“Van ser els anys en què vaig superar un càncer i un accident greu. La mort de la meva mare i de les meves germanes em van remoure per dins i va fer emergir els records familiars més íntims. Recordo les ganes d’escapar de l’autoritat del pare i d’allunyar-me del nostre petit món d’Horta”. Al llibre de memòries il·lustrades La nena que volia dibuixar (Angle Editorial), Roser Capdevila ens obre el pany de la seva infantesa: un món marcat per la postguerra, pel poder de l’Església i pels intents insistents d’adoctrinament. Un món on, malgrat tot això, ella hi va poder crear el seu.
“Era un dimecres fred de gener i que al cor de l’Eixample no hi havia ni llum ni aigua. El meu pare estava amagat, per no haver d’anar al front i va sortir del seu amagatall per buscar una llevadora. El dia 23 de gener del 1939 queien les últimes bombes sobre Barcelona i jo vaig sortir com un petardo. La llevadora era de família de flequers i la meva mare va agrair-li que l’obsequiés amb un pa calentó”.
El seu oncle Manel, que era capellà, la va batejar amb el nom de Roser, al cap de quatre dies el funcionari del registre civil el va canviar per Rosario. “Formo part de la generació de postguerra. Vam créixer menjant pa negre de racionament, arròs ple de pedretes que havíem de triar, patates que un cop bullides es desfeien, xocolata de garrofa amb sorra… Els recursos eren molt minsos, però de no res en fèiem molt. Jo era una nena feliç!”
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
10.
11.
12.
13.
14.
6
0
