Foto: Lesley Parker
Parlar de conciliació és força habitual. “I què, com t’ho has muntat, en quins horaris treballes, què has fet amb les criatures, has trobat moments per fer esport?” Viure és (intentar) compaginar allò que ens agrada fer amb les responsabilitats, amb les amistats, amb les relacions. Parlar de conciliació és parlar de l’organització del temps i de la vida i és, també, parlar des de la culpabilitat i sabent que no podem arribar a tot. Sobretot, és clar, si som dones, cuidadores, si se’ns atorga el treball de cures, si assumim tan sols nosaltres el treball reproductiu.
Som conscients, doncs, del problema que ens suposa, però en parlem amb poques eines científiques i sense recursos per assentar les bases. Des de la Fundació Josep Irla, Cristina Sánchez Miret i Núria Villena Tudela han presentat l’estudi Conciliació i corresponsabilitat, una perspectiva feminista, que vol visibilitzar, donar solidesa al debat i aportar-nos recursos.
El mirall
Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia són els països on és més present un model familiar dual amb dues fonts d’ingressos, en contrast amb el model tradicional –que té els homes com a principals proveïdors. No és estrany, doncs, que ens emmirallem en els països nòrdics en aquesta matèria. Els avantatges de les seves polítiques: el permisos parentals són molt més llargs i, quan s’acaben, acostumen a anar seguits d’una modalitat d’atenció a l’infant gratuïta o assequible. L’anàlisi: també en aquests països són les dones les que s’acullen majoritàriament al dret de baixa parental extensa, i les empreses ja s’ho esperen. S’ha subestimat l’efecte del sistema social sexe/gènere: han canviat l’estructura i no la mentalitat. La maternitat no et fa fora del món laboral, només et perjudica molt.
Les cures
En una societat marcada pel gènere, les activitats que tradicionalment ha fet la població masculina tenen més reconeixement. I és per això que tot allò fora de l’àmbit laboral i empresarial té menys valor. Costaria explicar-ho a algú que no sap com funciona la nostra societat. La vida és l’única cosa que tenim i, tot i així, tot allò que fem per mantenir-la, tot allò imprescindible per participar al joc, totes les cures a les persones dependents tenen molt poc valor. També per això es planteja la vaga feminista del 8 de març: sense nosaltres, el món s’atura.
Les propostes
Les autores de l’estudi enumeren les polítiques de conciliació que consideren claus.
1. Promocionar i educar en la corresponsabilitat. El treball de cura ha de ser valorat, la ciutadania ha de prendre consciència de la importància que tenen, i això passa per una educació dels més petits. També cal treballar el concepte de la paternalitat positiva. És imprescindible canviar la base a través de la sensibilització i l’aprenentatge.
2. Acompanyament de la criança. És una via per garantir la igualtat de gènere a la feina i a les llars. Cal que hi hagi accés als recursos d’atenció a infants des del naixement fins a l’edat d’escolarització obligatòria, sobretot, i que hi hagi més eines durant el període escolar.
3. Flexibilitat horària a la feina. La paradoxa és que es constata que aquelles persones amb més drets de flexibilitat són qui menys necessitat en tenen; la direcció, els i les professionals, els de més qualificació. Les persones perjudicades són les joves, les dones i els progenitors d’infants petits.
4. Reforma horària. La nostra cultura és d’una tendència presencialista, és més important ser-hi que ser productiu i tenir resultats, i aquest problema s’accentua pel marc horari existent en el cas català i espanyol. Tenim jornades laborals molt més extenses que en altres països, on s’ha aplicat una lògica de treball més intensiu.
Després plantegen amb més detall recomanacions transformadores per a Catalunya: calen polítiques socials i d’ocupació –aturar la retallada de drets socials, llocs de treball més estables i més remunerats, contemplar el funcionariat com un referent en matèria de concilació–, reformes horàries –que destaquen com a fet derminant–, detectar i evitar l’esterotip de família tradicional, promocionar les noves masculinitats i paternitats, aconseguir que la concilació sigui un dret formal de cada treballador/a, entre altres.
S’ha entendre que parlar de concilació i de corresponsabilitat vol dir parlar de poder i de drets. Hem de crear un model de nou, que articuli el treball productiu i el reproductiu, i aquest vindrà amb la igualtat entre dones i homes i amb una educació que, des del feminisme, ho revolucioni tot.
