Foto: Carmen Alvarez Tames
Quan he tornat a casa al vespre, les plantes estaven ufanoses. Ufanoses i esplèndides com no les havia vistes mai. Normal. Aquest matí la mare i jo les hem abonat per primer cop en la seva vida. Bé, no t’enganyaré, ho ha fet gairebé tot la mare mentre jo em feia el segon cafè del matí. Ella sí, però jo no n’havia tingut prou amb un sol cafè per treure’m la boira del front que m’havia deixat el vi del sopar. Mon pare sempre diu que dec tenir un fetge així (i s’assenyala la mida de l’ungla del dit gros de la mà dreta).
Avui ha passat una cosa màgica. Hem usat els dos ascensors de l’edifici; mentre a l’ascensor de la dreta ma mare abraçava ma germana, a l’ascensor de l’esquerra, mon pare m’abraçava a mi. Ho hem sabut d’una manera estranya: mon pare i jo sentíem riure fort ma germana d’un ascensor a l’altre, quan hem arribat a baix de seguida ens hem soltat i hem dit fluixet ai, que mos voran. I només sortir ma germana ho ha explicat: “Ha sigut tancar-se les portes i la mama soltar totes les bosses i abraçar-se’m com si no m’hagués de vore mai més”. Mon pare i jo no hem dit res però ens hem mirat i ho hem sabut. Que jo m’assemblo a ell, i ma germana, a la mare.
No és habitual que estiguem els quatre junts. Fa molts anys que va deixar de ser-ho. Per sort la vida és un camí serpentejat. Plàstic, mal·leable, flexible, complicat. Som una espècie de desastre miraculós. Una punyetera pel·li de Wes Anderson, si vols. Hi som quan hi hem de ser i punt. I gràcies.
Fa temps que no llegeixo res alegre, em va dir mon pare ahir a la tarda i vaig pensar que l’hi devia, unes paraules festives com les plantes que ara em miren col·locadíssimes de química.
Hem fet coses fantàstiques, aquest cap de setmana. Hem escoltat l’Himne de l’alegria explicat per deu mil músics que clamaven llibertat. Hem patit calor a cinc graus mentre passejàvem a pes una caixa pesadíssima de plats nous Gran de Gràcia amunt fins a casa meva, i ens ha agafat per riure. Hem parlat de llibres. Hem parlat de futur, hem traçat noves línies de colors ben vius en un quadre que sempre serà inacabat. Hem après silencis en tots els idiomes i dibuixat mirades que deien ens tenim, sí, malgrat tot, encara ens tenim. Hem fet plans com si tinguéssim possibilitats reals de guanyar la cursa de la vida. I ens ho hem cregut, sabedors que hi ha una cosa que mai no mor ni morirà: aquesta sang que ens lliga a pesar de les tempestes, contra tots els encanteris, a favor de totes les plantes de flor ufanoses que algun dia naixeran.
4
0
