Foto: Pedro Ribeiro Simões


Que no vas ser tu el primer amor, això volia dir-te, que tu vas ser la primera dependència, el primer no puc viure sense tu, l’inèdit sense tu no soc res, el desconegut et necessito, el fatídic no em deixis mai o em moriré. I no és que fóssim massa joves, és que ja teníem l’ànima massa ferida. Vam ser la primera necessitat malaltissa de tenir-nos per no caure. I l’última. Perquè, ja ho veus, aquí no s’ha mort ni es morirà ningú, i la terra encara era humida quan va aparèixer el primer amor, sense estridències, sense vestits esquinçats, sense drames.

I era tan senzill i tan diàfan, que vaig saber que a partir d’aquell moment estimaria així, i només així. Que no hi cabia el dolor, en aquella manera de donar-se, d’expandir-se. Per això ara torna a ser senzill. Mirar com somriu i saber que m’importa, que vull que sigui feliç, sempre, independentment de si m’estima o no, de si em desitja o no, de si demà vol tornar a agafar-me la mà o no. Arriscar-me a dir-li “t’estimo” i saber que no hi tinc res a perdre, perquè mai no l’he volgut tenir.

Que no vas ser tu el primer amor, això volia dir-te, però també que he après a estimar el que vaig ser amb tu (les pors absurdes, que bevien compulsivament de les teves, la paralitzant incapacitat de saber-me lliure per decidir). Que estimo el que vaig ser amb tu i tot el que vaig aprendre a ser després de tu. I que en cada moment vam fer el que podíem, el que sabíem. I va estar bé.



* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Roda a març 04, 2018 | 02:09
    Roda març 04, 2018 | 02:09
    Sonia Moll, touché!. Sóc jo i ell, el que vam ser... Precioses paraules i certes.
  2. Icona del comentari de: Anònim a març 04, 2018 | 06:26
    Anònim març 04, 2018 | 06:26
    Gràcies per escriure uns sentiments que son tan real per mi!!!!!
  3. Icona del comentari de: Anònim a març 04, 2018 | 08:24
    Anònim març 04, 2018 | 08:24
    "Que estimo el que vaig ser amb tu i tot el que vaig aprendre a ser després de tu. I que en cada moment vam fer el que podíem, el que sabíem. I va estar bé." .... crec que reconèixer humilment que cada relació ens fa créixer i reconèixer-li a l'altre des de la calma i amb agraïment, és la millor manera de ser justos amb nosaltres, de poder tancar una etapa i obrir-nos a d'altres persones sense por. M'ha agradat Sònia!
  4. Icona del comentari de: Natàlia a març 06, 2018 | 23:49
    Natàlia març 06, 2018 | 23:49
    Simplement, gràcies... per expressar-ho amb paraules

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa