Converses

Carla Simón: «No vaig plorar el dia que va morir la meva mare»

La cineasta diu que «el cinema sempre ha estat molt masculí: falten més dones dirigint i produint»

| 23/01/2018 a les 04:14h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, converses

Carla Simón, directora d'«Estiu 1993» Foto: Primera Persona



Petita, propera i honesta, Estiu 1993 s'ha convertit en la gran revelació d'aquest curs cinèfil. Feta amb gran respecte per les emocions, amb el paisatge com a protagonista, amb uns actors que només mostren allò realment imprescindible per ser inoblidables. Elements que sembla impossible que es puguin conjugar en un debut i en una directora tan jove, Carla Simón. "Has de ser valent per fer una primera pel·lícula. És molt fàcil sentir-se qüestionat", confessa.

Simón afegeix, de seguida, que ella s'ha sentit "molt ben cuidada" al llarg de tota l'aventura de presentar al món aquest film, convertit en un d'aquells miracles que passen molt de tant en tant. Afable i pausada, la realitzadora demostra que no ha deixat de tocar de peus a terra, malgrat la llarga llista de premis –l'últim aquest dimarts, amb el triomf als Feroz–, l'aplaudiment unànime de la crítica, o la resposta entusiasta del públic. "Ha estat una sorpresa absoluta, no esperava res del que ha passat", diu, amb una humilitat gens fingida.
 

Els inicis, a Londres
 
Tot va començar a Londres, quan Simón hi estudiava cinema i va fer un curtmetratge sobre dos nens que es trobaven la seva àvia morta. "Per mi va ser molt revelador, perquè em vaig adonar que era un tema que volia seguir explorant", rememora, fent la vista enrere. A la seva vida, la mort era un actor molt present des que va perdre la seva mare als sis anys a causa de la sida –el seu pare s'havia mort tres anys abans, de la mateixa malaltia–. I aviat es va adonar que el més universal és el que tens més a prop: emocions, paisatge, patrimoni humà.
 
"El fet d'estar a Londres, lluny de casa, em feia coincidir amb gent que portava motxilles molt diferents. Això t'obliga a pensar en allò que ets, i a donar més valor a la teva història, a la teva família, al lloc d'on vens". Estiu 1993 és el resultat de totes aquelles inquietuds. "Havia de fer una peça de graduació i vaig intentar escriure la història com un curt, però no funcionava. Necessitava més temps. Després va venir un altre curt, Las pequeñas cosas, amb una mare i una filla –la meva tieta "baixeta"–, que també surten a Estiu 1993".
 

El paisatge i el silenci
 
El següent pas va ser fer un llargmetratge amb tot aquell material tan íntim, però prou potent per ser universal: la pèrdua dels pares i el sacseig a tots nivells pel fet de començar una nova vida amb l'inconegut al davant. "Vaig passar de viure a Barcelona a fer-ho en un poble, en plena naturalesa. Aquest va ser un dels canvis més forts que recordo haver experimentat i volia que fos molt present a la pel·lícula". Per això el paisatge té un pes tan gran, i per això, també, hi ha tant de silenci.
 
"Fer ús del silenci és una manera de narrar", sosté. "A la vida real no som tan explícits, no parlem tota l'estona. A mi m'agrada observar la gent i endevinar què els passa sense que t'ho hagin d'explicar. Aquest joc amb l'espectador em sembla molt interessant". Es tracta d'anar plantant elements, mostrant petites converses i gestos que defineixin els personatges i les situacions. "Quan encaro una escena sempre penso si em ve de gust filmar-la o no. Sovint, em passa que quan té molt diàleg no em ve tan de gust".
 

El dol, quan ets un nen
 
Paisatge i silenci s'uneixen per crear l'atmosfera ideal per al dol, al film tractat de manera gens tendenciosa o sensiblera. "Hi ha algunes pel·lícules que retraten el dol en infants, però poques. Jo tenia ganes d'explicar la meva visió, perquè moltes vegades a aquest tipus de films apareix la persona que mor, i a la meva no havia de sortir. Vaig haver de llegir molt de psicologia infantil, de com un nen s'hi enfronta i què entén. Ho havia viscut, però no havia fet una reflexió general".
 
Un procés que esclata, de manera magistral, en una última escena on Laia Artigas deixa els espectadors amb el cor glaçat. "A la vida real, allò va passar, però no ho ubico en un moment important o concret. De fet, hi ha molt poques escenes que passessin de veritat. Per a mi, tot va ser un procés molt més llarg". Però sí que és cert que hi ha un dia de plor inconsolable. "La meva mare em va dir que no m'havia vist mai plorar d'aquella manera, tot i que jo plorava cada dia!", exclama.
 
"Recordo que no vaig plorar el dia que va morir la meva mare i això em provocava un sentiment molt estrany. Llavors, quan la meva nova mare em va explicar que estava saltant al llit i em vaig posar a plorar, sense saber què em passava... em va semblar molt poètic". Tant com ho és, en un final que acompanyarà l'espectador molt més enllà del visionat del film. "Quan ho vam rodar, ni sospitàvem que passaria tot això. A Berlín, a la primera projecció, quan la pel·lícula s'acaba i s'obren els llums hi havia molta gent plorant. Era totalment inesperat".


El gran moment de les directores catalanes
 
Una emoció i unes reaccions que encara es repeteixen, en cada sala i en cada festival on la pel·lícula arriba. I amb un segell indiscutible, que parla del gran moment de les directores catalanes. "Ha coincidit en el temps que hem sortit unes quantes dones", assenteix Simón. "El món del cinema sempre ha estat molt masculí. I no només falten més dones dirigint, sinó també produint. Tot s'ha d'anar reajustant i per això penso que és tan important acabar-li de donar una empenta a nivell polític".
 
Ras i curt, així és Carla Simón i així explica allò que sent: sense fer més soroll del compte, amb convenciment. Amb una primera pel·lícula que ha aconseguit sacsejar l'espectador, i encarant amb il·lusió els nous projectes. "Estic ja treballant en un nou projecte, encara en un estadi inicial. Sí que puc dir que tindrà en comú amb Estiu 1993 el tema de la família i del món rural. Però no serà sobre mi. És un canvi que necessitava!".

COMENTARIS

Pelicula
Maria Mercè Güell PagèsAnònim, 26/01/2018 a les 21:27
+4
-0
No he le vista però el dia que la facin Olot no hi faltere. Coneixo tota la
familia de la Carla. Els vesavis de part de mare, la seva mare, Neus, Marina i la resta de germans com el que li ha fet de pare, en Salvador. Haig de dir que jo ja ploro sense veure la pelicula. Molta sort Carla. Muàaaa. M' agraderia que la Carla llegis el que he escrit i ho ensenyes a la seva tieta Marina i en Savador. Pot asser que recordin la familia de l'Angel i la Rosita l'Heriber i jo la M. Merè. Muàaaa.
gràcies x la pel.lícula
isabel olesti, 05/02/2019 a les 00:03
+0
-0
Quin gust veure una pel.lícula tan honesta! Tan emotiva sense sense ser ensucrada. Quins actors més excel.lents els .q fan d tiets.i quina delicia les dues nenes. S'ha d saber dirigir molt b i fer entendre el q vols pq.surti una cosa tan bonica i els actors facin com si no actuessin.
És.cert q hi comença a haver molt bones directores catalanes.
A veure si el Departament d cultura obre els ulls.
gràcies x la pel.lícula Carla.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els més petits i la creació es troben al festival de literatura i arts infantil i juvenil
Imatge il·lustrativa
L'escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia ens convida a conèixer el seu projecte educatiu
Imatge il·lustrativa
Dani Espasa dirigeix l'orquestra els Vespres d'Arnardí al Palau de la Música
Imatge il·lustrativa
La Fundació Collserola impulsa un cicle de conferències sobre migracions i convivència
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
14 coses que diu el personatge del professor interpretat per Sergi López a l'obra de Juan Mayorga
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
La fragilitat de la condició humana arriba al TNC amb una obra de Bertolt Brecht