Basorèxia

No te’m trenquis mai

Estava, la meva germana estimada, doblegada d’incertesa i de por i de cansament

| 12/02/2018 a les 18:12h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia

Foto: Penn State

 

 

L’altre dia una amiga em va fer el favor de dur-me en cotxe a un lloc que ara no ve al cas. Va estar conduint prou estona i plovia i mentre conduïa anava parlant. I jo, que tenia el cap més allà que aquí per coses que tampoc venen al cas, l’escoltava i no l’escoltava però agraïa la seva veu bonica. En una d’aquestes anades i vingudes vaig sentir que deia: “Notes com es mou, el pont?". "Com?". "Els ponts s’han de moure, si no es trencarien. Això m’ho va ensenyar el meu pare, com més flexible és, menys es trenca”. I, la veritat, jo acabava d’aterrar només per entendre l’última frase i em vaig pensar que em parlava d’una metàfora, tot i que, ben mirat, la meva amiga, de metàfores, en diu poques.
 
El cas és que em vaig anotar aquella frase del seu pare: “Com més flexible és, menys es trenca”. Vaig pensar que era un bon consell per anar per la vida; al cap i a la fi, diuen que ser intel·ligent vol dir saber adaptar-se a les situacions.
 
“Per a demà necessitaré una llista de Spotify que sigui animada, que em doni bon rotllo per al matí abans de l’examen”. Aquesta era ma germana, que es presentava al MIR dissabte passat i jo li vaig dir: tranquil·la! La tinc! Resulta que un dels meus propòsits d’any nou va ser deixar d’escoltar música tan megadepriment. Així que em vaig fer una llista de Spotify amb cançons alegres perquè ves si no recauen aquí tots els problemes de les persones, els colors amb què et mires la vida. Tenia aquella llista feta i per estrenar perquè en tot el que portem d’any, encara no m’havia vingut de gust escoltar-la. Per fi li donaria sortida. I li vaig enviar a ma germana, que, l’endemà mentre anàvem camí de la facultat on havia de fer l’examen, em va dir: “Per cert, quina depressió amb la teva llista animada, estàs fatal". Ah. Coi. Doncs no has escoltat la llista normal.
 
La vaig deixar allà, nerviosa i amb tot el pes de la prova final i definitiva després de sis anys de carrera i nou mesos de dotze hores d’estudi al dia, sis dies a la setmana. Ha vist passar per aquella finestra d’un entresol del Guinardó tot l’estiu, juny, juliol, agost, l’onze de setembre, l’u d’octubre, la vaga general, l’empresonament dels Jordis, l’exili del president i de mig govern, l’empresonament dels consellers, el Nadal, tot gener i, per fi, havia arribat el dia. Aquell pes que portava ella a sobre el cap gairebé el vaig sentir jo en arribar a les portes de la facultat d'Economia de la Universitat de Barcelona. Vam tenir una conversa estranya abans que entrés. Jo li vaig dir: "No has de patir, saps més del que et penses". Ella va contestar: “Sí, ja ho sé, el subconscient és molt més potent que la part que controlem del cervell, en moments d’estrès, hem de donar el control al subconscient, allà hi és tot”. Vaig pensar està preparada, no hi ha dubte i vaig marxar amb el bus cap a casa amb la promesa que cinc hores més tard tornaria a recollir-la i aniríem a celebrar la seva nova llibertat.
 
Vaig escoltar pel bus de tornada aquella llista que ma germana trobava poc animada per al seu gust i tot va prendre un caire com de filtre estiuenc d’Instagram. Fa uns anys havia volgut escriure guions de pel·lis que m’agradaria mirar, cosa que vaig deixar córrer perquè com més flexible ets menys et trenques, suposo. Però en determinades situacions, la realitat se'm desdobla dintre el cap i comencen tot un seguit d’esdeveniments massa divertits, massa bonics per als nostres dies de cada dia, tan convencionals i insípids. Dintre el meu cap, jo li deia a la noia que se m’havia assegut al costat que em recordava algú qui m’estimava, i després m’aixecava i anava ballant com balla Joaquín Reyes quan fa de senyor gran cap aquell noi d’ulls clars i ulleres que semblava el protagonista d’una pel·li finalista del Sundance. Jo seria nova a la ciutat i no coneixeria ningú i aquell noi i aquella noia podrien haver estat els meus nous millors amics, però ara baixaria del bus i no ens tornaríem a veure mai més i cadascú seguiria amb les seves vides normals, convencionals, insípides.
 
Quan es va fer de nit vaig desfer el camí amb el bus i vaig anar a esperar ma germana a la sortida de l’examen. Allà hi havia centenars de persones, amics dels joves metges amb bosses carregades de llaunes de cervesa, pancartes que deien “és igual la nota, anem-nos-en de festa” o “benvinguda de nou a la vida”; mares i pares i germans petits orgullosos del nou metge a la família que els esperaven amb rams de flors (no arribo a entendre com poden pensar que al seu fill de vint-i-pocs anys el que més il·lusió li pot fer després de cinc hores de l’examen més brutal del país és un ram de roses amb guarniment d’herba seca que es morirà de quatre a cinc dies més tard), o amb pastissos fets a casa –cosa que tampoc no entenc. I d’altres famílies senceres amb globus en forma de cor o d’estrella, perquè els localitzessin, que, d’altra banda, no havien calculat que de globus amb forma de cor o d’estrella n’hi hauria uns trenta o trenta-cinc més.  
 
Cada cop que sortia algú de fer l’examen tothom cridava i aplaudia. Hi havia una emoció en l’ambient que em va agafar per sorpresa i vaig tenir temps mentre m’esperava de pensar que sort que havia vingut, que això era una cosa molt grossa, que aquells joves s’havien estat buidant allà dins i demà salvaran vides o faran el que podran, que al final d’això es tracta, que hi hagi tanta gent com sigui possible que faci el que bonament pugui. Per fi va sortir la Núria, la vaig veure a pesar de la nit i a pesar de la gentada que tenia al davant i vaig cridar el seu nom sense pensar perquè jo només sé cridar intoxicada d’adrenalina. Quan ens vam poder abraçar entre la multitud se’m va posar a plorar com aquell qui torna a casa d’una guerra.
 
"No he estat la millor versió de mi, no sé si trauré prou nota per fer el que vull fer ni on ho vull fer. No sé si he demostrat tot el que sabia". Estava, la meva germana estimada, doblegada d’incertesa i de por i de cansament. "Va, no pensis això ara, has fet el que havies de fer". De tornada al barri, de nou dalt del bus va voler escoltar una cançó de la llista, una cançó que fa anys que escoltem totes dues i que fa encara més anys ballàvem malament pels bars del nostre poble. N’havíem fins i tot versionat la lletra perquè ens fes més gràcia.
 
Ella seguia plorant. “Estic bé, eh. Ploro perquè ja ha passat i no m’ho crec i ara és tot com si estigués en una realitat paral·lela, en una espècie de somni, com si fos una pel·li, saps? I aquesta cançó ens fes de banda sonora”. I tant que ho sabia. “I si no puc fer el que vull?” I qui és que pot fer el que vol, a la vida? Ser intel·ligent vol dir saber adaptar-se a les circumstàncies, no treure la millor nota. I jo, menuda, vull que et dobleguis fins enclavar-te les costelles, perquè això voldrà dir que no te’m trencaràs mai.

COMENTARIS

Aplaudiment
Maria Victoria Verdaguer Munujos, 13/02/2018 a les 15:26
+28
-0
M’ha agradat molt i m’ha ensenyat més. Gràcies per l’escrit. Recordare el pont.2018
Fantàstic
MMercè, 13/02/2018 a les 20:18
+16
-0
... ben flexibles per no trencar-nos mai!
Endavant!
m'ha emocionat molt
AnònimAna Fargas, 14/02/2018 a les 07:34
+15
-0
Fa molts anys vaig passar per aquest trangol i malgrat vaig obtenir plaça en una de les convocatories més minces de la història vaig quedar amb un regust dolent, com el de la noia del relat. No havia fet el millor examen de la vida, vaig contestar erroniament moltes preguntes i comparada amb la colla la puntuació obtinguda era baixa. Però la flexibilitat i la sort,o el desti van fer que tries una especialitat que mai havia pensat fer...vaig ser una mica impulsiva en la tria..resultat una vida professional apassionant..no soc famosa ni important però faig la feina be i a gust
El pont i la intel·ligència
SSM, 14/02/2018 a les 13:40
+6
-0
Bonic article!!!!!
Jo recordaré el comentari del pont i la definició d, intel·ligència. Bravíssim!!!!
Gràcies
A l'Ana Fargas
Maria Climent, 14/02/2018 a les 15:38
+10
-0
Hola, Anna. Gràcies pel teu comentari. El traslladaré a la meva germana, sens dubte. Només em sobta un cosa: que diguis que no ets important. Això és impossible. ;) Una abraçada.
Fortalesa
Anònim, 19/02/2018 a les 21:36
+3
-0
Molt encertat i emocionant.Tots hem de ser com els ponts ben construïts.Enhorabona als que heu fet el MIR, molta sort a tots i totes.
molt bon text, intentarè ser flexible.
Adrià Peña, 08/03/2018 a les 08:10
+1
-0
Nosé perqué sento que quan era més jove, no em vaig preocupar pel meu futur i vaig anar estudiant i treient-meel batxillerat i el Grau superior a dures penes. Ara ja tinc 30 anys treballo a una inmobiliària i continuo pensant que és el que vull fer amb la meva vida.
Enhorabona a la teva germana per perseguir als seus somnis i esforçar-se tant, i a tú també, per fer-li costat, això signicifa que tens intel•ligència i sabies que el teu recolzament seria clau a l'hora de presentar-se a l'examen.
Espero que aprovès finalment.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix visitar la seva col·lecció a partir de tres mirades diferents
Imatge il·lustrativa
L'obra «Tebas Land», de Sergio Blanco, es representa al Teatre Nacional de Catalunya
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix un curs per aprofundir en la seva col·lecció
Imatge il·lustrativa
La comèdia de Santiago Rusiñol arriba al Teatre Nacional
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
Curtmetratge animat sobre els monstres que fem néixer per culpa de l'enveja
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra les diferents perspectives d'una mateixa realitat
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»