Avui fa trenta anys que vaig tenir el meu primer record conscient. Estava a punt de fer tres anys i era el 1985, el nou d’abril. En els instants previs al record, jo devia menjar el pa amb xocolata que l’àvia m’havia dut per berenar en venir a recollir-me a l’escola per anar a la clínica, que quedava just al costat. Devia dur encara la bata posada i la cua (o les cues) ben tibades i encoloniades. Devia cantar per dins mentre caminava, perquè sempre ho feia.
La primera vegada que vaig veure la Sílvia, la meva germana petita, hi havia aquella llum d’abril a les cinc de la tarda que molesta una mica i tot. Quan vaig entrar a l’habitació, els meus pares em van donar una nina de drap blava. “L’ha dut la Sílvia de la panxa de la mare, per a tu, perquè t’estima molt”. El record del dubte sobre la procedència de la nina és tan nítid que encara ara puc descriure la sensació d’incredulitat que aquell regal em va produir. Em vaig abocar al bressol i allà la teníem: un nadó petit i pelut. Quina fascinació! Quines ganes d’agafar-la com si fos una de les meves nines! Tenia una germana i sentia (perquè així m’ho devien haver transmès) que n’havia de tenir molta cura i que jo era la gran i totes aquestes coses que es diuen als germans grans.
No us enganyaré: la fascinació em va durar aproximadament tres mesos. El temps just per descobrir que jo ja no era la filla petita, la cosina petita, la néta petita, la neboda petita o, fins i tot, la veïna petita. Aquell animaló intrús s’havia convertit en una nosa que no em deixaven agafar, amb qui sempre havia d’anar amb compte i de qui tothom estava sempre pendent. I va començar una guerra que va durar aproximadament setze anys, amb alguns períodes de treva curtets i alguna revifalla a posteriori. I no era una guerra freda, no us penseu: durant tots aquests anys, la lluita va ser un cos a cos de plantofades, patades voladores, esgarrapades, queixalades, cops de puny, escopinades i travetes. Això sí: jo tenia claríssim que l’única que li podia pegar era jo, perquè malgrat tot l’estimava com a ningú i vivia constantment en una dualitat odi-protecció que va regir la nostra relació fins a l’adolescència.
Va arribar un dia en què ens vam adonar que ja no teníem ganes de forçar amb clips els panys dels nostres diaris respectius perquè ens venia de gust explicar-nos les coses que abans guardàvem sota clau. Que, amb els anys, havíem desenvolupat un cert gust per la mateixa música i les mateixes pel·lícules. Que ella ja no em feia pagar-li cinc euros perquè dormís amb mi després de veure una pel·lícula de por perquè, en el fons, li agradava que jo –que era la gran– tingués por i ella pogués exercir de protectora. Que compartir la Game Boy havia deixat de tenir importància perquè preferíem parlar que jugar al Mario Bros.
I avui fa trenta anys. I m’adono que hem compartit mitja vida i que és la persona que més estimo del món, la meva persona preferida. I malgrat haver-la volgut llençar moltes vegades pel balcó (especialment quan era un nadó moníssim), crec que la meva vida hauria sigut molt avorrida sense ella.
Tenir un germà petit t’ensenya, encara que sigui a base de plantofades, a compartir, a protegir i a renunciar a ser el centre de l’univers. I un cop aprens tot això, guanyes una cosa que no té preu: la complicitat més forta i més segura que tindràs mai amb algú. I el plaer indescriptible de ser al seu costat, avui que es fa gran.
No sé on va anar a parar la nina de drap blava. Mai em vaig creure que l’hagués tret de la panxa de la mare. “Massa neta, ha sortit”, vaig pensar. Però el naixement de la Sílvia, el record d’aquella tarda d’abril en què ella va néixer i els seus primers anys estan lligats indestriablement a aquella nina. I quan algú em preguntava “I aquesta nina?”, jo sempre responia “Me l’ha dut la Sílvia, de la panxa de la mare”. Perquè fos com fos, aquella nina sempre ha simbolitzat el primer que vam compartir. Un desig d’amor que ens havien traspassat i que, com poques coses a la vida, ha perdurat, de moment, trenta anys.
Celebrem-ho molt fort.
Cançó: Aniversari
Grup:Manel
Disc: 10 milles per veure una bona armadura
@mrspremisse
0
1
