Basorèxia

Els somnis no són res

Després del ballet va venir el bàsquet i per fi els meus moviments elèctrics van trobar el seu lloc

| 20/02/2018 a les 00:15h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia

Foto: Elio García



A mi em van apuntar a ballet no per gust sinó per un tema amb els malucs. “Els tenies cap endins, t’asseies amb les cames al revés, els peus es miraven l’un a l’altre en caminar, saps, i per això vas haver de fer ballet”. Devia tenir cinc anys quan m'hi van apuntar. A aquesta edat no saps si tens cos de ballarina o cara de porcellana ni coneixes la importància d’uns malucs que mirin endavant. Ballet?, ballet. Ni m’ho vaig plantejar, si m’agradava (que no) o si ho feia amb gràcia (que tampoc). El que sí que era era entregada. M’agradava fer les coses bé i tot l’esforç que cabia en el meu cos menut, l’abocava en cada classe. L’elasticitat que no havia tingut mai, allà va començar a reeixir, això sí, a canvi de no poques expressions de se-m’estan-esberlant-les-entranyes a la meva cara de cinc anys vermellíssima amb les cames obertes formant una paral·lela perfecta amb la paret.
 
La meva cosina tenia tres anys més que jo i també feia ballet. I ella sí que tenia un cos elàstic, semblava que hagués nascut per fer ballet o dansa africana o qualsevol tipus de dansa que hagués volgut fer. Ella va arribar a portar les sabates de punta dura de ballarina de debò. Jo no, per sort. Jo ho feia pel tema dels malucs. Ella era primeta, lleugera com la ploma d’un ocellet i delicada en els seus moviments com se suposava que ho havia de ser una nena que feia ballet per gust. Jo tenia panxa, no era gorda, eh, però tenia panxa com les panxes dels nadons. I quan vaig acabar de fer ballet, amb deu anys, la panxa encara estava allí. Ma mare em deia que el que passava era que tenia la panxa sortida i a mi em semblava una explicació raonable. No és que m’importés, llavors, si em quedava bé el mallot o no, perquè no sabia què volia dir quedar bé ni la paraula bonica.
 
Hi havia un parell de dies l’any en què fèiem una funció a la plaça de l’Ajuntament i un altre dia en què sortíem amb les carrosses maquillades amb tutú i mitges per les festes majors del poble i podíem tirar confeti a la gent del carrer. Les altres nenes del grup de ballet estaven encantades amb el tutú, el maquillatge, la purpurina, el monyo. A mi no m’agradava especialment que em pintessin la cara, em veia estranya, falsejada, amb els llavis vermells i el colorete (això encara em passa ara) però tampoc deia res –tot fos pels malucs–, em deixava pintar la cara i posar el mallot i se’m marcava el melic sortit a la meva panxa sortida però estava en aquella edat en què encara no havia après a odiar-me. I suposo que m’acceptava el cos i la poca traça pel ballet igual que acceptava el fet d’haver-ne de fer. “Ara ja et miren endavant, els malucs, ja no cal que hi vagis més”. Vale.
 
Després del ballet va venir el bàsquet i per fi els meus moviments elèctrics van trobar el seu lloc. Que feliç que em feia jugar a bàsquet. I no m’havia de posar mallot ni maquillar i m’agradava tant fer taps com fer cistelles, potser fins i tot m’agradava més fer taps.
 
Tot això ho explico perquè aquesta setmana, després de llegir el meu últim text, em va escriure per Twitter una noia i em va preguntar que si volia dir que ser flexible és igual a ser conformista. És a dir, si no arribar a poder fer el que vols implica que t'hagis de conformar amb alguna altra cosa.
 
Hi vaig donar voltes uns quants dies, a aquesta pregunta. Potser per poder arribar a ser conformista primer has d’haver après què t’agrada, què se’t dona bé, quins són els teus somnis i quines les teves limitacions, sobretot això últim. Suposo que primer has d’haver après a comparar-te amb altres persones més guapes, més intel·ligents, més àgils, més més. I a odiar-te el cos que no és de ballarina, i la cara que no és de porcellana i el cervell que no et dona per a tant i la traça que no et serveix per ballar però sí per fer cistelles. I permetre’t llavors tenir somnis grans (però grans, eh: jo durant un temps vaig voler jugar a la WNBA, posats a demanar) i perseguir-los mentre les hormones ens bullen i la sang ens bull. I després aprendre a desaprendre-ho tot per poder tornar-nos a mirar a l’espill i no saber què és la boniquesa un altre cop.
 
Quan vaig començar a compartir pis, érem cinc noies: una volia trobar la cura contra el càncer, l’altra dirigir el seu propi hotel, una altra, compte, formar un nou model, un nou mètode d’escola, una altra ser una actriu famosa i jo, que ja havia deixat de banda el somni americà, pensava que treballaria d’intèrpret al Parlament Europeu. Ara em fa riure. A la primera li he perdut la pista però si ho hagués aconseguit hauria sortit a les notícies i, per ara, res de res. De les altres, cap hem aconseguit el que somiàvem als divuit anys. Però mira, ni ganes, quin pal ara interpretar discursos dels senyorots del Parlament Europeu que serveixen de ben poc.
 
Els somnis no són res, per això no hi hem de renunciar. Els somnis són només pensaments que ens passen pel cap en un determinat moment. Ho deien Schopenhauer i tants altres a la seua manera: la veritable saviesa recau a saber ser feliç amb el que tenim. Només ens tenim a nosaltres, que algú ens faci cas és un regal. I saps què? Els somnis acomplerts no vindran a engalzar-nos les nostres parts trencades.
 

COMENTARIS

Els somnis dels galgos
Padri, 20/02/2018 a les 13:15
+2
-0
Tots tenim somnis. Fin hi tot els galgos que corren als canodroms. Quan tenia 18 anys , un mati , no se comp ni perque, vaig fer cap a Plaça Espanya de BCN i vaig veure un canodrom; vaig entrar a veure la carrera on fins i tot si apostaba al que guanyaria.
Aquell dia, amb els dubtes i limitacións intelectuals dels 18 anys vaig descobrir que els somnis , gaire be mai es compleixen .
Aquells pobres galgos tenien un somni que era agafar la llebra i quan la tenien a tocar , la llebra es va amagar i els galgos es van quedar desabuts i desorientats perque la van perdre de vista i alli es va acabar el somni.
Aquell dia vaig alimentar el meu disc dur amb una certeça. Els somnis gaire be mai es consegueixen; pero tenim que perseverar i no tirar mai la tovallola, aixo, per cert, era una de les consignes del meu pare Juanito... no es mal consell.
somnis
Anònim, 20/02/2018 a les 14:02
+2
-0
Avui es el meu somni, dema es un altre.. pero seguim lluitant pels somnis.. quina es la relacio entre els 2 somnis? on estem situats? #sergitorres
Literari
Mercè Ca, 20/02/2018 a les 20:38
+3
-0
"Només ens tenim a nosaltres, que algú ens faci cas és un regal. I saps què? Els somnis acomplerts no vindran a engalzar-nos les nostres parts trencades."

Molt compartit. Profundament commovedor com ho has escrit. Gràcies!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
Veiem l'anunci polèmic d'una companyia aèria que celebra la diversitat
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
Un vídeo ensenya (a petits i grans) a detectar i parar els paus a l'amor tòxic
Imatge il·lustrativa
14 reflexions d'un estudi que analitza per què la gent és feliç o té bona salut