Basorèxia

​Explica’m si això no és màgia

Ja és la segona vegada que em passa a la vida, d’estar rient i de sobte estar plorant

| 25/12/2017 a les 15:22h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia

Foto: paulisson miura

 

El plor és al costat del riure. Igual que el dolor al costat del plaer, la passió al costat de l’odi. L’amor, abraçat a la pena.
 
L’altra nit sopàvem les tres. Feia molt temps que no estàvem les tres juntes i brindàvem amb vi negre i menjàvem pa amb tomàquet i pernil del bo i escalivada, que ja podia ser bona perquè m’havia ocupat mig dia de fer a la brasa a la terrassa de Barcelona i havia baixat en pots de vidre fins a casa la mare.
 
Rèiem perquè a mig matí jo havia begut directament d’una botella de suc de préssec que hi havia a la nevera però que no contenia suc, sinó brou de pollastre, amb tot el greix solidificat a sobre i poc més i m’infarto de l’ensurt de no saber què tenia a dins la boca.
 
Rèiem perquè ma germana caminava com al gag dels Monty Phyton per culpa de les agulletes. Rèiem perquè a la tarda havíem trobat a sobre la taula un líquid llefiscós i transparent que no sabíem què era i jo vaig estar a punt de llepar-lo després d’olorar-lo molt de prop per esbrinar-ho i sort (sort) que al final vaig decidir que no calia saber-ho, perquè ma mare va recordar minuts més tard que aaaaai! Aquí he deixat la bossa d’orgànic un momentet recolzada esta tarda!
 
Rèiem per no res, però rèiem. Rèiem per necessitat, perquè si no rius, el ventre i les costelles se’t vitrifiquen i llavors et podries trencar d’un cop molt fràgil. I allà a la taula mentre sopàvem em va passar una cosa que és com un truc de màgia i que ja és la segona vegada que em passa a la vida, d’estar rient i de sobte estar plorant. El riure, de la mà de la llàgrima, tan a prop del plor.
 
El primer cop va ser a una obra de tribut a Pepe Rubianes, on un actor l’imitava molt i molt bé i anava vestit igual que ell, amb aquella camisa vermella i els pantalons grandosots, sol al mig de l’escenari. Al cap de vint minuts de monòleg, ens havíem oblidat que no era el de veritat i quan explicava l’anècdota del chicken now per Etiòpia, ens va agafar un atac de riure que, quan ens en vam voler adonar, s’havia transformat en plor en recordar que no l’era, el Rubianes de debò. I que l’enyoraríem sempre. Em vaig girar de cara al N. i ell també estava plorant. Vaig pensar que aquell home no era un actor o un imitador, era un mag que ens havia fet un truc bastant impressionant.

Aquest no ha estat un bon any, no ens enganyem. Les coses han anat malament, així, en general, al món. L’altre dia algú a Twitter escrivia que al 2018 només li demanava que totes les mandarines li sortissin bones. Jo li demano una mica més de màgia, que és el que fan les persones que saben crear moments màgics.
 
Per fondre'ns el vidre que se’ns ha fet a les costelles, a còpia de rialles o de llàgrimes, és igual. Per curar el dolor amb poemes i transformar l’odi en força per tornar a jugar, qui sap si aquest cop per vèncer. Explica’m si això no és màgia. L’amor abraçat a la pena, i que la pena sigui menys. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Veiem l'anunci polèmic d'una companyia aèria que celebra la diversitat
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
Un vídeo ensenya (a petits i grans) a detectar i parar els paus a l'amor tòxic