Què hi ha darrere del que fem i del que diem? Al llibre Apories de la vida quotidiana (Angle Editorial) el filòsof Nemrod Carrasco (1974) ens convida a reflexionar-hi llençant una sèrie de preguntes. En aquesta, en concret, l’amor està al centre.
Foto: Brandon Warren
Al cèlebre western Johnny Guitar, Sterling Hayden es retroba amb la seva estimada Joan Crawford després de molts anys i li demana: «Menteix-me: digue’m que m’has esperat tots aquests anys. Digue’m que t’hauries mort si jo no hagués tornat. Digue’m que encara m’estimes tant com jo t’estimo.» La seva resposta és immediata: li diu que l’ha esperat tots aquests anys, que s’hauria mort si no hagués tornat, que encara l’estima tant com ell a ella. Podria ser una mentida consoladora, però l’espectador sap que no ho és. Quan diem «t’estimo» només volem sentir de l’altre que ens estima i que ho diu de veritat. Fins i tot amb frases tan ensucrades com «Cada dia t’estimo més. Avui més que ahir i menys que demà» volem ajustar-nos a una cosa que sentim. Ho diem perquè ens sembla que el cor ens ho demana. La nostra interioritat es converteix en un fet; contemplem els nostres impulsos o desitjos com una evidència palpable; creiem que podem acompanyar les nostres emocions amoroses, encabir-les en el món fabulós de les paraules, comprimir-les en el marc d’una fórmula màgica que difícilment accepta el silenci com a resposta.
«T’estimo» no són dues paraules que existeixin per estar tancades. Apareixen per prolongar una continuïtat que corre el risc de difuminar-se. Han passat unes hores, dues setmanes, tres mesos i ja no tenim assegurat el nostre amor. És molt probable que la persona estimada ens ho hagi mostrat amb actes, que tinguem la sensació que tot va prou bé… Però mai no n’hi ha prou: cal expressar en tot moment quins són els nostres sentiments, per què té sentit seguir junts. Qui diu «t’estimo» necessita escoltar i sentir en quin punt ens trobem, com si les nostres emocions fossin un bloc granític de sentiments perfectament tallat d’una sola peça. Necessita això de nosaltres perquè la naturalesa d’aquestes dues paraules és extremadament cobdiciosa: revela una ànsia de possessió, sobretot quan les adrecem a algú per primer cop.
Plató ens descriu aquest sentiment d’una manera exemplar a El convit. Gairebé tothom coneix les disposicions amoroses de Sòcrates, les seves inclinacions pels cossos joves. Alcibíades, que és bell i gaudeix de joventut, vol que Sòcrates es tregui la màscara i li declari el seu amor. Aquesta és la seva única preocupació. Com un enamorat, li demana a Sòcrates que sigui el seu únic amant. Però aquesta inversió és justament el que desemmascara la tirania del seu desig. En lloc d’estimar Sòcrates, el que vol Alcibíades és convertir-se en el seu únic estimat. En aquest punt, Plató ens ho deixa molt clar: quan algú com Alcibíades ens diu «t’estimo» en realitat ens està dient: «De tots aquells que podria escollir, t’he escollit a tu. M’ho hauries d’agrair estimant-me.»
El problema de dir «t’estimo» no és la subjecció al futur que implica qualsevol fórmula de compromís, ni aquesta obstinació verbalitzadora que busca immobilitzar el sentiment, emfaditzant-lo d’una manera gratuïta. L’important és aquest anhel cobdiciós, aquest desig d’exclusivitat que necessita els seus moments particulars de ratificació, aquests instants no exempts de solemnitat en què tota la realitat es manté suspesa per obra i gràcia de dues paraules. Creiem que ens surt de manera espontània, però de fet és una defensa contra la pèrdua. Quan diem «t’estimo» gairebé sempre esperem una sola cosa: confirmar que l’altre sent una cosa semblant per nosaltres, exigir-li que ens estimi tant com nosaltres l’estimem.
Apories de la vida quotidiana
© Nemrod Carrasco
© Angle Editorial, 2017
0
0
