Foto: Greg Edgings
La senyora que t’atén al forn i, amb el canvi, et regala un somriure. La colla de joves que creuen quan el semàfor encara està vermell. La germana que en comptes de fer-te un sermó perquè llegeixis, s’asseu al teu costat i obre un llibre. I llavors tu també. O l’home que crida i remuga i rondina, i ves per on, també se t’encomana. L’educació és la vida, perquè ho és tot i està a tot arreu. Per tant, ni ensenyar i aprendre són dos verbs que es conjuguin exclusivament de 9.00 a quarts de 17.00; ni els únics mestres que tenim són els qui obren el pany de classe.
Educació 360, el projecte impulsat per la Diputació de Barcelona, la Fundació Bofill, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRP) i presentat al CCCB, ens empeny a rumiar-hi (i de pas, a implicar-nos-hi). Comencem per la base: la desigualtat d’oportunitats que hi ha entre els nens és més que evident. L’escola és el lloc que ho hauria de combatre. Però tot comença a grinyolar quan parlem de deures: hi haurà el nen que tindrà un mestre de repàs a la tarda, o qui no veurà els pares fins a les tantes de la nit i s’haurà d’espavilar sol. I l’endemà quan ho corregeixin, potser un tindrà bona nota i l’altre, no. Parlem d’extraescolars: la Júlia estudia violí i solfeig i piano, però en Marc, no, perquè a casa no poden pagar els no-sé-quants euros que val al mes. I amb 8 anys ja tenim davant dels nassos una porta oberta i una de tancada.
Quanta gent m’ha explicat el que ha arribat a aprendre els caps de setmana al cau, anant de colònies, reflexionant, sentint-se part d’un grup. Fins i tot d’allà n’han sortit molts futurs mestres. O petits que bufaven el saxo i ara fan concerts per tot el món. Actors d’avui van trepitjar el seu primer escenari fent els Pastorets al poble. O, sense anar gaire més lluny, potser no hi hem trobat la nostra professió però les tardes xutant pilotes, defensant la porteria, buscant la jugada per fer el gol, ens han regalat amics per sempre i una colla de consells vitals: a vegades perdem, a vegades guanyem. A vegades caus de morros i amb els genolls pelats, veus que val la pena aixecar-te i continuar.
Aquest projecte, que ja s’ha provat a 11 municipis i és una crida a tots els qui estiguin implicats en l’educació: des de centres fins a entitats de lleure, vol ser una palanca de canvi. Com? Dignificant el poder educatiu de les extraescolars: des d’oferint beques i redissenyant pressupostos d’ajuntaments perquè tothom hi tingui accés, fins a fer de guies per reinventar l’hora del pati i del menjador com un espai per aprendre. És a dir, que més enllà de les matemàtiques, l’anglès, el medi i tot allò que dicta el currículum, puguin créixer i explorar camins que els ajudin a ser.
I en el fons em recorda la idea de tribu que defensa Anna Gabriel. Oblidar que el meu fill és meu i de ningú més, o que fer el temari amb la meva classe és la meva única responsabilitat i la del costat, ja s’ho farà, per tenir una mirada que tingui més cura dels altres. Les persones (tu, jo, ell i ella) i els llocs podem ser sinònims d’oportunitats. I de nou, és qüestió d’humilitat i d’equip. Perquè és tan cert que tots duem un mestre a dins com que en podem trobar un a fora.
