A la vida anem acumulant fets que ens poden fer sentir bruts, carregats i esgotats. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) els descriu al poemari La netedat (Proa), on, precisament per fer net, ens empeny a recuperar la serenitat i a tenir com a nord la lucidesa. L’escriptor, que ha reconegut haver estar malalt d’alcoholisme, en aquest llibre mira els cantons més foscos per retrobar-hi la llum. Llegim un fragment d’un dels trenta poemes que en formen part, i que té el mateix títol que el llibre, acompanyat per dos dibuixos de Julio César Pérez.
Dibuix de Julio César Pérez
Impossible oblidar la diagnosi
d’una depressió: “T’acompanyarà
tota la vida”. El teu temor més gran
era tornar-te boig, i ara ja saps
que hi estàs ben a prop. Un espant gris
que pot ser exogen o endogen, en càpsules
més o menys destructives, equilibri
inestable, migranyes i malsons.
La llum titil·la, reps un cop al nas,
sona la música a un volum massa alt,
“vés-te’n de casa i deixa aquí la clau”.
Per descomptat, la clau damunt la taula.
“No estàs bé, ets dolent, no saps estimar”.
Per descomptat que no en sé, d’estimar.
“Tot el que fas no és més que llum i plàstic”.
Per descomptat, la llum envasada al buit.
T’adorms en companyia d’escarbats,
a plena nit et visita gent morta,
ets insomne si no vas prou begut,
i amb la ressaca desitges morir-te.
Dibuix de Julio César Pérez
La netedat
© Sebastià Alzamora
© Amb dibuixos de Julio César Pérez
© Edicions Proa, 2018
