherent de la pròpia vida. I oblida allò que ha viscut però que no participa de la coherència.
 
Ens autoenganyem construint relats, i ens els acabem creient.
 
El terme relat s'ha posat de moda i m'inquieta fer-lo servir, però sí. El cap de setmana vaig ser a Polònia veient museus. T'adones que les exposicions que més funcionen són les que saben el que volen explicar. Que no vol dir que el que expliquin sigui cert. Jo demanaria que les exposicions fetes amb una tesi no facin veure que allò és la història, que siguin explícites a l'hora de dir que allò és una tesi, de la qual puc discrepar-ne o no. 
 
És, potser, el cas del documental Ciutat morta...?
 
Sí. Que no em diguin que un documental és la veritat i una pel·lícula de ficció és la mentida. Un documental fa una tria entre materials certs per explicar una tesi. Una tria tan narrativa com la de la ficció. Una vegada vaig fer un article contra En construcción. Sóc molt fan del Guerín i vaig dir que el producte m'agradava molt, però no m'agradava aquella mena d'il·lusió de veritat.
 
Quins reptes et planteges com a director del CCCB?
 
Amb els reptes em passa com amb els relats, és d'aquelles paraules que no sé com fer-les anar.
 
Diguem-ho d'una altra manera. Per què ets aquí i què vols fer-hi?
 
Aquesta és una eina molt bona d'interpretació del present, i crec que se n'ha de preservar la bondat com a eina. Em veig amb cor d'ajudar que continuï sent el que ha estat. Si el CCCB fos una raqueta de tenis, seria una raqueta collonuda, que permet jugar a tenis fantàsticament bé. Però ara la partida és una altra. Quan va néixer, la partida era en bona part la idea de la ciutat cosmopolita contra la nació reaccionària, i avui la partida no sé quina és encara, però sé que no és aquesta. No és que la raqueta hagi canviat de mans, és que ha canviat la partida.
 
Quina partida es juga ara?
 
Hi ha partides diferents. De valors centrals i molt compartits, dels del mig –que des de lògiques més populistes semblen indefensables... En part, una de les meves feines és intentar endevinar quina és la partida.
 
Qui són els del mig?
 
Per mi és una cosa bastant obsessiva. A vegades m'he autodefinit com una persona d'extrem centre, de radicalitat central. Hi ha un espai –que pot anar de la socialdemocràcia al liberalisme, del conservadurisme democràtic a l'esquerra democràtica– que està al mig d'altres coses que estan a les puntes. També hi ha uns sectors socials que estan al mig. Jo m'he sentit sempre molt d'aquest món. El meu avi no era de la CNT, en part perquè era sastre. A El violinista en el tejado, quan la filla gran en lloc de casar-se amb un ric es casa amb un sastre, diu "també els sastres tenen dret a una mica de felicitat". Jo diria que també els sastres tenen dret a una mica d'èpica. Hi ha l'èpica de la classe obrera i l'èpica de l'aristocràcia. També els sastres tenen dret a dir la seva. Aquest és el meu món. El CCCB ha de ser això? No, però també. I fer d'advocat d'això, intentar que això també hi sigui, sí que ho vull fer. No és centrisme polític, hi ha centrisme polític que no és vi rosat sinó vi blanc i vi negre posats junts. Jo crec en el vi rosat. En el metafòric, no pas en el de veritat.
 
Això com encaixa amb el procés sobiranista?
 
El que més m'atreu del procés és que és una revolució de les classes mitjanes. Una revolucio democràtica en els mètodes i ens els objectius. Això, amb un amic que aprecio molt com en Joan Manuel Tresserras no ho compartim en absolut. El 9N vaig anar a tres col·legis electorals. On el procés era viscut amb més intensitat era entre les classes mitjanes. Una virtut del procés és que s'ha projectat cap amunt i cap avall de l'escala social. El catalanisme cultural és potent perquè les classes mitjanes el fan seu.  
 
S'ha dit i repetit que el CCCB té tres ces i cap de les tres vol dir Catalunya.
 
En van arribar a ser cinc: Centre de Cultura Contemporània Casa de la Caritat.
 
Amb Villatoro de director, això canviarà?
 
Això ja ha canviat. El joc de ciutat contra país ja ha caducat. No és que hagi canviat perquè ara hi ha un alcalde convergent, sinó que hi ha un alcalde convergent perquè ha canviat. Que un alcalde com Pasqual Maragall fos president de la Generalitat també va ajudar a fer que aquesta disjuntiva caduqués. L'única diferència amb els anteriors directors és que jo provinc més del catalanisme cultural. He estat en l'espai públic, he militat políticament i he estat diputat perquè crec en el catalanisme cultural. Quan em defineixo políticament no dic mai que sóc independentista. Vull la independència ara mateix, però la independència és allò que permetrà la vitalitat del catalanisme cultural. Si algú em vengués independència però en castellà, no ho compraria.
 
La proposta de fer cooficial el castellà en una Catalunya independent potser sí que a la llarga voldria dir independència en castellà.
 
Jo d'entrada no ho veig clar, però em passa com amb tot: si ens posem d'acord en l'objectiu, mirem quina és la fórmula. Si l'objectiu és la permanència de la llengua i de la cultura, provem si amb autonomia ja n'hi ha prou. Ho hem provat i hem vist que no. De federalisme no en serveixen, al mercat. Doncs provem la independència. Jo el que vull és el que garanteixi la supervivència de la llengua i la cultura pròpies. Si em demostren que això és possible amb la cooficialitat del castellà, no hi tinc cap inconvenient. Em semblen menys importants els instruments que els objectius. L'objectiu és el catalanisme cultural.
 
T'atreviries a fer un pronòstic a deu anys vista?
 
No. Crec que hem de contemplar una possibilitat: que el procés no acabi funcionant però que això no signifiqui tornar al punt zero. El motor de tot plegat és que la gent se n'ha afartat. Potser ho intentem un o dos cops i no surt bé, però si la gent continua estant-ne afartada, hi haurà un dia que sortirà bé. Si es manté aquest estat d'ànim i intel·lectual de la població de Catalunya i ara no ens en sortim, ja buscarem un altre sobreeixidor, ja trobarem una expressió política en un altre moment. Aquesta no és la possibilitat que més m'agrada, ni tan sols és un pronòstic, però ho hem de posar en el catàleg de les coses possibles.
 
No ets a les xarxes socials.
 
No. Amb els anys t'has de jubilar de coses. Jo ja no jugo a pilota perquè em trenco i no sóc a les xarxes socials perquè no n'he sentit la necessitat. És una qüestió de tries vitals.
 
Què et sedueix més, la bellesa o la intel·ligència?
 
Em sembla ben plantejada la pregunta perquè no sumen 100, però com a mínim sumen 90. Si sumessin 90, per mi seria 50 la intel·ligència i 40 la bellesa o la recerca de la bellesa. L'espectacle de la intel·ligència em fascina. Hi ha un tercer element, que està entre la bondat, la compassió i l'empatia, que a mi em fa plorar. Em meravella la intel·ligència, em fascina la bellesa i m'emociona la bondat. Dir-ne bondat sembla de col·legi de capellans, però és una cosa que existeix i que és el contrari del mal.
 
"Que sigui millor un món amb sentit que un món sense no vol dir que n'hi hagi", vas escriure en un llibre de cartes creuades amb Francesc Torralba. En té, de sentit, el món?
 
Tendeixo a pensar que no. Jo al Torralba li deia que escriure aquell llibre era més fàcil per a mi, però viure és més fàcil per a ell. Ell creu que hi ha un pla i jo crec que no. Quan mires el món, és molt difícil creure que hi ha un pla. On era Déu quan mataven nens a Auschwitz? El no-sentit és més fàcil d'argumentar que el sentit, però es viu més bé amb sentit. Escriure el llibre per a ell era difícil, perquè havia de fer quadrar un món que no quadra.
 
Es va morir la teva dona, la mare dels teus fills.  
 
El que em dol més és l'esperança desfeta, els projectes tallats, els somnis per viure. Podíem dir "un dia anirem al Iemen" i no, no anirem mai al Iemen. La meva dona va viure amb molta il·lusió el naixement dels dos primers néts. La tercera i la quarta i la cinquena nétes no les ha vist. No és tant la mort com l'impossible, el que voldries i no serà. Això és el que m'ha trasbalsat més.
 
Havent vist la mort de tan de prop, t'hi reconcilies d'alguna manera? Li trobes cap sentit?
 
No. Si crec que tot plegat no té sentit, tampoc en té la mort. Però és que no és "la" mort, és cada mort. Quan mor algú de noranta anys el dolor és menor. Enterrar pares és dolorós però quadra, i enterrar fills ha de ser el pitjor del món, no se m'acut res pitjor. A Auschwitz, on més et trenques és amb els nens.
 
D'aquí a dos anys en faràs seixanta. Com afrontes la perspectiva de la vellesa?
 
Em preocupa no ser jo. També vas adonant-te que coses que han estat centrals a la teva vida ho passen a ser menys. Entenc que aniré fent renúncies, però em preocupa la idea d'anar deixant de ser jo i de certes limitacions físiques. Em fa pànic perdre capacitat d'entendre, i em fa por el dolor. Allò que ens trencarà no sempre és el que pensem que ens trencarà. La meva mare va morir de càncer, i el seu principal problema va ser que es va quedar sorda. El càncer era menys que la sordesa, i morir-se era menys que haver-se quedat sorda. No es va voler fer quimioteràpia, i un dels motius era per no perdre el cabell. És absurd? Doncs no.
 
Si no fos pel declivi físic i per l'horitzó de la mort, la vellesa també deu tenir les seves satisfaccions.
 
A Auschwitz, quan obrien les cambres de gas, trobaven una piràmide de morts: els més febles a baix i els més forts a dalt. L'instint de viure és tan bèstia que la gent fa el que calgui per viure un minut més. El problema, com deia la meva àvia, és que de vell no es passa.
 

Foto: CCCB

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Cor de Teatre proposa un muntatge sobre aquests dos poemes èpics al TNC
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc reflexiona sobre com censurem el sentit de l'humor
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar mostra com una mare pateix la síndrome del niu buit
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra l'assetjament i la violència verbal que rep la dona al carrer
Imatge il·lustrativa
Una manifestació exigeix que rebre un regal o un altre no depengui de si ets nen o nena