Basorèxia

L'any del no

Els diria que les enyoro i que he après que l’enyor va carregat d’amor

| 02/01/2018 a les 11:37h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia

Foto: george.bremer



Ma iaia Maria Cinta feia el cafè de cafetera d’aquelles de fogons, de les antigues, de ferro. I el feia aigualit a més no poder. Després de dinar, en feia un per a ella i un altre per a mon iaio Juanito i se’ls bevien al sofà del menjador, mirant la telenovel·la. Jo anava jugant per terra, a sobre la catifa, perquè era prou petita com per estirar-me al terra i que ningú ho trobés estrany. Jo no ho demanava, però ma iaia sempre me n’oferia una culleradeta, com intuint que a esta xiqueta li falta viri. I, com que era ben creguda, obeïa i em prenia la culleradeta de cafè que ni m’agradava ni em deixava d’agradar. Recordo que era dolç i aigualit. Aigua calenta amb sucre i regust de cafè. Els agradava així.
 
Potser acabo de deixar enrere l’any més llarg de la meva vida. Un any esgotador i trist, com un ocell que vola mullat amb una ala trencada. D’aquest esgotament parlo. A poc bé que vagi el 2018, el donarem per bo. Ha estat l’any del no. No a tot. I, de fet, l’única cosa que ha estat que sí, ens han dit a cops de porra i de presó que no, que tampoc.
 
A mi el cafè m’agrada curt i sense sucre. Però avui estic sola a un bar de la Rovira i m’he demanat un cafè americà, li he abocat un sobre sencer de sucre i me l’he pres a culleradetes. Ho faig només les poques vegades en què vull que el cafè em duri més de dos glops. Una parella s’ha fet un selfie des de la taula del costat i jo he sortit de fons entremig dels dos, mirant a càmera, a punt de posar-me la cullera a la boca amb els ulls plens d’indiferència mentre sonava una de les meves cançons preferides: Please, please, please, let me take what I want (this time), de The Smiths.
 
L’olor d’aquest cafè m’asseu la iaia Maria Cinta al costat i gairebé la veig empapussant-me. Tinc una mica de ganes de plorar en pensar que no puc explicar a cap de les dues àvies que de vegades prenc cafè aigualit i recordo casa seva i que les coses van tan diferent, ara. Que fins i tot l’any més trist t’ensenya paraules extraordinàries com sororitat, feminisme o empoderament i els n’explicaria els significats, a elles que mai van dur pantalons.
 
Els diria que les enyoro i que he après que l’enyor va carregat d’amor, que és l’únic que m’emporto del passat. I no soc de suplicar, per això no demano al futur el que resa la cançó de The Smiths, però una cosa la sé segura: l’any del no ja l’hem passat. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
14 reflexions sobre la importància del teatre
Imatge il·lustrativa
El Grup Focus ofereix en línia dues obres teatrals i dues pel·lícules
Imatge il·lustrativa
El Gran Teatre del Liceu posa a disposició dels espectadors una selecció d'espectacles
Imatge il·lustrativa
Una campanya recorda que quedar-se a casa és essencial per aturar la pandèmia