La Nina Avrova (Moscou, 1957) fa unes neutres que ja les voldríem molts de nosaltres. No és mèrit de ningú: ja les duia incorporades quan va venir a Catalunya i s’hi va quedar. “Per als russos és relativament fàcil aprendre català, i viceversa, perquè tots tenim vocals neutres”, diu. Som a la biblioteca Bernard Lafargues de l’Institut Ramon Llull amb ella i l’escriptor Albert Sánchez Piñol, de qui la Nina ha traduït al rus La pell freda –escollida per la revista russa Afisha com una de les 100 millors novel·les del segle XXI–, Pandora al Congo, un llibre de contes i Victus.
Nina Avrova: A Rússia als traductors se’ls considera més escriptors que aquí, se’ls dóna més valor. Els millors traductors són coneguts i reconeguts dins del gremi.
Albert Sánchez Piñol: Els traductors tenen una funció extraliterària molt important: molts llibres s’acaben traduint per iniciativa del traductor. La pell freda es va traduir al rus per la Nina. La meva agència tenia certes prevencions amb Rússia, per experiències anteriors.
Nina Avrova: De fet, jo vaig llegir La pell freda, me’n vaig enamorar i vaig decidir que el traduiria. La Campana em va enviar a l’agència Carmen Balcells, però allà em van dir que els drets ja estaven venuts: els havia comprat una editorial arran de l’èxit del llibre a Alemanya. Em vaig quedar desolada pensant que ja no el podria traduir, però llavors l’agent de l’Albert em va dir que justament l’editorial que n’havia comprat els drets buscava un traductor. El llibre de contes sí que el vaig moure jo. Em va costar bastant, és molt més fàcil proposar una novel·la que no pas un recull de contes.
CATORZE: En rus, no es diu La pell freda.
Nina Avrova: Van copiar el títol que hi havien posat els alemanys: En un silenci embriagador. A mi aquest títol no m’agrada, però els traductors no podem influir en la decisió de l’editorial. Sí que em van fer cas quan vaig insistir que no traduïssin Pandora al Congo com La caixa de Pandora, com estaven a punt de fer.
Albert Sánchez Piñol: A Alemanya em van dir que acabava de sortir una novel·la de sèrie negra que es deia Pell freda, i per això en volien canviar el títol. És molt difícil negar-t’hi quan et donen un argument com aquest.
Nina Avrova: L’autor resulta més fàcil de traduir si connectes amb el text, si t’hi trobes bé. Vaig llegir La pell freda i a l’acte vaig veure com seria aquell llibre en rus. També pot passar que al principi un autor no et funcioni però amb una mica d’esforç aconsegueixis trobar la clau per traduir-lo. A mi això m’ha passat amb en Quim Monzó. Mai pensava que jo podia ser Quim Monzó, i sí: al final va resultar una feina molt agradable. Amb els llibres de l’Albert els únics problemes són tècnics.
CATORZE: Bona part del mèrit d’una novel·la traduïda recau en el traductor?
Albert Sánchez Piñol: A Rússia tots els meus llibres s’han venut molt bé, com xurros. Negar que el traductor hi tingui alguna cosa a veure… Jo vinc de l’antropologia, un antropòleg és un traductor entre cultures. A vegades he notat una falta de feeling amb els traductors que segur que repercuteix en la part comercial.
Nina Avrova: També hi influeix la base cultural del país de recepció. A Rússia un llibre com La pell freda hi entra molt bé. Hi ha molta tradició de literatura fantàstica i d’aventures. A l’Índia, uns éssers fantàstics no poden estar en el mateix pla que els mortals.
Albert Sánchez Piñol: Afortunadament, m’han traduït a molts idiomes. Acabes intuint si una traducció és bona o dolenta. En algunes em van dir que em traduïen del català i em consta que no era veritat, em traduïen del castellà.
CATORZE: El traductor pot millorar un text?
Albert Sánchez Piñol: Estic segur que sí, perquè en fa una nova versió. Si jo tornés a escriure el llibre, segurament també quedaria millor. El traductor versiona el llibre. Has de donar una llibertat absoluta al traductor. Hi ha gent que millora els textos i n’hi ha que els espatllen. Segur que la Nina ha millorat els meus llibres.
Nina Avrova: Un professor meu ens deia que el traductor no té dret de fer que un autor que mereix un aprovat tregui un excel·lent.
Albert Sánchez Piñol: No hi estic d’acord. Per molt fidel que vulguis ser a l’original, l’estàs versionant. Quan jo tradueixo un article meu del català al castellà, faig dos articles diferents. Si aquest fenomen es dóna amb dos idiomes tan propers, com no ha de magnificar-se amb dos idiomes llunyans i amb una altra persona pel mig? És un enriquiment per al lector final, que és l’únic que compta. Tolstoi tenia una sintaxi molt peculiar, però això nosaltres no ho sabem.
CATORZE: La traducció és un art o un ofici?
Nina Avrova: Crec que sí que hi ha una part d’art. Però si no hi ha ofici, l’art no serveix. Primer has de ser fidel al text, i després pots fer alguna floritura.
CATORZE: Quina és la dificultat principal de traduir del català al rus?
Nina Avrova: Totes les llengües romàniques tenen el mateix problema: el subjecte moltes vegades és implícit, i per context saps quin és. En rus això està prohibit, has de recuperar el subjecte. Hi ha tot de tècniques per fer que les frases tinguin subjecte: canvies l’estructura de la frase, ajuntes dues frases… Un altre problema és el sistema verbal, que funciona diferent. D’altra banda, treballem amb dos abecedaris diferents, i hem de saber com es translitera cada nom en rus.
Albert Sánchez Piñol: Una vegada em vas dir una cosa molt maca: que una professora de traducció us deia que cada autor té un ritme.
Nina Avrova: Sí, ens ho deia la traductora d’El vigilant en el camp de sègol. Era també la traductora de Kurt Vonnegut i d’altres autors americans. Ens va explicar que sempre abans de traduir un autor en buscava el ritme, fins que el trobava. Recordo que en una classe ens va preguntar “Voleu saber com sona Vonnegut?”. I es va posar a fer pam-pam, pam-pam-pam sobre la taula.
CATORZE: Què passa amb Victus?
Nina Avrova: La traducció està feta i entregada, però estan trigant a publicar-lo. Els motius no els entenc gaire, no sé si són purament econòmics o si esperen que el tema de Catalunya recuperi actualitat.
CATORZE: L’has traduït del català o del castellà?
Nina Avrova: Del castellà, perquè l’original és castellà i sempre és millor traduir a partir de l’original. M’ha costat perquè he hagut de trobar un altre ritme. El coneixia tan bé en català… El gran problema amb Victus ha estat la construcció de les fortaleses. Encara que els meus avantpassats es van dedicar a l’enginyeria militar, jo desconeixia completament aquest lèxic. Victus m’ha portat molta feina.
Albert Sánchez Piñol: A mi també, eh?
Nina Avrova llegeix «Victus» en rus:
3
0
