Foto: ABC Television
A l’escola d’humanitats de la universitat on estudio, m’ofereixen una classe magistral amb Anxo Pérez, creador de la metodologia 8Belts per aprendre xinès. El presentador, professor universitari, ens diu que Anxo Pérez és la persona que tothom voldria ser i el fill que tota mare voldria tenir i ens reciten el seu impressionant currículum: cinc titulacions universitàries, intèrpret per la FBI, va treballar al Senat dels Estats Units i a l’ONU.
Durant la classe ell continua explicant-nos els seus mèrits, tots de l’alçada d’un campanar: traductor simultani de Barack Obama, domina nou idiomes i és cantant, compositor i músic, a més de professional del cine i la televisió. Sembla que la sessió consisteix a fer-nos experts en l’abracadabrant i extensíssim currículum de Pérez, perquè ja fa mitja hora que acumulem títols altisonants que finalment podrien resumir-se en “lo más mejor del mundo mundial”.
En plena classe em ve al cap la sintonia de Los ángeles de Charlie, la imatge congelada de cada una d’elles amb titulacions surrealistes, totes expertíssimes i incongruents: cirurgiana cardíaca i astrofísica; pilot de fórmula 1 i experta en plagues africanes; doctora en telecomunicacions i biòloga marina descobridora de quinze tipus nous de balenes.
Però la musiqueta del meu cap s’apaga perquè el senyor Anxo es posa a cantar i a tocar el piano: canta normalet, toca amb quatre acords resultons. Però ell és compositor i músic professional! Ell domina tot el que fa, és expert en mil i una coses, és l’home que voldríem ser, el gran triomfador, el que fa créixer la seva empresa un 400 per cent cada any!
Ens esperona amb un crit: que “si volem ser els millors, no podem fer les coses com els altres”. La millor per fer què? Per posar un tronc al foc quan es fa fosc i el fred mossega? La millor llegint un bon llibre o tenint una bona conversa? No m’importa ser la millor, sinó ser la més adequada i l’única candidata per fer la meva humil, tranquil·la i ordenada vida.
Tot el que val la pena val temps, i ja tinc una edat per saber que d’experts, allò que es diu experts de veritat, n’hi ha pocs: es dediquen tota la vida a un camp de coneixement molt limitat i, malgrat tot, no se l’acaben. Joan Coromines no deia “vaig aprendre nou idiomes i en vull dominar quinze a la perfecció, vull ser actor, cantant, pianista i tocar vint instruments”, sinó que tan sols volia viure prou temps per acabar el seu diccionari etimològic i l’Onomasticon Cataloniae.
Com explicarem als joves que Coromines va tenir una vida amb sentit i amb veritable èxit, que és algú que ha fet alguna cosa important i que perdura? Com els farem valorar un parell d’obres en diversos volums? Ho trobaran gris i pobre davant de currículums caòtics, extensos i exagerats, sense cap unitat ni sentit: ser el millor en tot, en molts àmbits.
Marxo de la classe magistral sense parar de riure, he recordat un acudit de Woody Allen: “He fet un curs de lectura ràpida, he llegit Guerra i pau en cinc minuts, va de Rússia”.
L’únic que lamento és que aquests trucs de fira ara es facin als centres d’ensenyament superior. Sap greu constatar que tenia raó Jordi Llovet quan descrivia l’eclipsi de les humanitats en el llibre Adéu a la Universitat.
0
0
