Converses

Irene Gras: «El pitjor que et pot provocar l'art és indiferència»

La professora diu que «s'aprèn millor sense pressió»

Alberto Pellegrini: «La gent gran és el futur»

Especial: Converses
Arxivat a: Sala d'estar, converses
Aprendre no és només un plaer, sinó també un regal. Amb aquesta actitud és com els alumnes dels cursos Gaudir de la Universitat de Barcelona entren a classe. Alguns són joves que just han acabat la carrera i volen trobar assignatures per aprofundir-les amb més tranquil·litat i amb menys pressió. D'altres, ja tenen més de seixanta anys, però no es volen jubilar d'aquell verb que ens fa més grans: saber.

En parlo amb Irene Gras, que hi imparteix assignatures vinculades a la teoria, l'estètica i l'art dels segles XIX i XX.
 

Foto: Gemma Ventura



Per aprendre ens ho hem de passar bé? 

És molt important. Com a mestra vull que els meus alumnes comparteixin el meu entusiasme. Que no només aprenguin coneixements, sinó que els gaudeixin.

No tots els mestres transmeten passió. 

Intento impartir assignatures que em motivin per poder-ho transmetre. Ells ho noten. A més, els cursos Gaudir els proposem els mateixos mestres i això ja és un gran al·licient per a nosaltres.

La història, depenent del mestre que he tingut, o l'he avorrida o m'ha agradat molt. 

Exacte. Això és fonamental. Un mestre pot fer que una assignatura t'agradi molt o que l'avorreixis del tot. És per això que si se sent a gust impartint-la, el coneixement pot arribar millor. 

I fins i tot t'hi pots acabar dedicant. Hi ha qui diu: "He estudiat filosofia perquè el mestre de filosofia va fer que m'agradés molt". 

Sí, jo he estudiat història de l'art perquè la mestra que vaig tenir era molt expressiva, i la manera amb què parlava dels artistes em va arribar molt. Un mestre et pot condicionar per bé o per malament, aquest és el perill i la responsabilitat. Per això has d'intentar fer-ho el millor possible. 

Sovint aprendre es relaciona amb una obligació. Vosaltres en feu un plaer. 

Exacte. La majoria d'alumnes són gent gran, però també hi ha persones que han acabat la carrera i que, com que segons quines matèries no les han fet, també s'hi apunten. En teoria ja tenen el títol, és a dir que no els hi cal, però volen venir.

Deuen ser molt diferents els alumnes del Gaudir que els de la universitat, que estan plens de pressions. 

Sí, perquè la pressió fa que no gaudeixis tant del que aprens. En part, s'aprèn millor sense pressió.

Quan anava a l'ESO, que tot era obligat, no tenia tantes ganes d'aprendre com ara.

No sé com ho aguanten els nois ni com ho aguantàvem nosaltres. Però si esculls una carrera o un curs que t'agrada, ja és diferent. Tot i que no tothom es guia per aquests paràmetres: encara hi ha qui estudia tal perquè creu que així trobarà feina abans. Història de l'art és una carrera que és molt vocacional. No és fàcil, i les sortides professionals, tampoc. Tot i que als meus alumnes que fan la carrera, al primer any els pregunto: "Però vosaltres teniu pensat viure d'això?" Una de les primeres coses que els dic és que és possible, però s'ho han de currar molt. 

A batxillerat, quan havia de triar què estudiaria, em van dir: "Les sortides no les tenen les carreres sinó les persones". 

Sí, al final si no tens una bona actitud, ni motivació, ni creus que a base d'esforç s'aconsegueixen les coses, és igual el que estudiïs. Si has d'estar 4 o 5 o 6 anys estudiant, almenys que sigui d'una cosa que t'agradi. Després ja veuràs com trobes feina. Depèn de sensibilitat de cadascú. Hi ha gent que necessita apassionar-se pel que fa, pel que estudia i pel que viu.

És que si no, no té sentit. 

Però hi ha a qui ja li va bé fer coses mecàniques i tenir un sou.
 
Com són els alumnes del Gaudir? 

Molts estan jubilats i, ara que ja no s'han de dedicar ni a la feina ni a la família, aprofiten el temps per estudiar. Per a ells aprendre és un regal.

Hi ha gent que quan ha arribat a aquesta edat diu que ja ha après tot el que li calia aprendre.

Ells, no. Tot i que també hi ha algun jove, la mitjana d'edat és de seixanta anys. Depèn dels temes que els parlis s'esveren. Ara els estic ensenyant l'art més abstracte. Els dic: "Primer heu de tenir la ment oberta per després poder-los jutjar. No és que els pintors no tinguin aptituds sinó que no volen fer l'art més tradicional. Heu de posar-ho en context". I fa poc una àvia es va indignar, deia: "Digues el que vulguis que per mi això no és art". Els avis s'enfilaven per les parets. I m'ho passava molt bé. Perquè el pitjor que et pot provocar l'art és indiferència. És millor que surtin emprenyats i revolucionats. I que quan vagin a comprar o a fer el que sigui, encara hi rumiïn.
 
Els amplies la mirada. 

L'art et permet reflexionar, sentir. M'interessa l'art que suggereix significats. A vegades els alumnes em diuen: "Això què vol dir?" I el que l'art vulgui dir depèn en gran part de tu. 

Estem acostumats a voler la resposta exacta de tot. 

Un mestre també ha de poder dir que no hi ha respostes per a tot. Poseu-vos davant del quadre i mireu què sentiu. Digueu el que penseu que no us jutjaré. Només vull que hi participeu. Diuen coses que no sé, i n'aprenc. Un mestre no es pot permetre estar en cap pedestal. Ni jo ho sé tot, ni ells ho tenen tot per aprendre. 

Cal que valorem més la gent gran?

Sí. Perquè la gent gran no només és a temps d'aprendre, sinó que pel que han viscut tenen una visió del món que jo no tinc.

Tu tens ganes d'anar a classe i ells també, no sempre passa. 

A la universitat els costa més arrencar, però aquí, al minut zero ja parlen. Tenen moltes ganes de dir la seva. Ja no és anar a buscar apunts per a l'examen, sinó gaudir-ho. Tot i que també van escrivint. 
 
Què n'aprens, d'ells? 

Que mantinguin l'interès, que vulguin reflexionar-ho tot. Hi ha unes enquestes al final de curs que et diuen què els agrada, què podries millorar. L'autocrítica és important, tot i que ha de ser equilibrada. Una professora, que va ser la meva tutora de tesi, em va dir: "Si mai en el primer dia de classe no tinc nervis, tindré un problema". 
 
Pel que fa a la creativitat, a nens de 4 anys ja els hi diuen què i com han de dibuixar.

Si no tenen llibertat quan són nens, quan la tindran? La creativitat no s'ha de coaccionar de cap manera. Tot i que a la carrera de belles arts també passa: ara toca això.

És difícil ser tu?

La institució educativa et marca bastant. I quan en surts, topes amb la crítica d'art. Si em diuen que no ho faig com toca, he de canviar la meva manera de fer? Als alumnes els explico el cas de Carmen Herrera, una artista que feia art minimalista i que als anys cinquanta, per ser dona i per ser immigrant cubana, la van rebutjar. Ningú volia exposar la seva obra. No va vendre ni un quadre. Encara que això pugui afectar l'autoestima, aquesta dona s'ha passat quaranta anys pintant el mateix. Tenia claríssim que és el que volia fer. Als 90 anys va triomfar. És curiós com als avis els ensenyo la foto d'aquesta àvia, que va en cadira de rodes, i els dic: "Aquesta dona encara està pintant, amb ajuda, però pinta". 

Sovint, a la mínima crítica deixem estar el que fem.

Els dono exemples d'artistes que, tot i que els van intentar condicionar com fos i tot i els prejudicis que hi havia, ells erre que erre van seguir el seu camí. A altres, la crítica els va afectar massa, no van poder suportar la pressió i ho van deixar. Al final són temes que, més enllà de l'art, els pots aplicar a la vida. Els poden servir de models per actuar o no com ells. Per això no els parlo només del que fan, sinó de per què ho fan. 

És com dir: "Atreveix-te a fer-ho". 

Sí, pels meus nassos que estudio això i treballaré d'això. 

Has aconseguit treballar del que volies. 

Perquè hi he cregut i m'hi he esforçat. 

Sembla que hi hagi una tendència a pensar que les coses no requereixen un esforç. 

La vida és així: quan explico molt alguna cosa que he aconseguit és perquè m'ha costat molt aconseguir-la. Si hi hagués arribat ràpid, tampoc li donaria importància. L'esforç et fa patir però t'ajuda a saber què vols. He tingut referents que m'han ajudat i sempre els busco perquè em fan d'impuls. 

L'actitud marca diferències. 

Sí. Hi ha situacions que no pots controlar, com la salut. Però d'altres sí que estan a la teva mà.
 
Els avis ja ho deuen saber, tot això.

Sí, gairebé que em podrien fer classes a mi, també. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència