Agon, l’important és guanyar

Foto: «Heroi o atleta». Estàtua de marbre, romana (segle I dC) a partir d’un original grec (c. 320-300 aC). © The Trustees of the British Museum

Agon vol dir competició, rivalitat, lluita. Se’n deriva, etimològicament –i consegüentment–, l’agonia, per exemple, que és angoixa. Perquè, no ens enganyem: l’important mai no ha estat participar.

Presideix l’exposició una figura alada –ja sense ales ni cap– de Niké, la deessa de la victòria, aquella excel·lència tan cobejada com fugissera, la fita capritxosa que pendula entre l’esforç i l’atzar, la disciplina i els favors dels déus. I a partir d’aquí, doncs, entrem en un passat en què les divinitats i els mortals conviuen en tensió permanent per poder atrapar, com sigui, aquesta bestiola esmunyedissa que és l’èxit.

La mostra Agon!, provinent del fons de The British Museum i oberta fins al 18 de febrer al CaixaForum, s’estructura en tres àrees: l’esport, el teatre i la guerra. Perquè l’assoliment del triomf era una constant inesquivable en la societat de l’antiga Grècia, i gairebé des del naixement. Un cas extrem seria el d’Esparta, en què els nadons havien de passar per un tribunal d’homologació abans de poder continuar… vivint.

Des de ben petits se’ls submergia en una dinàmica competitiva ja present als jocs més simples, i quan començaven a anar a l’escola s’iniciava una formació atlètica molt severa, en paral·lel a l’acadèmica, del tot necessària per a la transició de nen a home. Perquè, esclar, només parlem de nens. Les nenes s’estaven a casa amb les mares per aprendre a fer de mares de nenes que també s’estarien a casa. Si hi havia sort, i els homes que les monitoritzaven eren compassius, podien ser instruïdes a casa pels seus pares, germans o marits, i algunes, fins i tot, eren beneïdes amb la possibilitat de sortir de casa per poder aprendre, només, dansa i música.

Entre altres competicions, cada quatre anys se celebraven uns Jocs a Olímpia, dedicats a Zeus, que establien una treva innegociable entre les polis sota càstig, en cas de no ser respectada la pau, de no participar als propers Jocs: una vergonya inadmissible. Els cinc esports més valorats –tots, de connotacions clarament bèl·liques– s’agrupaven en el pentatló: llançament de disc, llançament de javelina, curses, salt de longitud i lluita, i no cal dir que a cada entrega hi havia no pas poques baixes degudes a la duresa d’algunes proves. Era el cas, per exemple, del pancraci (totes les habilitats), una modalitat de lluita que assolia graus de violència extrems i en què només estava prohibit mossegar o ficar els dits als ulls, al nas o a la boca. L’estrangulació, la luxació o el trencament d’ossos i el maltractament genital, doncs, estaven a l’ordre del dia (i recordem que competien completament nus).

Però l’ànsia de la victòria no s’aturava en el món de l’esport, sinó que s’expandia fins a les arts, àrees també cabdals en l’educació global del ciutadà grec. Se celebraven concursos masculins de cítara, de dansa i de cant coral, i els dramaturgs dedicaven les seves obres a les muses pensant en competicions en què es guardonava el millor autor.

I si en un terreny la victòria hi era requerida sense matisos era, sens dubte, en el de la guerra, l’esport màxim. A la batalla, guanyar és haver estat millor que l’oponent, és continuar respirant. Criden l’atenció una cuirassa de coure d’un hoplita (ciutadans soldats amb cert poder econòmic) on es veu la marca d’un atac punxegut a la banda esquerra del tors que va ser neutralitzat per l’armadura i, també, un fragment d’un fris del mausoleu d’Halicarnàs que reprodueix en baix relleu una batalla entre grecs i amazones en què les guerreres són durament reduïdes i sotmeses pels soldats.

Una exposició absorbent que continua ressonant hores després de sortir-ne i ens encara amb la idea contemporània de la competitivitat, ens obliga a preguntar-nos per què som o no som competitius, si ho som, si no ho som, com a societat i com a individus. Competir només per vèncer, al capdavall?

I la sensació vertiginosa produïda per l’equilibri que, des del segle xxi, ens forcem a trobar entre la hipòtesi, la realitat i el mite. Perquè les històries que expliquen les peces d’aquesta sala són tan possibles com impossibles, tan plenes d’errors inadmissibles com d’encerts massa casuals, per això dono les gràcies als antulls divins, ja que sense la vel·leïtat dels habitants de l’Olimp, potser les victòries serien massa previsibles.

«Hèracles. Primer treball: el lleó de Nemea». Figureta de bronze, c. 400-350 aC. Feta al sud d’Itàlia. © The Trustees of the British Museum

«Niké alada amb la roba agitada pel vent». Estàtua de marbre (c. 100 aC) © The Trustees of the British Museum

«Eurípides». Cap de marbre, versió romana (c. 69-96 dC) d’una estàtua grega de cos sencer (c. 330-300aC)- Probablement trobada a Itàlia. © The Trustees of the British Museum