Silenci, comença la microfunció

Sílvia Sabaté en una de les sales diminutes de Miniteatres Foto: Jofre Blesa

Campaneta en mà del personal de sala. “Sala 1, pase 4″. I menys de deu espectadors en un passadís fosc amb les parets negres. “Sembla que anem al tren de la bruixa”, deixa anar una dona de mitjana edat. Això sí, tan baix com pot, que el noi que fa d’acomodador demana “silenci absolut”. Podrien entrar a l’Hotel Krüeger però passen a una de les quatre sales de Miniteatres, que no és més gran que l’habitació petita de qualsevol pis.

Els rep una de les hostesses de la bodega d’Amigas para siempre, una de les vuit obres de 15 minuts del cicle d’abril d’aquest local de teatre de proximitat del Raval que d’aquí un mes celebrarà el seu primer aniversari. El públic, frec a frec en uns tamborets minúsculs, té els actors a un pam. I en petit comitè. De manera que les emocions li arriben més ràpid que si segués en una platea colossal.

I encara més: no hi ha escenari; els espectadors estan tancats al lloc mateix on passa l’acció, de vegades formant part de l’escena i tot. Com a Amigas para siempre, que es transformen en els visitants d’unes caves assetjades per un zombi.

“Me’n vaig a Madrid. Me’n vaig a Miami. Me’n vaig a Berlín”, li deien els seus amics actors a Ramon Corella, un dels fundadors de Miniteatres. Al principi es va sorprendre del caché que tenien; després va descobrir el microteatre, que va néixer a l’Argentina durant el corralito. A Barcelona, l’any passat van obrir diverses sales petites, entre elles Miniteatres, on també s’exposen obres i que en bona part està ocupada per un restaurant, ja que és “una barreja d’oci i cultura”, segons Croella, i de fet, “sense el bar és inviable”.

Les condicions de representació són diferents i, per tant, els guions també. Hi ha poc temps per aprofundir en els personatges, de manera que solen ser un divertimento amb sorpresa final. I, en ser tan reduïts, es veuen els fonaments de les peces dramàtiques: que el teatre és conflicte, que a l’inici de la funció ja hi ha signes que en justifiquen el final i que el públic és imprescindible pel fet teatral.

“Gairebé no has de fer res; el públic ho veu sense que ho hagis d’ensenyar”, explica l’actriu Sílvia Sabaté, que hi participa per segona vegada representant una de les dues germanes distanciades a No t’ho havia dit mai, fins ara. “Et permet un treball més contingut, com estar davant d’una càmera”. De fet, des de Miniteatres s’autodefineixen com un curt però en teatre i les peces tenen realment alguna cosa de llenguatge audiovisual: no només per la rapidesa, sinó també pel naturalisme i el trencament d’algunes convencions teatrals.

En aquest sentit, Jofre Blesa, autor de No t’ho havia dit mai, fins ara juntament amb Jesús Milà, ve del món del curtmetratge. “Tal com està el sector és molt difícil entrar en un teatre”, assegura. “Miniteatres és una catapulta per intentar que la cultura no s’acabi morint”. I per descobrir autors, actors i directors.

La producció els ha costat tan sols els 15 euros dels vestits de Sabaté i Àngela Monge, l’altra actriu; pels patrons, la confecció de la roba i la màquina que necessiten, han “tirat d’amics”. Així, “quan hi hagi èpoques bones sabrem gestionar millor els pressupostos”.

Per Blesa també era la segona vegada al cicle i diu que, tot i que es cobra poc, els actors “agraeixen estar en cartellera”. Sílvia Sabaté, al seu torn, ho veu com una oportunitat per “provar registres diferents d’aquells pels que t’acostumen a cridar sempre”.