Els contes de tota la vida es poden vestir de moltes maneres. El projecte Dibuixacontes presenta cares conegudes que expliquen aquells clàssics amb què ens hem fet grans, mentre il·lustradors els omplen de traços i colors. El tercer conte d’aquesta sèrie (produïda per Alguna Pregunta per al canal de Youtube de Betevé) és El flautista d’Hamelín, un conte popular alemany adaptat en català per Estel Solé. El narra el periodista Jordi Basté i el dibuixa la il·lustradora Noemí Villamuza.
Un dia, quan els habitants d’Hamelín van sortir al carrer, van observar atònits que una plaga de ratolins havia envaït la ciutat. Aquells animalons corrien per tot arreu, i n’hi havia tants que havien format una catifa i gairebé no es veia el terra que la gent trepitjava. El ratolins es menjaven el gra de totes les granges i el menjar de tots els rebosts. Els ciutadans estaven desesperats; no sabien d’on venien tants ratolins i tampoc sabien què podien fer per posar-hi remei. La invasió va durar dies. Fins i tot els gats van deixar de caçar els ratolins i van fugir d’Hamelín, esparverats per aquella situació tan desagradable.
L’alcalde de la ciutat va convocar una reunió d’urgència a l’ajuntament. Entre tots van decidir que oferirien cent monedes d’or a qui aconseguís fer desaparèixer les rates dels carrers d’Hamelín. Ben aviat va aparèixer un flautista llargarut i esprimatxat.
—La recompensa serà per a mi! Us puc assegurar que aquesta nit no quedarà cap ratolí a la ciutat –va assegurar el flautista.
Ningú s’ho acabava de creure, però el van deixar fer.
El flautista va començar a passejar pels carrers i carrerons d’Hamelín fent sonar una curiosa melodia amb la seva flauta. I les rates, en sentir aquell so captivador, van sortir del cau i van seguir enfollides el flautista formant una comparsa. El flautista es va endur els ratolins fora dels murs de la ciutat i els va fer creuar un riu. Allà, en aquelles aigües turbulentes, tots els ratolins van morir ofegats.
Quan els habitants d’Hamelín van veure que la ciutat tornava a recuperar la normalitat, van respirar alleujats i van organitzar una festa que va durar tota la nit.
L’endemà al matí, el flautista es va presentar a l’ajuntament i va demanar les cent monedes d’or que li havien promès. Però ni l’alcalde ni els ciutadans, que ja s’havien oblidat del problema, van voler-li pagar.
—Sí, home! Et penses que et pagarem cent monedes d’or? No has fet res, només has tocat la flauta. No et mereixes els diners! –li va dir l’alcalde ben enfadat.
La gent de tota la ciutat li va donar l’esquena i el va convidar a marxar d’Hamelín. El flautista, empipat i decebut per la falta d’agraïment, va sortir al carrer i va fer sonar una nova melodia amb la flauta mentre passejava per tot el poble; aquesta vegada, en lloc de ratolins, els nens i les nenes de la ciutat el van començar a seguir, abduïts per aquella música fascinant. Els pares i els familiars cridaven els seus fills perquè tornessin a casa, però els nens i les nenes no feien cas dels plors i els precs dels adults. El flautista se’n va anar d’allà i es va endur els infants darrere seu. Els va portar lluny, ben lluny, i ningú sabia on eren ni com fer-los tornar.
Des d’aleshores, a Hamelín, ningú hi ha tornat a veure nens ni ratolins. Els seus habitants van pagar molt car el menyspreu cap al flautista que els havia salvat de la plaga de ratolins, i van aprendre que quan algú ofereix ajuda sempre s’ha de valorar, per més petita i insignificant que la considerem.
