Taiyo no Hikari Foundation, Japó, 2018
Pugem dalt de la muntanya el dia en què Barcelona encara és plena de cotxes de vidres fumats que transporten congressistes prèmium reunits per comparar els seus mòbils com si fossin adolescents. Neva i tota la ciutat es rendeix per acollir el Mobile. Tots? No. Uns irreductibles defensors de l’artesania s’apleguen a la Fundació Miró per mostrar l’art del gravat japonès ukiyo-e (aquesta e no té res a veure amb l’electrònica) del període Edo. En una mateixa muntanya, el contrast: la velocitat pixelada, al vessant de la fira; la lentitud mesurada, al cim. Són coses que passen a ciutat. Tot es concentra.
L’encarregat de mostrar-nos l’habilitat per reproduir estampes a base de sobreposar capes de colors és l’artesà Okada Takuya. Perquè no m’exasperi tanta delicadesa, em faig acompanyar de la pintora Mireia Mateo, una apassionada del paper japonès i de tot el que es pot arribar a fer amb ell. Mentre Takuda va passant els seus pinzells de bambú per les planxes amb relleus, Mateo es pregunta en quin grau d’humitat s’ha de mantenir el paper, quin és l’ordre correcte dels colors, la pressió que s’ha d’exercir per estampar de la manera més precisa. Tot de qüestions que, francament, mai no se m’haguessin acudit. L’artesà es preocupa de l’exactitud, per això ens diu “per aconseguir mil còpies n’he de fer mil dues-centes i descartar les que no queden bé”. I de les altres, què en fa? Com entoma l’atzar? I els accidents artístics? Com mostra el procés de creació? Res de tot això interessa a Takuya, que va passant la seva planxa de bambú amb parsimònia. Per què?
La seva exhibició és un reclam que s’han empescat a la Miró per presentar Itō Shinsui. Tradició i modernitat, una temporal que es pot veure fins al 20 de maig. Aplega una seixantena de peces, la majoria estampes de dones i algun paisatge, elaborades amb aquesta tècnica tradicional que el moviment shin hanga va recuperar als inicis del segle XX. La gràcia de Shinsui és que va donar frescor i moviment als gravats i sí que va veure la possibilitat d’aplicar-hi imperfeccions volgudes que li donaven més força, com el fet de mantenir les traces que deixa la petja de les premsades. Ens ho explica la seva neta, Akiko Katsuta, que és filla d’un dels grans col·leccionistes d’obra de Miró que hi ha al món. Katsuta ha comissariat la mostra i sembla sortida directament d’una estampa del seu avi. Parla amb passió continguda i ens fa adonar dels detalls: “Li agradaven molt els pentinats tradicionals, però en les peces més noves ja va voler mostrar la dona més moderna i això contrasta amb la tècnica tradicional del XIX que ell va voler recuperar”.
Aquestes peces que ara podem veure a la Fundació Miró havien quedat oblidades al magatzem de l’impressor, que sempre se’n quedava una. “Va ser una sort perquè s’han pogut conservar els roses més subtils, que és un color que normalment desapareix amb el temps”, remarca Katsuta. I hi havia més obres a la casa de l’impressor? Sí. Quin ha estat el criteri per triar? “He agafat les que més m’agraden”.
Mentre Katsuta va mostrant les seves estampes preferides, Mateo parla amb l’artesà Takuya, més amb gestos que amb paraules. Vol saber quina és la millor botiga de Tòquio per comprar paper. Ella l’omplirà d’ombres fetes amb grafit, de muntanyes velades, de traces atzaroses. Es deixarà inspirar pel Japó tal com va fer Miró, un dels seus referents. Mateo i Takuya no parlen el mateix idioma, però són dos apassionats de les estampes i aconsegueixen intercanviar-se informació ben bé com ho fan els dels mòbils a l’altra vessant de la muntanya. Això sí, el seu és un estil més pausat. No en va estem en el món de la subtilesa, de l’art, de les moltes capes per no renunciar a la profunditat.
Mireia Mateo i l’artesà Okada Takuya.
