Foto: lena_lozhkina
Un dia el meu pare em va dir: “La vida no és res, només són les persones que t’hi trobes”. O una cosa així.
Dissabte vaig demanar ajut a la M. perquè m’havia de posar una injecció i em feia angúnia enclavar-me l’agulla. Que, d’altra banda, enclavar-me una agulla és una cosa que fa quatre anys que faig tres cops per setmana, però ho faig amb una mena de pistola amb què no veig l’agulla fins que no m’he posat tota la injecció; és igual. La M. em va dir: “No ho he fet mai però si no et fa res ser la primera, t’ho faig”. Va ser una gran nit. Ella va venir a pesar de la ressaca que arrossegava i jo vaig cuinar el seu plat preferit i estàvem les dues una mica nervioses per allò de fer una cosa que no havíem fet mai.
Vam decidir que el pessic al ventre el faríem les dues a la vegada, que ella enclavaria l’agulla sense agressivitat però sense dubte, que jo no miraria i que quan ella digués tres, dos, un, a la de zero soltaríem la pell i ella em trauria l’agulla de dins. Doncs mira, resulta que ens va encantar. A ella, enclavar una agulla en una pell humana i a mi, que fos la injecció menys dolorosa que he rebut mai. Me l’hauria posada deu cops seguits de l’alegria. Ho vam celebrar amb rialles i abraçades i van xocar els palmells de les mans. La M., com si acabés de petar mil bombolles de plàstic d’embalar, com si hagués aconseguit fer neta impol·luta una vitroceràmica amb la navalla o com si estigués presenciant un moble d’Ikea per muntar amb totes les eines perfectament ordenades, em va mirar amb els ulls encesos i em va dir: “Si te n’has de posar més, m’avisaràs? Hai xalat moltíssim”, (quan parla amb mi m’imita el dialecte).
Quan la M. va marxar vaig pensar que quina sort que tinc. Que que bé que una cosa lletja com una injecció fos una festa només perquè la persona adequada estava allà. Vaig tornar a pensar en aquella frase que em va dir el pare sense adonar-se’n. La vida no és res, només són les persones que t’hi trobes. I potser sí, perquè només elles donen sentit a la vida. Les que se saben deixar estimar i les que et guarden l’amor dintre de moltes caixes petites i te’l van ensenyant: mira’l, és aquí i és per a tu, encara hi és.
Pensava en si és l’atzar o una atracció inevitable que fa que dues persones coincideixin en espaitemps i comencin a parlar-se com si ja s’haguessin estimat d’una altra vida. Si és per atzar o per una connexió indefugible que neixen paraules inventades i noves formes de mirar i noves maneres d’estima.
Les emocions arriben just abans que els pensaments (per això sempre són elles les primeres a decidir els grans temes). Una atracció inevitable, una connexió indefugible, pensava per a mi i per al buit que dorm a l’altra meitat del meu llit. I tanmateix, quants grans amors es moren com es moren els geranis que ningú no rega. Un dia obrim les finestres i no sabem què ens passa. Voldríem saber explicar l’amor i no en sabem, perquè no existeix; l’amor té totes les formes de l’estima i a la vegada, com t’ho diria, l’amor sense tu no és res.
