Visions

La paritat, cosa de dones

El feminisme, homes de dins i de fora del Parlament, també és una qüestió vostra

| 22/01/2018 a les 00:35h
Especial: Visions
Arxivat a: Finestres, paritat, feminisme

Foto: Josep Maria Montaner


No és veritat que si la mesa del Parlament té només una dona és perquè hem triat els candidats que estaven més preparats per al càrrec. No és cert, perquè si acceptem això, estem acceptant que les 58 dones restants que van confeccionar les llistes de les eleccions i que van ser escollides a les urnes, no valen per a la mesa tant com els sis homes que sí que van ser candidats al càrrec. No dubto, en cap moment, de la capacitat dels candidats homes, però em costaria molt acceptar que no trobéssim, per a la mesa, dues dones més. Tres, només en demano tres: que aquells partits que podien presentar dos candidats ho fessin de forma paritària. 
 
Estic acceptant la fórmula 4+3, fins i tot, com a vàlida. La mesa del Parlament, si dura els quatre anys que ha de durar, ens recordarà des del primer dia que les lleis, si no obliguen, si no sancionen, si no castiguen, no ens les prenem seriosament. I sí, amb les lleis d’igualtat correm el risc que, per quota, acabin arribant dones incompetents a llocs de poder que no mereixen. ¿No és això, exactament, el que passa amb els homes incompetents? I quan, de forma natural o sota l’amenaça d’una llei, hàgim assolit la paritat, llavors sí, passem al següent debat: que només hi arribin, als llocs de poder, aquells que ho mereixen. Homes i dones, sense concessions.
 
La part positiva d’aquesta fotografia final de mesa és que l'hem posat al centre del debat –tampoc no gaire, fins que hem començat a parlar d’investidures– i n’hem parlat. No podem obviar que sí, que aquest cop ens n’hem adonat, però la majoria de taules de negociacions, la majoria de despatxos i la majoria de cadires de poder són d’homes i mai, mai, les qüestionem. 

Bé, de la mesa del Parlament n’hem parlat. Qui? Majoritàriament, les dones. ¿I què passa quan les tertúlies on hi ha majoria de dones, o directament quan les tertúlies que són només de dones, parlen de feminisme, de la necessitat de tenir lleis que obliguin i no recomanin la paritat? Que alguns homes i dones entenen que estem parlant de coses de dones.
 
Sí, si set diputades són davant d’una taula de debat i parlen de la mesa, se les acusa de no parlar de la seva feina i de parlar de coses de dones. I jo em pregunto, ¿el problema és que les dones parlem de la injustícia de la mesa, o el problema és que als diputats no els ho preguntin? Perquè, de nou, em fa l’efecte que tenim al punt de mira les responsables equivocades: les dones. Totes hem de poder parlar de la mesa sense sentir que estem deixant de parlar de la nostra feina. Són els homes, i els i les periodistes, els qui han de canviar la dinàmica: no ens han de deixar de preguntar per la mesa, però que no ens ho preguntin només a nosaltres, perquè no ens sembli que parlar de la paritat de la mesa ens preocupa només a les dones. Seria un disbarat, oi?
 
Quan Elisenda Alamany va denunciar a l’hemicicle la injustícia que tots teníem al davant però que de ben segur alguns ni tan sols hi havien parat atenció, Ciutadans no la va aplaudir. No dic que sigui obligatori –aplaudir no és obligatori, depèn de la situació demostra respecte i en el cas de l’Elisenda, era aprovació–, però sí que estaria bé que l’únic partit polític que presenta una dona com a presidenta de la Generalitat pugui fer el gest. Els gestos, que no ho són tot però sí són necessaris, han d’anar més enllà dels partits. Però això ens evidencia un altre matís que no se’ns escapa: el fet que les dones siguin al capdavant no ens assegura un progrés en la lluita feminista.
 
El fet de ser dones no ens converteix per art de màgia en feministes. Malgrat que és una evidència, de tant en tant cal recordar-ho. I no, ja ho sabem, no som tan ingènues: ja sabem que la paritat no resoldrà el masclisme sistèmic. Però això no ens ha de fer renunciar-hi. Sense la paritat segur, segur, que no assolirem la igualtat real i efectiva. 
 
Inés Arrimadas es l’única dona que aspira a ser presidenta de Catalunya. Això ens demostra que del 43,7% de les dones que s’asseuran als escons, només un 14,3% del total opta al poder. És preocupant, perquè posa en evidència que la mesa, que no ens agrada, no deixa de reflectir la situació en què vivim. No és representativa de la societat, d’acord, però sí del seu funcionament. Les dones no arribem tan fàcilment als llocs de poder, per això quan hi arribem ens sembla que hem guanyat, pel simbolisme. Però si una dona arriba al poder i quan una adversària política rep amenaces, no s'hi solidaritza, ¿què en fem, del simbolisme?
 
Per això, Inés Arrimadas, que és l’única presidenciable, si després vol utilitzar aquesta qüestió per al discurs de partit, no pot oblidar la resta de gestos: aplaudir Elisenda Alamany, o no preguntar què esperava Anna Gabriel, com va fer en assabentar-se de les amenaces –com acceptant, doncs, que se les mereix.
 
I és això, exactament, el que representen algunes dones al poder: un símbol. Cal que aquestes dones que arriben al poder no siguin només un símbol, sinó que treballin per acabar amb la desigualtat. De símbols mai no en viurem, mai no avançarem. Malgrat tot, segueixo pensant que hem de reclamar la nostra paritat, siguin quines siguin les intencions de les dones que arribin al poder. La paritat no ens assegura feminisme, però sí que anem trencant sostres i més sostres.
 
Això que demano, la solidaritat entre dones, sobretot quan arriben al poder, reconec que té un gran risc, i l’assumeixo. Un dels gran mals del sistema és que les dones, pel fet de ser dones, ens hem d’especialitzar en dones: perquè si no mirem nosaltres per la nostra representació, no l’assolirem mai. Amb més dones a les negociacions, segurament alguna d’elles hauria alçat la veu i hauria deixat de banda els acords per fer adonar a la resta de companys i companyes que no estàvem fent cas d’aquesta llei que recomana i no obliga. 
 
És ben trist, que ens hi haguem d’especialitzar, i que només les dones parlem de les problemàtiques de dones d’una manera insistent. És ben trist, però de moment és un luxe –renunciar a la nostra lluita– que no ens podem permetre. Però el problema, insisteixo, no és que nosaltres ho fem, el problema no és que ens especialitzem si volem: el problema és que la paritat i el feminisme, homes de dins i de fora del Parlament, també és una qüestió vostra. No renyem les dones que debaten sobre la mesa, no renyem les dones que parlen de coses de dones, enfoquem bé on és el problema.

El veritable sostre de vidre és que el feminisme majoritàriament interessi a les dones. No ens n’hem d’amagar, són els homes els qui s’han de conscienciar. Són els homes els qui ens han de tornar la cortesia, com denunciava Grace Paley.

COMENTARIS

Paritat!!!!
Anònim, 22/01/2018 a les 11:47
+1
-0
Només volem la paritat a la franja alta de la societat....!
Mai es parla de paritat en la franja baixa...!
Cobrem tots un sou paritàri, tinguem tots feina digne.
La paritat arribarà sola.
Irracional
Anònim, 23/01/2018 a les 09:09
+2
-0
Als partits només militen un 25% de dones. I les dones ho fan/fem voluntàriament. Els homes i les dones, biològicament no som iguals. A la prehistòria elles cuidaven la camada i ells caçaven i protegien la família. Això son instints que marquen la forma de ser actual. Per be i per dolent.
És evident que per més que deixem les tradicions masclistes, ha ha coses que no canvien en absolut perquè no tenen res a veure amb això, però la gent anticientífica no ho vol reconèixer.
Als partits, elles militen menys que ells. Arreu del món i en proporcions similars independentment del nivell de masclisme. No passa res. Cap vergonya. En altres àmbits també importants, elles militen més que ells. No passa res. Cap vergonya. No cal fer quotes per a ells. I per exemple a la universitat, elles hi entren molt més que ells. Si no hi ha una discriminació expressa per raó de sexe, no passa res. No cal fer quotes a favor d'ells a la Universitat.
Si el 25% de militants dones tenen el 43,7% de diputats i el 75% de militants homes tenen el 56,3% de diputats, vol dir que ((43,7/25)/(56,3/75)=2,33. Això vol dir que hi ha un 233% més de dones diputades de les que els hi correspondria per nombre de militants. La "nota de tall" pels homes és 2,33 vegades la "nota de tall" de les dones. D'aquí que quan busquen a gent preparada per un determinat càrrec al final tornen a aproximar-se a aquest 25% de dones militants. Els homes diputats tenen un nivell superior perquè han hagut de superar aquesta nota de tall tan alta. I es nota!
Perquè hi hagués un 25% de dones a la mesa del parlament caldrien 1,75 dones. O sigui entre una i dues. En aquest cas ha estat una.
Si fem quotes ho hauríem de fer per tot:
Igual nombre de dones que van a morir a la guerra.
Igual nombre d'homes que facin de directors d'instituts (ara quasi tot son dones)
Igual nombre de dones que es podreixin al fons de les mines
Igual nombre d'homes que estudiïn a la universitat
Igual nombre de dones que facin els treballs perillosos
Igual nombre d'homes que estudiïn a la universitat.
...

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat acull un cicle d'espectacles que es poden gaudir presencialment i en línia
Imatge il·lustrativa
L'Altra Editorial i la llibreria de Josep Cots convoquen una nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona reprèn el cicle Debats UB
Imatge il·lustrativa
L'Ajuntament de Sant Cugat programa activitats per celebrar la Festa Major
Imatge il·lustrativa
Whenever we remember/ the way we were
Imatge il·lustrativa
Un curtmemtratge premiat sobre relacions familiars i absències
Imatge il·lustrativa
Recordem l'expressivitat i sensibilitat d'una de les ballarines més importants de la història
Imatge il·lustrativa
I el més increïble: eres realment el millor actor de cinema del món