Teatre

L'escàndol som nosaltres

«Blasted» de Sarah Kane ens trasbalsa perquè mostra la violència que portem dins

| 21/01/2018 a les 12:54h
Especial: Teatre
Arxivat a: La butaca, Teatre Nacional de Catalunya, teatre, Sarah Kane

Foto: Felipe Mena


N'havia sentit el nom abans, però vaig descobrir de debò Sarah Kane (1971-1999) en un curs de dramatúrgia a l'obrador de la Sala Beckett, impartit per Esteve Soler. Vaig saber llavors que era una autora maleïda, polèmica, truculenta. Vaig saber que s'havia suïcidat als vint-i-vuit anys i que se la considera –són paraules del dramaturg Edward Bond, un dels grans valedors de la Kane juntament amb Harold Pinter– "el primer cadàver del segle XXI". Vaig saber, també, que l'autora havia escrit obres cent per cent contemporànies en què batega, i molt, la tradició. Modernitat i classicisme s'enllacen per parlar de l'amor impossible i de la violència que tot ho toca i tot ho desfà.
 
És a dir: l'altre dia vaig arribar a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ben conscient de què hi anava a veure. Però, sigui com sigui, em costa d'entendre la reacció del públic que s'alça i se'n va a mitja funció o que es resisteix a aplaudir al final de Blasted (Rebentats). Perquè l'obra és dura, molt dura, però no més que la realitat que ens arriba en tot moment a través de les finestres mediàtiques. I sí, l'obra trenca amb el llenguatge naturalista, però ho fa quan ja en som dintre i aconsegueix que no en perdem mai el fil. La posada en escena d'aquest muntatge dirigit per Alícia Gorina –el primer que es fa en català de la primera obra de Sarah Kane– em sembla prou aconseguida, i les interpretacions dels tres actors són indiscutiblement potents. Pere Arquillué està esplèndid, immens, en el paper d'un personatge odiós –un mascle alfa racista, misogin, homòfob, cínic...– a qui acabes volent cuidar.
 
Seria immoral deixar d'escriure sobre la violència, opinava Sarah Kane. Seria, és clar, invisibilitzar l'arrel de tots els mals. Kane ens en serveix un plat doble: la violència de gènere en una habitació d'hotel de Leeds (que podria ser qualsevol hotel o qualsevol espai domèstic) i la guerra de Bòsnia (que podria ser qualsevol guerra de les que hi ha ara mateix al món). La dramaturga britànica veia una connexió evident entre una violació i un conflicte armat entre pobles: "Una és la llavor i l'altra és l'arbre".
 
Blasted es va estrenar el gener del 1995 a la sala petita del Royal Court Theatre i la crítica se la va carregar de forma pràcticament unànime. Sis anys després, es va reposar a la sala gran del Royal Court: els crítics van entonar un mea culpa retrospectiu i, alehop, la van deixar pels núvols. Blasted s'estava convertint en un clàssic contemporani, i la recepció desigual de l'obra –que s'ha repetit en la seva estrena a Catalunya, tant al Temporada Alta com ara al TNC– ens retratava i ens retrata tant com l'obra mateixa: no ens disgusta tant el que passa com que ens ho mostrin, que ens obliguin a veure-ho. Enfrontar-nos a la violència que portem dins, als horrors de la violència a gran escala? Resulta més còmode girar la vista cap a una altra banda i seguir fent la nostra. "El que més m'escandalitza és que als mitjans sembla que els molesti més la representació de la violència que la violència en si mateixa", deia Sarah Kane.
 
L'escàndol no és el teatre, l'escàndol som nosaltres. I la salvació –si n'hi ha– ve de la mà d'obres com aquesta, encara que sortim del TNC amb l'estómac regirat.
 

Foto: Felipe Mena



Blasted (Rebentats)

Autora: Sarah Kane
Direcció: Alícia Gorina
Traducció: Albert Arribas
Intèrprets: Pere Arquillué, Blai Juanet, Marta Ossó

A la sala petita del TNC fins l'11 de febrer del 2018.



COMENTARIS

Jo tampoc me la trec del cap
Marta Padrós, 21/01/2018 a les 22:16
+4
-0
La vaig anar a veure ahir i hi he donat voltes tot el dia, però encara no tinc clar què en penso.
Estic d'acord amb tu que l'actuació de tots tres és molt potent i que l'Arquillué ho dona tot, i no m'escandalitza en absolut que em mostrin la violència de manera tan crua, però discrepo que el trencament del llenguatge naturalista de la segona part no et faci perdre el fil perquè ja hi ets dins. A mi si que me'l va fer perdre i li va restar credibilitat.
Però alguna cosa de molt potent ha de tenir: és la primera obra que m'ha mogut a escriure'n un comentari.
Un mal son
AndreaGmry, 21/01/2018 a les 23:51
+0
-0
Eva: crec ser una dona moderna i oberta però ni amb sis anys podré entrar al joc d’aquesta proposta. No crec que l’Arquillué estigui massa convençut del paper que li fan fer, i sap perfectament la seva presència és el ganxo per vendre lo invendible.
Efectívament no aplaudim perqué no sabem quan acaba la funció, es tanquen els llums una i altra vegada i després de 105 minuts de martiri esperes que es morin tots d’una vegada.....
De la funció nostra només valia la pena la intervenció de la catedràtica Mireia Aragai, la resta és per oblidar per sempre.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments