Conte

La Caputxeta vermella

Què t’ha passat? Per a què són aquestes orelles tan grosses que tens?

El soldadet de plom

Especial: Conte
Arxivat a: Biblioteca, conte
Els contes de tota la vida es poden vestir de moltes maneres. El projecte Dibuixacontes presenta cares conegudes que expliquen aquells clàssics amb què ens hem fet grans, mentre il·lustradors els omplen de traços i colors. Un dels primers contes d'aquesta sèrie (produïda per Alguna Pregunta per al canal de Youtube de Betevé) és La Caputxeta vermella, de Charles Perrault en l'adaptació d'Estel Solé. El narra l'actor Ivan Labanda i el dibuixa Jordi Labanda.


La protagonista d’aquest conte és una nena anomenada Caputxeta. En realitat, Caputxeta no és el seu nom veritable, però li diuen així perquè sempre porta una jaqueta vermella de caputxa que la seva àvia li va regalar fa temps. Quan algú li pregunta per què sempre porta la mateixa jaqueta, ella respòn que, de tots els colors, el vermell és el seu preferit.

Fa anys, quan ella va néixer, els seus pares van canviar la ciutat pel camp i se’n van anar al poble on vivia la seva àvia. La casa de la Caputxeta i la casa de l’àvia són molt a prop, però per anar d’una casa a l’altra s’ha de travessar el bosc.

Un dia, mentre la mare de la Caputxeta treballava i el seu pare fregava els plats del migdia i preparava el sopar, la nena, que estava preocupada, va anar a parlar amb el pare.

—Pare, tinc un problema.

—Quin problema tens, filla?

—Que trobo a faltar l’àvia perquè fa molts dies que no la veig.

—Això té una solució fàcil. Per què no li fas una visita aquesta tarda?

—He de fer els deures, pare.

—Segur que si t’organitzes bé, podràs fer totes dues coses.

—Potser sí –va contestar ella–.

Es va cordar la jaqueta, es va posar la caputxa i després de dir-li adéu al pare, va enfilar el camí que portava a casa l’àvia.

A la Caputxeta li agradava molt el bosc, els seus pares li havien ensenyat a estimar la naturalesa. Quan feia una estona que caminava, va notar que algú la seguia. Es va girar i va veure un llop que s’amagava darrere un arbre.

—Què fas? –li va preguntar la Caputxeta. Però el llop no va contestar–. No t’amaguis, que t’he vist! Fa estona que em segueixes. –

Finalment, el llop, estranyat per l’actitud de la nena, va sortir de darrere l’arbre.

—No em tens por?

—Per què t’hauria de tenir por? –li va respondre la Caputxeta.

El llop li va preguntar a la nena cap a on anava. I ella li va dir que no n’havia de fer res.

—És la teva àvia la dona que viu a la casa del final del bosc? –li va preguntar el llop.

La Caputxeta no va dir res i va continuar caminant. El llop la va observar i, quan ja era força lluny, va decidir agafar una drecera per arribar abans que ella a casa l’àvia. Va trucar a casa de l’àvia una vegada. Ding-dong. Però no contestava ningú. Finalment, l’àvia va obrir la porta i el llop, desvergonyit, va obrir la seva bocassa, va salivar i es va cruspir l’àvia d’una gran queixalada. Aleshores, el llop, a qui sempre havia agradat molt disfressar-se, va anar cap a l’armari de l’àvia i va agafar una samarreta i uns pantalons i se’ls va posar. També es va tapar el cap amb un barret de palla que l’àvia de la Caputxeta solia posar-se quan sortia al jardí. Es va mirar al mirall i es va astorar durant uns segons en veure que s’assemblava tant a l’àvia. Tot d’una va sentir un soroll de passos i va córrer a estirar-se al sofà. Es va tapar amb una manteta. La Caputxeta va arribar cantant i contenta a casa de l’àvia. Tenia moltes ganes de xerrar-hi i de fer-li una gran abraçada. Però ben aviat es va adonar que la porta era oberta, i li va semblar estrany. Fins i tot va pensar que potser havien entrat a robar.

Quan va ser a dins, es va adonar que hi havia algú estirat al sofà. Quan el llop va veure la Caputxeta, de seguida la va cridar.

—Vine, nena. Vine cap aquí.

—Nena? Àvia, tu mai em dius nena. Ja saps que no m’agrada. No soc una nena, jo. Ja soc gran! –li va contestar molesta.

—Ai, nena! Vull dir, bonica... Perdona, és que no em trobo bé. Ja saps que tinc una salut delicada –va contestar el llop.

—Aquesta sí que és bona! Tens una salut de ferro, àvia. Em sembla que no t’he vist mai malalta.

—Doncs, mira, avui no estic fina.

—Estàs raríssima! Què t’ha passat? Per a què són aquestes orelles tan grosses que tens? –li va preguntar la Caputxeta.

—Són per sentir-te millor –va contestar el llop.

—I aquests ulls tan grans? Per a què són? –va dir la nena.

—Són per veure’t millor –va respondre el llop.

—I aquesta boca tan grossa?

—És per menjar-te millor! –va cridar el llop. I sense que la Caputxeta pogués dir res més, el llop se la va cruspir d’una mossegada.

Però que ningú es pensi que aquesta història acaba aquí. Quan el llop anava a sortir de la casa de l’àvia, van aparèixer l’Eulàlia i en Quim, una parella de caçadors amics de l’àvia que sovint, quan anaven de cacera, passaven a visitar-la.

—Atura’t! On és l’àvia? –li va dir l’Eulàlia al llop.

—Me l’he menjat!

Aleshores en Quim va treure l’escopeta i, quan estava a punt de disparar-li, la panxa del llop es va obrir i en van sortir l’àvia i la Caputxeta.

—Com heu pogut sortir-ne? –va demanar l’Eulàlia.

—Aquell talòs de llop m’ha cruspit a mi. Però no s’ha adonat que duia la destral a les mans! Venia de tallar troncs quan ha arribat el llop –va explicar l’àvia–. Hauria volgut sortir de la panxa abans que es mengés la Caputxeta, però hi estava tan a gust que m’hi he quedat adormida.

I així, com si res, van agafar alguns troncs que l’àvia havia tallat, van fer foc per escalfar-se i tots quatre es van posar a menjar el que havia dut la Caputxeta. Perquè allà on menja un en mengen tots!
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una taula rodona per fer visible el que és massa invisible
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord