Quan la claror vingui a buscar-me,
quan tanqui aquests ulls humans,
potser en tindré uns de més grans
o potser, qui ho sap, s’aturaran.
D’on vens, on vas, qui ets i qui seràs?
Aquesta nit m’ho he preguntat,
i és que d’aquí no vull marxar,
m’agrada més que el més enllà.
Diuen que t’han posat a prova,
que per això tens la llibertat,
que has d’escollir entre el bé i el mal,
però ets com vas néixer i ho seràs.
No vaig triar
ser tal com soc ni ser humà,
i és que tampoc puc explicar
tot el que he fet o faré demà.
I no sé pas què m’espera,
però ha de ser millor, ha de ser millor.
Voldria tornar enrere,
però ha de ser millor, ha de ser millor.
Diuen que potser és per feblesa,
diuen que és per manca de fe,
no em fa vergonya confessar
que hi ha coses que em fan por.
Doncs no perdrà la meva adreça
ni la d’aquells que jo he estimat.
Ni esclaus, reis, bojos, ni malalts,
tant li fa, que li és igual.
No vaig triar
néixer com sóc ni néixer humà,
i és que tampoc puc explicar
tot el que he fet o faré demà.
I no sé pas què m’espera,
però ha de ser millor, ha de ser millor.
Voldria tornar enrere,
però ha de ser millor, ha de ser millor.
I com volen que jo em cregui
que en un llibre puc trobar
la gran diferència entre el bé i el mal
i el passaport cap al paradís.
Si jo mateix estic condemnat
per no creure el que no veig,
per voler tenir moltes coses
per ser tal com em van fer.
No, jo no vull canviar-me,
mai ho he desitjat, mai ho he desitjat.
No vull pas ser un altre,
mai ho he desitjat, mai ho he desitjat.
