Elogi de l'educació lenta

“En el moment actual, no tenir temps és una paradoxa, perquè l’esperança de vida és quasi el doble de la que tenien els nostres antecessors fa aproximadament un segle.” Ho afirma el mestre Joan Domènech Francesch –membre de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i de la Coordinació d’escoles 0-12– al seu llibre Elogi de l’educació lenta (Editorial Graó). En llegim 14 fragments que ens conviden a desaccelerar-nos per conjugar amb més sentit els verbs aprendre i ensenyar.

Foto: Amanda Tipton

1. Les reflexions majoritàries a l’entorn del temps són quantitatives i organitzatives: quants dies de classe, quantes vacances, quantes hores de tal assignatura o de tal altra, com les distribuïm… I donem més importància a quantes hores hi destinem que no pas al que fem en realitat al llarg d’aquestes hores. […] La quantitat passa per damunt de la qualitat, i la velocitat va acompanyada de la superficialitat per sobre de l’aprofundiment.

2. Es tracta de passar de la urgència a la prioritat, de la velocitat a la lentitud, del diner a la vida, del consum al gaudi, de la insatisfacció a la felicitat, de la quantitat a la qualitat.

3. No hi ha un temps per a tot. Hi ha un sol temps i prou. Per tant, és molt important que siguem conscients de les decisions que prenem en relació amb les que seran les nostres ocupacions prioritàries.

4. L’educació és una activitat lenta. Per pròpia naturalesa. Sobretot, l’educació que es fa en profunditat. Però, és que hi pot haver una educació que pretengui consolidar-se, fer-se tan àmplia com sigui possible i ser compartida per un nombre ben elevat de persones, que no s’hagi d’allargar cronològicament? A l’escola, tot va ràpid i està atapeït.

5. Els infants han de poder ser infants i gaudir plenament de totes i cadascuna de les etapes del seu desenvolupament. […] La velocitat i el ritme de cada infant és diferent i per això necessitem processos que facin madurar a poc a poc, sense trencar cap estadi ni avançar cap termini innecessàriament.

6. Les discussions i les polèmiques no se centren en el que s’ha d’aprendre. […] La discussió, la reflexió i, fins i tot, el control se centra fonamentalment en les hores que cal destinar a cada aprenentatge. […] Es parteix d’una idea tan equivocada com estesa que, com més continguts hi hagi en el currículum, més aprenentatges assoliran els alumnes.

7. En educació, menys és més. La sobrecàrrega de continguts i d’objectius educatius no produeix més coneixements de forma directa. La quantitat sovint precedeix la superficialitat i, en educació, el que compta són els aprenentatges que es fan amb profunditat. Els aprenentatges ben assolits són els que perduren, cosa que és difícil d’aconseguir quan ens plantegem massa objectius o els hem de fer acceleradament.

8. Les estadístiques que recullen quant de temps passen els estudiants a l’escola o a l’institut no presenten cap correlació amb els resultats de les proves a nivell internacional. Finlàndia, per exemple, té un nombre inferior d’hores lectives i, en canvi, és un país que es troba en el punt de mira en relació amb els resultats del seu sistema educatiu. La premissa «A més temps, educació millor» no és demostrable universalment, i m’atreviria a suggerir que hi ha més dades per justificar el contrari: «A menys hores, resultats més bons». En el cas que això fos cert, sempre ens hem de remetre a la qualitat dels processos pedagògics que se segueixen a cada aula i a cada centre educatiu.

9. Memoritzar no significa aprendre. Aprendre per fer un examen no significa saber. Saber no significa comprendre. La cultura dels aprenentatges quantitatius ens porta moltes confusions. Aprendre per comprendre es fa en un context concret. Quan aprenem per fer un examen, un cop l’hem passat, ja no recordem allò que hem estudiat. Fem aprenentatges quantitatius: omplim temporalment el nostre cap de dades que s’obliden tan ràpidament com les hem memoritzades.

10. Atendre la diversitat en educació planteja, entre d’altres aspectes, respectar el ritme d’aprenentatge de cadascú. Per tant, si entenem l’educació lenta com una manera de trobar el temps just que cada persona necessita per aprendre, veurem la relació entre les dues idees. No hi pot haver una atenció a la diversitat de l’alumnat sense reivindicar el temps just que cada infant necessita per adquirir i assimilar coneixements nous.

11. Encara que avancem els aprenentatges cronològicament, no aconseguirem resultats més bons a mitjà ni a llarg termini. En educació abans no és sempre millor i cal respectar el temps adequat en què s’ha d’assolir cada contingut.

12. El concepte de no fer res és important. Cal que tinguem l’oportunitat de parar-nos a reflexionar i de ser nosaltres mateixos. Badar, abstreure’s, encantar-se, badocar, badoquejar, embaladir-se, fer una ullada, mirar, guaitar, meditar, rumiar, abstraure…, sense pressa, a pleret, a poc a poc. […] Són els moments que ajuden a prendre decisions, a orientar camins, aprenentatges, a desencallar una situació complexa.

13. Les hores no poden estar absolutament organitzades. Cal deixar temps mort, temps per als individus, temps no estructurats, no formalitzats ni reglamentats, amb activitats que no estiguin subjectes a cap pla ni a cap ordre del dia, tant a l’escola com a la vida quotidiana. Aquesta és una necessitat plenament educativa.

14. La societat accelerada ha intentat substituir el desig de les criatures i les necessitats que tenen de desenvolupar-se per la nostra voluntat adulta, competitiva i totalitzadora. Això ha comportat com a conseqüència la colonització de les seves hores de forma implacable.[…] Retornant temps retornem la mateixa infància a les criatures.