Il·lustració de Jordi Lafebre
La Mercè és una de les últimes que puja al vehicle que sotragueja amb el motor en marxa i llança un núvol de fum negre pel tub d’escapament. A l’últim moment ha hagut de tornar a entrar a la casa, Can Perxers, una masia enorme que aquells dies ha quedat petita amb tanta gent com ha arribat de tot Catalunya, molts de Barcelona com ella, per reunir-se i passar a l’altra banda de la frontera.
Ha hagut d’entrar un altre cop perquè s’havia deixat el pijama. És un pijama bonic que havia comprat a Barcelona abans que la guerra ho torcés tot i la bellesa quedés desterrada. No hi vol renunciar, no vol renunciar a la coqueteria ni al somriure. Ja sap que alguns dels qui han compartit les incomoditats i penúries d’aquells quatre dies a la masia la miraven amb reprovació. Va sentir com un intel·lectual que aspira a aquella immortalitat inútil de les enciclopèdies preguntava a altres fent rotlle de què reia aquella noia. Riu perquè no vol resignar-se. No vol estar trista. No vol ni anomenar la paraula «exili». Està convençuda que la seva estada fora d’Espanya serà cosa d’un parell de mesos, fins que tot torni al seu curs habitual. Potser, a la fi, les potències estrangeres intervindran i posaran a lloc aquell general amb veu d’espinguet i mans ensangonades.
Ara, però, cal marxar. Ella no és una persona ficada en política ni milita en cap partit. La seva mare li ha aconsellat que se’n vagi un temps del país. Ben mirat, ella només ha exercit de periodista i escriptora, és membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i últimament secretària de la Institució de les Lletres Catalanes, exercint d’assistent despistada de Joan Oliver, que li demanava papers que ella era incapaç de trobar mai enmig del caos en el qual es movia. La guerra ho desendreça tot. Aquells darrers mesos ja ningú tenia el cap a la feina: els bombardejos, el racionament, l’angoixa… la foscor planava damunt Barcelona. Tot i que potser la seva mare té raó i val més que de moment toqui el dos, perquè també ha treballat com a correctora de proves en el Comissionat de Propaganda, on s’elaboren els fulletons i octavilles que s’enviaven al front per mantenir alta la moral dels soldats. O intentar-ho.
Li sembla una metàfora melancòlica de tot el que està passant el fet que el vehicle que els conduirà des del poble d’Agullana fins a la frontera de França sigui un bibliobús: una biblioteca ambulant que s’ha hagut de buidar de llibres per portar escriptors, intel·lectuals i alguns polítics cessants camí d’un destí difús. França és molt a prop. Fins al Pertús només hi ha deu quilòmetres. Tot d’una, però, aquella distància li sembla un abisme. Quan tanques la porta de casa teva, tan sols has fet un pas, però t’has allunyat un món.
En pujar al bibliobús amb un nus a l’estómac, veu cares conegudes que dirigeixen la mirada perduda a l’altre costat de les finestretes, com si volguessin gravar a la ment les últimes imatges d’aquell país que estan a punt de deixar enrere: Ventura Gassol, Josep Tarradellas, Pau Vila, Rovira i Virgili… Enmig del silenci trencat només per l’eixordador motor de gasoil al ralentí, algú s’incorpora del seient: el mestre Pompeu Fabra, director de la Institució de les Lletres Catalanes.
—Això serà cosa d’un parell de mesos —li diu ella amb aquella resolució que només es té als vint-i-vuit anys.
Pompeu Fabra li estreny el braç amb afecte i li somriu. Per fi algú que somriu! Mira aquella prometedora escriptora, autora de la poderosa narració que és Aloma, premiada amb el Joan Crexells dos anys abans. No li respon, però sap que la nit que cau damunt les seves vides serà llarga, molt llarga, per a alguns com ell més llarga que la pròpia vida. Sap que se’n va a França a morir. Però reparteix somriures i afecte a tothom que puja a l’autobús. Se sent una mica el pare d’aquells joves escriptors i artistes que s’embarquen cap al desconegut. De la butxaca treu uns francs i els allarga a la Mercè.
—No se sap mai… —li diu.
Són només unes quantes monedes, però ella se sent reconfortada amb el gest. No marxa sola. L’autobús va ple. Alguns escriptors han decidit anar caminant i travessar la frontera a peu per deixar lloc a altres a l’autocar que acaba d’arribar. El bibliobús, un vehicle militar reformat en biblioteca ambulant per portar llibres a les tropes republicanes, arrenca fent sotragades. Fa un fred intens i el dia és tèrbol com un mal presagi. La Mercè posa una mà a la bossa i agafa amb força el seu pijama, el dels bons temps. Es diu a si mateixa que tot anirà bé, que tornarà aviat, que només seran dos mesos.
Mercè Rodoreda va tornar a Barcelona 33 anys després.
De França al barri de Gràcia
L’exili té molt a veure amb l’obra que escriurà més endavant. Ella mateixa explica en les seves memòries que «si hagués viscut constantment a Barcelona no hauria escrit mai La plaça del Diamant: és producte d’una nostàlgia, és un reflex de tot l’enyorament del meu país. La meva experiència anterior a la Guerra Civil em semblava un somni irreal, impossible d’haver-lo viscut; i el fet d’haver viscut fora m’ha fet idealitzar més el meu país. Vaig escriure La plaça del Diamant sense recordar com era la plaça: no sabia on es trobava ni per quins carrers s’hi anava. Segurament si l’hagués vista abans no hauria escrit la novel·la. És una plaça ximple, trista, no té cap interès. És una cosa vella, sense caràcter. Em va decebre molt quan la vaig veure després, un cop publicada la novel·la». Explica Rodoreda que en els primers capítols, en el seu minúscul apartament de França, s’aixecava d’escriure i reia. Aquell somriure seu que no va perdre fins a la malaltia final, molts anys després. En la seva modèstia de gran escriptora va escriure que «al final, La plaça del Diamant va arribar a ser això que se’n diu un best-seller. L’obra va connectar amb la sensibilitat popular, perquè en la història de la Colometa es reflecteix una part de la història de Catalunya, uns moments especialment difícils. Tot i l’èxit de la novel·la, jo no soc res. Voldria ser Shakespeare, però el que faig no val la pena…».
Cinquanta moments literaris
© del text: Antonio Iturbe
© de les il·lustracions: Jordi Lafebre
© Bridge, 2017
