Il·lustració: Júlia Bertran
Vaig veure aquesta vinyeta d’aquest llibre de la Júlia Bertran i em vaig indignar, però no ha estat fins més tard que he entès per què. I he trigat molt més a ser capaç d’articular un text mínimament coherent; no me n’he sortit, però aquí queda el meu balbuceig.
Tots els homes som agressors. Hem heretat aquesta condició com els catòlics hereten el pecat original –un altre mite fundacional masclista, per cert– i, com ells, estem obligats a expiar-lo amb els nostres actes, cada dia, durant tota la nostra vida. Ara uns quants homes modèlics s’escandalitzaran, i molts matxirul·los començaran a expel·lir testosterona de manera descontrolada, xiulant com una olla a pressió, però ho repetiré: tots els homes som agressors. Dels últims, els matxirul·los, no cal que digui res, però potser els homes modèlics es mereixen una explicació.
Una amiga meva em parlava de la innocència congènita de la majoria d’homes: l’expressió és brillant i descriu de manera perfecta el que ens passa, als tios: que mai no tenim la culpa de res. Perquè els homes, la societat, sempre busquem una escletxa per justificar-nos i per eximir-nos de qualsevol responsabilitat, i la resumim amb un encongiment d’espatlles i un “és que som així”, com si fóssim bestioles descontrolades lliurades només als designis de la biologia. Has cridat la teva companya com mai hauries cridat a un amic teu? Has fet servir el teu volum, la teva força, l’espai que ocupa el teu cos per intimidar-la, per amenaçar-la encara que fos de manera inconscient? Has pensat que, total, aquell comentari era una broma sense malícia? Que la tia aquella és una escalfabraguetes i, esclar, això no justifica res “però…”? Que sentir gelosia és “normal”, que vol dir que estimes molt? Has seguit amb la mirada una dona pel carrer bo i sabent que allò l’estava incomodant? Has insistit massa davant d’un no perquè t’has empassat allò que un no potser és un sí? Has pensat que només era una foto, un anunci, ja veus? Company, el simple fet de no haver dit als whats dels teus amics “Prou d’aquestes fotos de merda o deixo el grup”, ja et converteix en agressor, creu-me.
El masclisme està incrustat a la societat, com un paràsit. No: el masclisme és la societat i, perdoneu-me pel tòpic, si no formem part de la solució, aleshores formem part del problema. La innocència congènita dels homes és beneïda per la societat, acceptada sense pensar-hi, un automatisme que ens porta sempre a redimir l’home i culpabilitzar la dona.
No es tracta de posar-nos una armadura daurada i sortir al món per protegir les dones del drac, no –una altra actitud masclista disfressada d’home modèlic–, es tracta de no alimentar un món que resulta terrible, inviable, amenaçador, dolorós, que menysté, cossifica i culpabilitza les dones. Es tracta de protegir-nos a nosaltres mateixos de la nostra pròpia mesquinesa. Es tracta de buscar un model de masculinitat que no sigui antagonista, ni paternalista, ni protector. Entenem això, homes que ens pensàvem modèlics: cada cop que la testosterona ens fa dir o fer alguna cosa, per innocent que ens pugui semblar, es genera un efecte papallona que acaba amb una dona menystinguda, escridassada, humiliada, colpejada, violada o assassinada. Penses que exagero, esclar; penses que elles també en fan, de coses, que també manipulen, que exerceixen una violència passiva, que no sé què i blablablà, però no parlo d’això: parlo del fet que nosaltres sempre tenim el benefici del dubte i elles, mai. La innocència congènita dels homes.
No en deixem passar ni una. Ni una, perquè cada cop que ho fem es planta una llavor que perpetua la situació de masclisme, que fa créixer la violència masclista; encara que la baula d’un extrem de la cadena sigui aparentment innocent, continua formant part de la mateixa cadena i sense aquesta, mai no s’hauria pogut arribar a l’altre extrem.
Et pot semblar exagerat. Però pensa-hi: el privilegi que protegeix la intimitat dels violadors i culpa les víctimes és el mateix que et protegeix cada dia a tu, home que et creus modèlic, al metro, tornant de treballar al vespre per un carrer mal il·luminat, cobrant més sou per fer la mateixa feina, o quan surts a fer copes, o quan fas milers de coses que ni se m’acuden perquè no soc una dona i soc incapaç d’imaginar-me totes les humiliacions que viuen cada dia; el privilegi que permet que vulguis tenir criatures sense plantejar-te de quina manera afectarà la teva vida laboral; el teu voler creure que no vol dir res quan sopes amb una dona i et porten el compte a tu, perquè “esclar”. No es tracta de protegir les dones, es tracta de protegir la societat, de fer-la millor. I per això qualsevol moviment polític i social realista i que pretengui canviar les coses ha de ser feminista. El masclisme, a banda de terrorífic, és violent i és inviable: mireu la història i digueu-me que no..
De la mateixa manera que moltes dones estan tenint el valor extraordinari d’explicar quan es van sentir culpables fent una cosa que no volien fer, crec que nosaltres, els homes que tenim l’esperança que això pot ser millor, també hauríem de fer articles, hauríem de dir que nosaltres també hem estat botxins, executors i nosaltres també hem fet i fem coses de les quals ens avergonyim i ens sentim culpables. Però, que quedi una cosa molt clara: el fet que ens sentim culpables –la culpa és una emoció molt recargolada i perversa– no ens eximeix ni un mil·límetre de la nostra responsabilitat com a homes, però sobretot com a persones, per fer una societat millor. I no la farem si no acceptem tot el que fem malament. Perquè saps què passa? Que el microcosmos de les relacions de parella és un mirall del macrocosmos de la societat. Que vas destrossant les vides dels altres, i també la teva: que als ulls de la dona que t’estimava trobaràs un buit enorme, o una por insondable que a tu et semblarà injusta, però no ho és, perquè un dia, dos, tres, vas aixecar la veu només perquè podies i ja va estar: es va obrir una ferida que mai més es tancarà. Soc un agressor, i pitjor: soc l’Àtila de les relacions, companys. I puc inventar milers de justificacions del meu comportament, però aleshores és allò de la innocència congènita dels homes, i no. Aprèn a estimar, coi, o no tinguis parella.
Nosaltres mai deixarem de ser masclistes, però si assenyalem amb el dit cada tic masclista, per petit i subtil que ens sembli, si renunciem als privilegis que tenim pel simple fet de ser homes, és possible que les nostres filles i fills visquin en una societat realment lliure.
27
3
