Foto: Leo Hidalgo
Entendre la gent és tan complicat com entendre’m a mi mateixa. Si tal fa això, vol dir allò? I quan sembla que una persona ja la tens calada de dalt a baix, et surt per un cantó que ni sabies que existia.
Potser per protegir-me’n, dins meu, he anat entrenant un radar detector de corcons. Els qui necessiten saber que als altres els hi va malament per començar a respirar una mica. Els qui et trepitjaran només pel gust de caminar damunt teu. Els qui es passaran quatre pobles amb algú que si no es pot defensar, és perquè no està al davant. Els qui, amb l’empatia sota zero, riuen de les desgràcies (dels altres, és clar). Els qui remuguen molt, prediquen molt i fan poc. Els qui si t’oloren una il·lusió, abans que els demanis opinió, s’avancen per anunciar-te que serà un desastre. I el perill és que te’ls creguis.
El consell més pràctic que m’han donat mai me’l va regalar la meva àvia: “Mira, si mai tens nòvio, procura que et doni més solucions que problemes”. I més que per nòvios, que també, m’ha servit com a brúixola. Perquè de misèries tots en tenim. Però posats a triar, potser val més la pena acabar d’obrir la porta als qui fan i deixen fer, a aquells que quan els veus tot et quadra. Perquè són així, tal com ragen. Transparents, de somriure sencer i sincer, i si els brilla els ulls, és per l’alegria de saber que a tu també.
