Còmic

“Exacte, el Baró Roig!”

Bill Watterson, creador de Calvin i Hobbes, explica en una entrevista que va plegar perquè va tenir "la sensació d'haver fet el cim"

| 28/03/2015 a les 15:29h
Especial: Còmic
Arxivat a: Biblioteca

Il·lustració: Bill Watterson

 

En aquesta mateixa secció il·lustrada –d’il·lustració feta amb tinta– hi ha hagut un lloc just i necessari per parlar de l’exposició covada als Estats Units i passejada el passat gener per Angulema dedicada a Calvin i Hobbes. Un muntatge amb un plantejament discutible, però que va permetre als amants de les tires gràfiques intel·ligents entrar en una part del món secret del seu creador. Ara, per conèixer més bé encara Bill Watterson, un ermità, com ell mateix es defineix, que fuig d’entrevistes, fotografies, conferències i l’excés d’entusiasme dels seus seguidors, cal llegir amb atenció i prostració l’entrevista, llarga entrevista, que li va fer el 17 d’abril de 2014 Jenny Rob, de la Billy Ireland Cartoon Library & Museum, Universitat d’Estat d’Ohio, i que apareix reproduïda al mateix catàleg de l’exposició. Watterson es deixa seduir i interrogar sense perdre ni un segon l’entusiasme. Un diàleg ideal, potser el més ideal, per conèixer el món de Calvin i el seu tigre, per respondre tantes curiositats que l’hermetisme del seu creador ha anat covant a força de silencis.
 
La repassada de Jenny Robb és exhaustiva. Un recorregut pel laberint wattersonià tan interessant o més que la mateixa exposició, perquè aborda l’ànima del dibuixant. Robb és professora i conservadora de la llibreria universitària a la qual Bill Watterton va cedir tots els seus originals i la documentació que els arrodoneix. No és periodista, doncs. Ni ganes ni cal. L’entrevista és una delícia. I aclareix tots els punts necessaris per conèixer la mentalitat i la feina del dibuixant. Llarga, com hem dit, i estructurada en blocs temàtics, com cal, aborda, un a un, tots els punts d’atenció possible que fan Watterson més entenedor, i, si és possible, més humà.
 
Per exemple, la infància. “Una infància privilegiada, amb un bosc a tocar de casa, a Chagrin Falls”, concreta el dibuixant, que allarga: “Jo somiava molt, com Calvin, però era menys turbulent que ell”. L’escola primària, “un cau de serps”. O el dibuix que va irrompre aviat en la història: “Adorava dibuixar. A l’edat de Calvin [sis anys] m’interessava molt pels ocells i els dinosaures i dibuixava tothora”. Privilegis, doncs, i tinta: “Quan em tancava a la meua habitació per dibuixar ningú venia mai a molestar-me. Una llibertat d’aquesta mena és indispensable. No és un luxe. És una necessitat absoluta”.
 
Watterson hi parla, també, d’influències, les mateixes que apareixen a l’exposició: “Peanuts van ser per a mi com una mena de llarg curs genial". Exclama, rialler i ple: “Exacte, el Baró Roig, absolutament”. I recorre, de la mà de Robb, les seves peripècies professionals. Des del seu fracàs com a caricaturista polític a la premsa fins al començaments difícils com a dibuixant de tires de la mà, fallida, de United Features, o reeixida, de Universal Press Sindicate, que li va acceptar, després d’un estira-i-amolla productiu, les primeres tires de Calvin i Hobbes.

Bill Watterson s’hi esplaia amb els seus personatges: “Hobbes va ser el meu alter ego. Tant com Calvin. Calvin i Hobbes sempre han escrit la seva pròpia història. Jo no vaig inventar la seva amistat. La vaig descobrir. La seva és una relació que no es pot definir. Existeix. Això és tot”. I dóna les claus per entendre el món familiar que els volten: “Les tires reflecteixen el punt de vista de Calvin. No és un retrat objectiu, doncs, de la vida en família”.

El dibuixant explicita el seu mètode de treball i l’immens esforç que el santificava per poder lliurar a temps cada nova entrega: “No hi ha cap màgia allà dins. Cal deixar clar que allò em demanava hores i hores de treball per a produir una tira que es llegeix en pocs segons”. I la recompensa: “Em sentia un privilegiat, com si tingués un deute amb l’univers. Una oportunitat tan rara representava tal regal, que no volia posar en perill ni l’engruna més petita. Ni per tot l’or del món. Això mai ha estat un negoci per a mi. L’única cosa que m’interessava era posar la meva escriptura i el meu dibuix tan lluny com em permetien les meves competències”.
 
Per què, després d’una dècada, Billy Watterson va decidir penjar la ploma?: “N’hi ha que diuen que vaig plegar per l’oposició a alguns compromisos comercials. És fals. Simplement, vaig saber que havia arribat el moment de fer-ho. Vaig tenir la sensació d’haver fet el cim. Estava satisfet del treball i l’univers de la tira em semblava complet”. Tan fàcil i tan bèstia. Tan evident, que encara n’hi ha que no se’l creuran. El privilegi sentit, la por a no fer-lo malbé, també expliquen les reticències de l’autor a no comercialitzar els seus personatges més enllà de les vinyetes: “La meua oposició al merchandising es basa en els drets d’autor. Simplement, la qüestió ha de ser administrada per l’autor i no per cap agència de premsa o per cap altre”.
 
És del tot cert que la renúncia a comercialitzar uns dels personatges més populars de la història del còmic pot ser pensar en un Watterson espartà i allunyat de les trivialitats crematístiques. No és això. L’angoixa que li susciten les noves tecnologies i les precarietats que ara afecten els creadors ho desmenteixen: “Per a aquells que volen fer carrera amb el còmic de premsa, la pantalla no els permetrà pujar gaire alt”.
 
Bill Watterson, que ara s’amaga, pinta i no ensenya encara què, es resisteix al món actual com un dels dinosaures de Calvin: “Els diaris ajunten un públic vast, mentre que Internet els dispersa. Sense els diaris, crec que els còmics de premsa perdran la major part de l’impacte cultural. Tot s’ha fragmentat. La cultura popular ha perdut el poder d’unificar”. I sentencia: “Jo seré el darrer americà que llegirà un diari. Vol dir que em faig vell”. El vell i tendre Watterson, potser el darrer gran creador de comic strips.
 

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions