La vida

La mort dins del ventre

Aquell dolor em va acompanyar molt més enllà del naixement del meu segon fill

El pitjor buit d'una mare

| 18/01/2018 a les 19:14h
Especial: La vida
Arxivat a: Sala d'estar, la vida
Imatge il·lustrativa
Abans de viure tot això, no tenia por de la mort. No era hipocondríaca, ni patia atacs d'ansietat. No era feliç, malgrat tot. Des de sempre, havia conviscut amb depressions. La vida d'una dona està molt lligada a la sang, o millor dit, la sang hi té una presència inequívoca. Per a mi, va ser la sang de la primera regla als 11 anys el que em va llançar de cop a una edat que no havia demanat, a una vida que no havia desitjat. Que em va arrencar d'una infància que no va ser ni de bon tros perfecta, per deixar-me anar sagnant en una edat pre-adulta molt més imperfecta, plena de dolor. 

La sang de l'avortament del meu primer fill, expulsat de dins meu per la medicina, després de morir. La sang de l'amenaça de part prematur o de pèrdua (per una placenta prèvia) en l'embaràs del meu segon fill, l'Abel, que em va obligar a estar ingressada a l'hospital sense moure'm del llit. La maternitat a vegades és una presó, una ferida punyent, un buit al ventre. A vegades és la sang que ens corre per les cuixes fins a tocar a terra. La maternitat a vegades és un anhel, una condemna, una càrrega.

Es calcula que entre un 20% i un 25% dels embarassos acaben en un avortament espontani, per causes diverses. Això vol dir 1 de cada 4 embarassos. I no en sabem res, no se'n parla, no es visualitza. És veritat que hi ha associacions, psicòlegs especialitzats i grups d'ajuda. Però en el teu dia a dia, si mai has estat embarassada o si el teu embaràs t'ha anat bé, mai sabràs res d'aquest tema. I si et passa, ho viuràs a cavall del dolor i de la vergonya, de la por i de la culpa. Escoltaràs moltes persones amb bones intencions que t'explicaran per què t'ha passat, mentre la sensació de no trobar-hi sentit t'inundarà el cor. Et sentiràs molt sola. I si t'atreveixes a plorar un fill no nat més del compte (no sé quina seria la mesura correcta), algú et dirà que exageres. 

Jo vaig plorar el meu fill no nat durant anys. I aquest dolor va durar més per haver-me negat a acceptar-ho del tot quan va passar. Aquell dolor es va clavar en allò que era, em va acompanyar molt més enllà del naixement del meu segon fill. L'Abel tenia cinc anys quan, sense planejar-ho, l'hi vaig explicar. Es va posar a plorar al moment. Absurdament li vaig preguntar per què plorava, i em va respondre, com si fos allò més lògic del món: "Ploro pel germà que no he conegut". Vam plorar junts i el dolor es va alleujar. No va ser ni serà l'última vegada que el ploro, però la ferida, a poc a poc, es va curant.

Al setembre del 2014 va néixer la primera foto de la sèrie Fallen Angel, inspirada en el projecte "Teleidoscope". Aquesta foto parla de moltes coses a la vegada, però el tema principal és el dolor d'arribar al món.
 

 


Quan al desembre d'aquell mateix any vaig fer la segona foto, "The Fight", vaig saber que estava creant una sèrie fotogràfica. No estava ni planejada ni prevista, però era així. "The Flight" parla de la meva experiència a l'hospital, estant al llit a l'espera que l'embaràs de l'Abel resistís. Em vaig posar 60 tirites per les 60 vegades que em van haver de canviar la via per on em medicaven per les contraccions. Fer la foto va ser dolorós. El dolor físic va ser anecdòtic. El dolor espiritual va ser sanador. No hi havia res que es pogués comparar amb el dolor de les 60 nits d'incertesa en un hospital, que acabarien amb 11 dies de separació física del meu fill que just acabava de néixer. "Fight" és la primera foto en què la cicatriu de la meva cesària no està editada. Quan al meu fill li dic, de broma, "la mare que et va parir", sempre contesta: "Jo d'això no en tinc, tinc una mare que em va cessarir." Cessarir hauria de ser igual de vàlid que parir. 
 

Foto: Mònica Quintana



Coincidint amb una exposició, el març del 2015 vaig fer "Scars", "Cracks", "Feed" i "None", que parlen força explícitament dels mateixos temes: les cicatrius que deixa el dolor, la mort, el misteri de la creació.

Foto: Mònica Quintana



Cracks

Foto: Mònica Quintana



Feed

Foto: Mònica Quintana



None

Foto: Mònica Quintana



Sabia que la sèrie havia de continuar, però va quedar aturada. Ho vaig atribuir a la falta d'inspiració, però tot i això, tenia dues de les tres fotos finals al cap des de feia temps. Em deia que era per falta de temps, per problemes logístics (em costava trobar el filferro). Em vaig omplir d'excuses. Però al final he reunit el que necessitava i he fet les tres últimes fotos. Sense calcular-ho, ha acabat sent una sèrie de nou fotos. Com els nou mesos. Quan m'he adonat d'aquest detall, mentre les editava, he sabut per què n'allargava el final. 

The Cage

Foto: Mònica Quintana



Acabar aquesta sèrie vol dir passar pàgina. I m'ha costat fer-ho. He viscut amb aquest dolor durant tants anys, que ha arribat a formar part de la meva ment i de la meva ànima. I a més, d'una forma tan integrada que se'm feia estrany deixar-lo anar. No sé si amb aquestes fotografies ho aconseguiré, però el que sí que sé és que quan vaig acabar vaig tenir la sensació que se n'anava. Almenys una gran part. 

The Hurt

Foto: Mònica Quintana



La meva sèrie no només parla de mi. Pretén alçar un pont amb qualsevol altra dona que senti o hagi patit sensacions semblants amb la maternitat, sigui mare o no. Tinc la sort de tenir l'Abel, però no tothom ho ha viscut igual. Aquestes fotos volen ser la paraula de totes aquelles dones callades que amaguen els plors per por del que diran, perquè són joves i en poden tenir un altre, perquè ja que el fill va néixer no es poden queixar que l'embaràs fos dur, perquè tenen sort ja que d'altres no tenen fills, o perquè pobretes, no han pogut tenir-los, o més pobretes encara: han triat no tenir-ne. 

Quan estava embarassada del meu primer fill de molt poques setmanes, vaig anar a l'hospital per fer-me la primera ecografia. Vaig veure un ocell mort a terra. Vaig tenir un mal presagi. Aquest projecte és una oda al meu fill no nat. A tots els que no han nascut. Als nascuts i perduts. Als fills del dolor. I sobretot, a les mares del dolor.

Bleed

Foto: Mònica Quintana

COMENTARIS

Tota la sèrie
Mònica. , 20/01/2018 a les 22:53
+4
-0
T'aplaudeixo. I molt, per la valentia i la força de reviure-ho de nou per poder realitzar aquest treballs tant colpidors.
Se't felicita!
Gràcies x les paraules i imatges q has tret del cor
Bruixabona, 20/01/2018 a les 23:58
+15
-0
Jo tb vaig perdre un fill com dius tú, no nat, tot i que només eren 8 setmanes, però x mi ja era un fill i em costava dir-ho, perquè em van dir q era molt habitual, que no em preocupès i q en dos mesos ja podia tornar a provar-ho... el q la doctora no sabia era q aquell embaràs va ser la meva major Il.lusió des de feia molts anys xq ho havia aconseguit desprès de superar els cinc anys des que vaig acabar el tractament d'in càncer de pit detectat als 34 anys. Temps durant el qual no em van deixar quedar-me embarassada xl risc q m'implicava. Quan me'l van detectar, vaig demanar x congelar òvuls o l'opció q fos x a més endavant. Però llavors (any 2000) tot això era encara gairebè futurologia en el cas de les dones i a més no podia fer el tractament hormonal q correspondria fer abans xq el meu càncer era hormonal i segon, era un tumor molt gran i agressiu i no hi havia temps. Calia fer una mastectomia. I tota la Il.lusió va caure a un pou, i em vaig agafar a l 'opció de provar-ho un altre cop si es q me'n sortia del càncer. Però quan em van donar ja el "permís", tot i ser difícil xq amb les químios i la ràdio, no estava clar q m'hi poguès quedar. Però sí! vaig aconseguir-ho i 8 setmanes desprès com deia abans el vaig perdre. I ja no em va donar temps a tornar-ho a provar. Abans dels dos mesos, em van detectar un recidiva del càncer de mama a l'altre pit amb afectació als ganglis del coll. Segurament provocat x la moguda hormonal tan gran q un embaràs implica I aquí sí q es va acabar de veritat. Em va costar molt acceptar-ho, x la ràbia de perdre el primer fill no nat, que només era una ametlleta molt petita a l'ecografia d l'avortament espontani. Però x mi era ja el meu fill, al perdre'l vaig sentir l'instint de protecció envers ell o ella. Ara ja, desprès de vàries recidives dl càncer amb metàstasi, segueixo aquí, però m'ha implicat moltes llàgrimes, problemes de parella i un treball personal amb una terapeuta per a intentar arreglar o renovar tota la destrossa personal q un primer i únic avortament em va generar. Disculpa per tanta explicació, però jo no sè fer-ho amb imatges... per això ja estàs tú! Moltes gràcies!
Apunt
DolorsPA, 21/01/2018 a les 01:06
+1
-0
M'ha agradar tant l,escrit com les fotografíes. Un fill no nascut es la mort d'un fill i això comporta un dol, que finalment aquesta Mare després de tant temps ha pogut acceptar, però no superarà mai.
Gracias
Anònim, 21/01/2018 a les 08:09
+3
-0
Me siento identificada con algunas de las partes de la historia, porque por suerte mi hijo nació, pero sufrí tanto para tenerlo... De repente mi cuerpo se convirtió en una especie de cárcel para los dos, me sentía como si mi vientre no fuera suficientemente bueno y seguro para él. Sentí verdadero pánico de perderlo, porque desde los 5 meses cuando aún solo era una pequeña vida que ni tan sólo llegaba a 600 grm. empecé a tener contracciones prematuras entre otras cosas y me pusieron en reposo absoluto hasta el final. Fue durisimo sentir esa presión y ese miedo cada día, lloré más que en toda mi vida y después me sentía culpable por si le transmitía a él toda esa tristeza. Los demás no pueden entender todas esas sensaciones y es cierto que además de todo, te sientes muy sola. Por suerte al final mi hijo nació sano. Un abrazo a todas las mujeres en cualquiera de esas situaciones, en las que debemos apoyarnos sin condición.
Paraules
Anònim, 21/01/2018 a les 11:15
+5
-0
Gràcies per posar paraules i imatges al dolor que moltes dones sentim. Aquest dolor mut que es queda dintre teu per sempre més.
La perdua
Anònim, 21/01/2018 a les 12:01
+1
-0
El dolorós temps de les contraccions que saps que només serviran per expulsar el fetus del teu cos i que pot durar tota una nit i la monja et mira rient
colpida
Teresa Costa-Gramunt, 23/01/2018 a les 10:58
+0
-0
Imatges colpidores que expressen el dolor i la mort amb una gran bellesa: la bellesa del que és real i toca l'ànima.
DOL
MTA, 24/01/2018 a les 09:51
+0
-0
Em sento tan identificada i impresionada amb les teves fotografies i la teva reflexió que només et puc donar les gràcies. Tinc 1 fill sa i fantastic, que és el millor que m'ha passat i em passarà a la vida.
Fa 11 anys vaig perdre el meu segon fill a les 7 setmanes per un abort espontani i a dia d'avui encara no he estat capaç de tancar el dol . El tracte que vaig rebre dels ginecolegs i la llevadora del cap, va ser tan horroros i em tanta falta d'empatia que crec que no m'ha permès deixar enrere el dolor i la tristesa que em suposa pensar en aquells moments. Nomès feien que dir-me que no passava res, que nomès estava de 7 setmanes, que era jove i podria tornar a ser mare . He estat 11 anys intentant tornar a quedar embarassada ( tan de forma natural com a través de tractaments mèdics) i mai més ho he aconseguit. Ningú en l'àmbit sanitari m'ha donat una explicació médica per la meva infertilitat secundària ( tal i com l'anomenen) . A dia d'avui, crec que el dolor no superat per la pèrdua se m'ha ficat tant a dins del meu cos, que he estat incapaç d'engendrar 1 nova vida. I igual que tú, jo tambè li vaig explicar al meu fill quan tenia 10 anys que si tot haguès anat bè, ell tambè tindria 1 germà/na , i llavors ell tambè va plorar molt i jo amb ell.
Gràcies per visualitzar aquest dol tant amagat i alhora permetre'm expressar el què no puc fer habitualment . Desprès de tants anys encara em sento dir que això ja ha passat , mentre que jo encara ho tinc molt present cada dia de la meva vida com si fos ahir.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural tindrà l’exposició «Plàstic» com a pal de paller de la jornada
Imatge il·lustrativa
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona exposa més d'un centenar d'imatges del fotògraf
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí acollirà un cicle per impulsar la comarca
Imatge il·lustrativa
L'artista explora la relació entre el so i la visió al Macba
Imatge il·lustrativa
«El gran mercado del mundo», de Calderón de la Barca, ven culpa, fama i la fe al TNC
Imatge il·lustrativa
L'Antiga Fàbrica Damm acull la presentació del documental «Salvemos nuestro Mediterráneo»
Imatge il·lustrativa
Un vídeo de Greenpeace ens alarma sobre l'excés de plàstic dels supermercats
Imatge il·lustrativa
Animals en perill d'extinció canten «I Dreamed a Dream» del musical «Els miserables»