L'últim metro

Que no ens guanyi la normalitat

Si jo estigués tancada injustament, tindria molta por que la gent s’oblidés de mi

| 04/02/2018 a les 13:24h
Especial: L'últim metro
Arxivat a: Cambres pròpies, L'últim metro

Foto: Adrià Costa


Escric això després de llegir la interlocutòria que denega la llibertat condicional a Joaquim Forn. Ja no se n’amaguen: el jutge el manté a la presó, principalment, per les seves idees. Dir-ne impotència, d’això que em regira l’estómac, és dir-ne ben poca cosa.
 
El Partit Popular hi ha vist el guany, més enllà de la repressió: gent com vosaltres i com jo no només està d’acord amb l’empresonament de Cuixart, Sánchez, Junqueras i Forn sinó que alguns d’ells fins ho celebren i se’n mofen. L’autoritarisme, lluny d’atemorir-los i fer-los posar en guàrdia, es tradueix en popularitat i en rèdit electoral. No sé si són capaços de veure el perill que representa que en un Estat que es fa dir de dret, no existeixi cap tipus de separació de poders. Crec que no són conscients que demà els pot tocar a ells, que ser espanyols no els salvarà de res, perquè no estan perseguint la identitat, sinó l’heterodòxia, i d’heterodox se’n pot ser de moltes maneres, de tantes com als repressors els sembli.
 
Hi penso cada dia, moltes vegades, en la gent que és a la presó. Si jo estigués tancada injustament, tindria molta por que la gent s’oblidés de mi, que deixessin d’intentar que es fes justícia i que jo pogués ser lliure. Em faria por deixar de rebre cartes, saber que ja gairebé ningú compta els dies que fa que hi soc ni parla de mi. M’aterriria que la normalitat s’imposés en un estat que és d’excepció per a tothom, però que jo estic patint en una primera persona cruel i sense data prevista de fi.
 
Diu l’ activista Angela Davis, al seu magnífic llibre Abolition Democracy, que les presons són una manera de fer desaparèixer la gent amb l’esperança de fer desaparèixer així el problema social de base que ha provocat que algú hagi d’estar empresonat. Ella en parla, naturalment, des d’un punt de vista diferent, però aquests dies hi penso molt, especialment quan sento que diuen que “han escapçat” els partits polítics. Tancant-los a la presó, pretenen que tal dia faci un any, que arribi un moment en què ja no comptem si fa cent vint dies o tres anys que aquestes persones estan privades de llibertat injustament, pretenen que ens n’oblidem i que, així, desaparegui el problema.
 
Confien, diria, que a l’era de la immediatesa passem pàgina i ens ocupem de coses mundanes, que deixem de pensar-hi i de dir-ho i de cridar-ho, de denunciar-ho a tot arreu i davant de tothom. Que a còpia d’imposar-les sense escrúpols, les seves formes repressives, autoritàries i arbitràries ens acabin semblant normals i, per mimetisme, ens acostumem a callar i a fer bondat. Que ens acostumem a viure en un estat dictatorial amb pell de xai democràtic.
 
Que la normalitat, aquesta normalitat tan anhelada des de les cel·les, no ens faci oblidar que hi ha gent tancada a la presó injustament. Que cada dia quan ens bevem el primer cafè del matí, quan demanem un rodó de mig tallat o agafem la bici per anar a la feina, recordem que ells no poden fer-ho, que un estat cada cop més autoritari i repressiu els priva d’explicar el conte d’abans d’anar a dormir als seus fills o de passejar diumenge al migdia i fer un vermut.
 
Fem-ho per ells i per nosaltres, perquè volen deshumanitzar-nos i fer-nos immunes a la injustícia, per poder fer i desfer sense conseqüències. No els ho permetem. 

COMENTARIS

No tornarà la normalitat amb presos polítics i exiliats
Anònim, 04/02/2018 a les 22:56
+1
-0
Cal que no ens oblidem dels presos polítics i exiliats.
Per cert, després de llegir la interlocutòria del jutge Llarena, està clar que en Joaquim Forn és a la presó per causes ideològiques i polítiques.
Per tant, estem davant un cas flagrant de prevaricació.
Que jo sàpiga, la prevaricació és un delicte, i s'hauria de poder denunciar a la justícia. Ja sé que en la justícia espanyola no tindria recorregut, però bàsicament seria per anar al tribunal d'Estrasburg.
No, no els ho permetrem
Anònim, 05/02/2018 a les 00:22
+1
-0
Jo, cada dia els recordo a facebook. Per mi i x la gent que em llegeix, no permetré que me n’oblidi i de pas potser li recordaré a algú i així mai seran invisibles i els toenarem a casa.
Sí, però...
Anònim, 05/02/2018 a les 11:01
+2
-0
Totalment d'acord: no ens oblidem dels que són a la presó, o a l'exili, ni tampoc normalitzem la seva situació.

Ara bé, no deixem tampoc que aquests ostatges (perquè és això, el que són) condicionin la lluita per la qual són a la presó. Si deixem de lluitar, d'enfrontar-nos a la repressió per por d'acabar com ells, o per por que ells s'hi estiguin massa temps, la lluita d'ells i nostra, el seu sacrifici personal, no haurà servit per res.

No només cal no oblidar-los, cal també honorar-los. I això es fa seguint endavant, i estant disposats a acabar com ells.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'Institut del Teatre ofereix uns estudis per aprofundir en l'escenificació i la tecnologia digital
Imatge il·lustrativa
La Casa Elizalde acull la mirada de fotògrafes professionals i aficionades
Imatge il·lustrativa
L'Editorial Barcino presenta la nova versió de l'última de les grans cròniques catalanes medievals
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
Polanski, el cinema musical, brasiler, jueu i del món àrab protagonitzen l'inici del curs cinèfil
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que deia que «amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen»
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer