Una nit de pluja de gener
vam sortir plegats d’aquell cafè,
aquell vestit de flors et quedava tan bé,
eres una nina jo ja no era un nen.
Bufa amb força, vent glaçat,
tanca la ferida que ella m’ha deixat.
Bufa amb força, vent del nord,
fes que pugui viure sense el seu record.
Cinc minuts més tard, en dir-nos adeu,
vaig emmirallar-me en aquells ulls verds,
des d’aquell moment sempre vaig ser seu,
la trobo a faltar en aquest llit tan vell.
Bufa amb força, vent glaçat,
tanca la ferida que ella m’ha deixat.
Bufa amb força, vent del nord,
fes que pugui viure sense el teu record.
Vam desar els amics fora al carrer,
quan estàvem junts no ens mancava res.
Sovint encara passo davant d’aquell bar,
recordo que ella sempre em feia riure tant.
Bufa amb força, vent glaçat,
tanca la ferida que ella m’ha deixat.
Bufa amb força, vent del nord,
fes que pugui viure sense el teu record.
No sabria dir-te quan es va acabar,
però un matí d’abril la vaig trobar plorant.
Encara no entenc què vaig fer malament,
les flors del seu vestit se les va endur el vent.
Bufa amb força, vent glaçat,
tanca la ferida que ella m’ha deixat.
Bufa amb força, vent del nord,
fes que pugui viure sense el teu record.
