«El llibre que tens a les mans se centra en la relació entre els feminismes i la independència. És un volum col·lectiu amb una cinquantena de contribucions de feministes i activistes LGTBI que tracten la qüestió de l’alliberament nacional, els processos constituents, la sobirania, la participació política, les identitats, la cultura, la llengua, l’economia i la solidaritat internacionalista. Una compilació de veus crítiques que aporten nous elements al debat que hi ha actualment, visions sovint invisibilitzades però que tenen dècades de teoria i pràctica política al darrere. Reflexions i propostes que esdevenen llavors plantades en una terra de ningú. I és que Terra de ningú és precisament aquest espai desert on conflueixen els feminismes i la qüestió nacional, aquest àmbit erm on els dubtes, les pors i els prejudicis tenen via lliure per créixer.» Del pròleg de Terra de ningú, pel col·lectiu feminista Gatamaula.
Jone Bengoa
1. De la mateixa manera que les dones feministes no trobem mai sortida a la nostra lluita en l’alienació patriarcal encara que sigui en ares d’un lloc en l’escalafó masculí, les nacions que volen ésser lliures han de posar fi a les seves dependències de la pàtria. Heus aquí com patriarcat i pàtria es troben en el mateix pla del contingut —no cal dir que ja ho són de l’expressió—, no és casualitat que els tòpics de la unitat de la família i la unitat de la pàtria ens sonin a una mateixa cantarella, no per coneguda menys insidiosa.
(De Dona i Nació: Feminisme i Nacionalisme, de Maria Olivares, Carme Masó, Eulàlia Duran, Tona Gusi, Maria-Mercè Marçal i Sonsoles Sentís.)
Avui defensem les reivindicacions dels col·lectius de feministes per a la independència, que exigeixen la seva participació en el procés constituent, coparticipant en tots els àmbits de decisió en paritat: erradicació de les violències masclistes; sistema nacional d’educació pública, gratuïta, laica, catalana, coeducadora des dels zero anys fins a l’etapa universitària; dret al propi cos, a decidir la nostra sexualitat, dret a ser mares i a no ser-ho, dret a la reproducció assistida independentment de l’opció sexual, dret a l’avortament lliure; Pacte Nacional per a les Polítiques d’Igualtat que les faci sostenibles; reconeixement de la genealogia feminista; sostenibilitat de la vida en les dimensions econòmica, ecològica, social, cultural, de solidaritat, intergeneracional, de pau i seguretat; lliure d’exèrcit; corresponsabilització dels homes en tasques de cura; estructures públiques que garanteixin el benestar de totes i tots; equitat laboral i salarial amb erradicació de totes les discriminacions; estat laic.
(De Revolta i alliberament: contextualització i comentari de l’escrit «Dona i Nació», per Tona Gusi i Maria Olivares.)
2. La tradició de lluita dels feminismes compren les opressions i discriminacions de qualsevol tipus i sempre ha generat alternatives reals i possibles per a la transformació de tota la societat, però en els darrers anys s’han barrejat amb l’aparició de moviments de confluència, com el 15-M o les marees, que han donat vitalitat als debats i oportunitats d’aliances que fa uns anys no existien. La convivència de diferents cultures polítiques és un repte a assumir per trencar compartimentacions que debiliten en lloc d’enfortir.
És necessari consolidar espais de confluència real entre els feminismes i la construcció d’una república catalana, feminista i independent del patriarcat. Es tracta de generar espais de confiança per repensar formes organitzatives fluïdes i flexibles que permetin transformar l’imaginari clàssic que els feminismes només afecten les dones o l’imaginari independentista de primer construïm el país i després ja parlarem de com ens organitzem. No! No va així la cosa! Ho volem tot i ho volem ara!
(D’Una mirada des de l’esquerra i el feminisme, per Montserrat Otero Vidal.)
3. La visió interseccional és, doncs, aquesta comprensió global de les desigualtats, i en el nostre context la qüestió nacional és un dels eixos que cal tractar, tal com Marçal va mostrar en els seus escrits pioners. En aquests moments en què la qüestió de la independència és segurament més hegemònica que no hauríem pogut imaginar, cal que les feministes aportem la visió interseccional al debat: que mostrem les desigualtats i els biaixos de gènere però també d’origen, religió, orientació sexual, edat i classe que es donen dins les reivindicacions independentistes. Però també cal que siguem capaces de pensar la qüestió nacional des de la perspectiva que van començar a construir autores com Maria-Mercè Marçal. Recuperar i reivindicar la seva obra, sentir-la com a part de la nostra herència política, com a pionera de la interseccionalitat, pot ser un bon pas per veure quin camí hem de seguir per tal que aquest procés pugui ser una escletxa per trencar amb totes les formes de dominació existents.
(De Maria-Mercè Marçal i els feminismes interseccionals als Països Catalans, per Maria Rodó de Zárate.)
4. En definitiva, viviendo y sufriendo este 2017 dentro de este Estado español asfixiante, a corto plazo se ven dos salidas posibles: la resignación o una República catalana digna de vivir en ella. Valga decir que somos muy conscientes de que este Estado neofranquista intentará frenar por todas las vías la independencia del pueblo catalán. El camino no será nada fácil y tendremos que levantarnos ante cada golpe recibido. Y, posteriormente, en los primeros años de la República catalana, también tendremos que luchar arduamente. En un supuesto proceso constituyente habrá un choque de intereses y tendremos que perder muchas de nuestras propuestas y ganar otros puntos clave. Pero, ¿existe algún proceso de transformación social profundo que no sea gradual, contradictorio y fluctuante? En todo el camino del nacimiento de la República catalana y posterior proceso constituyente perderemos algunos debates y nos heriremos emocionalmente, pero ganaremos una verdad tangible: el poder transformar la realidad.
(D’El nacimiento de la República catalana, per Nerea Eizagirre Telleria.)
5. Al segle XXI, hem de redefinir l’internacionalisme i superar l’estreta visió de la solidaritat internacional. En les circumstàncies i oportunitats actuals, no n’hi ha prou amb la solidaritat internacional per tal de canviar el sistema. Necessitem aliances democràtiques internacionals amb estructures, processos de presa de decisions i accions clars. Mai no havíem tingut tantes oportunitats per superar el patriarcat i per construir el segle de l’alliberament de les dones. Aprofitem aquesta oportunitat històrica i fem del segle xxi l’era de la revolució de les dones!
(De Reivindiquem l’era de la revolució de les dones mitjançant aliances democràtiques, per Meral Çiçek.)
6. En aquest temps de ruptura independentista amb l’Estat, la nostra identitat catalana i feminista s’escriu en termes polítics: lluita contra les formes de dominació estatal —i jerarquia territorial— i lluita contra les formes de dominació masculina. Insistim. No podem pensar-les separadament perquè la nostra experiència social de les formes de dominació nacional l’hem viscuda com a dones, i les formes de dominació masculina, les hem viscudes en un espai i un temps concrets que li han donat forma. Aquests temps que vivim són un moment clau de debat per a imaginar la nova República catalana, per començar a construir noves institucions i per vertebrar nous espais de poder i ruptura a practicar en el nostre dia a dia.
(De Nosaltres, les dones. (Re)pensar la identitat i generar nous imaginaris de la nació, per Özgür Güneş Öztürk i Mariona Lladonosa Latorre)
7. L’Estat espanyol no està exempt de l’actual model de pàtria i estat tradicional capitalista, patriarcal i colonialista. La seva relació amb els Països Catalans està basada en una pràctica colonial, sota el discurs de «som una sola nació» o cal «evitar trencar Espanya». I què és Espanya? Per ventura un país o pàtria que s’ha construït en fonaments de llibertat, d’ètica i de veritat? Al contrari, si repassem la seva història, veurem que les seves estructures s’han basat en guerres internes, en monarquies absolutistes que encara imperen en la democrà- cia, en la desmemòria històrica per por de l’opressió i la venjança, i en la barbàrie de les dictadures. Aquesta pràctica ha permès que la corrupció es torni un mecanisme de govern, legitimat entre els qui negocien amb el poder econòmic i polític els seus desitjos: les burgesies espanyoles i catalanes, perquè Catalunya tampoc no està exempta d’aquesta pràctica.
(D’Un camí cap a la independència: ni patriarcat, ni capitalisme, ni colonialisme, per Sara Cuentas Ramírez.)
8. Per això, un projecte d’alliberament nacional on la vida es posi al centre de la política, on el feminisme marqui el camí, no només serveix per a l’alliberament de la dona sinó que va més enllà i ens porta a l’essència humana, a l’harmonia amb la natura —la mare terra—, a construir unes formes de vida en què els principis de solidaritat, cooperació, resistència, suport mutu, col·lectivitat i comunitat, compromís i reciprocitat, inclusivitat i pluralitat, antiautoritarisme i horitzontalitat siguin els valors predominants de la nova organització social sorgida de la constitució de la República feminista catalana. I una república entesa com a confederació de municipis, de comunitats polítiques lliures que fraternalment s’associen i cooperen les unes amb les altres, de baix cap a dalt; no una república-estat centralitzada i homogeneïtzadora construïda de dalt a baix. Si aconseguim replantejar l’organització territorial i sociopolítica de la presa de decisions des del municipalisme confederal, haurem plantat una llavor que durarà anys.
(D’En el món sobren estats, la humanitat necessita viure en societats feministes. Una perspectiva llibertària sobre el procés de ruptura que viu Catalunya, per Núria Comerma i Cortada.)
9. Els processos d’alliberament nacional i els processos constituents, com succeeix també amb la catarsi posterior a la fi d’un conflicte, obren escenaris i espais de renegociació d’identitats i d’acords socials, que constitueixen una oportunitat per als avenços en matèria de gènere. Que aquest procés sigui transformador o merament formal, i acabi amb l’aprovació de lleis i mesures parcials, que no abordin situacions estructurals com la violència de gènere o l’exclusió de les migrades, dependrà de la capacitat de trencar amb mecanismes d’opressió històrica, com l’explotació capitalista de les treballadores, el binarisme de gènere, l’heterosexualitat normativa, la divisió sexual del treball i la divisió entre els àmbits públic i privat. I dependrà, també, de la capacitat de desmuntar els espais de decisió existents i, com proposa Segato, de «reteixir comunitat a partir dels fragments existents i recuperar una altra manera de fer política, una política de vincles, de contacte corporal, estret, i no de distàncies protocol·làries i abstracció burocràtica».
(D’Identitats nacionals transformadores contra el nou fanatisme patriarcal, per Nora Miralles Crespo.)
10. Així, la ciutat feminista o la nació feminista no són la ciutat o la nació «on manen les dones» sinó la ciutat o la nació que no promou ni accepta cap identitat estereotipada ni per a ella mateixa, ni per als seus ciutadans, ni per a cap persona, sinó que fomenta la diversitat i la responsabilitat de si i se sap fonamentada en identitats plurals i canviants. Només val la pena defensar una identitat nacional (per exemple, la catalanitat) des del reconeixement agraït que aquesta és i romandrà sempre impossible de definir. Tant la identitat nacional com la identitat de gènere i tota la resta d’aspectes identitaris que em constitueixen són mestissos i fluids per definició i m’humanitzen només en el moment en què prenc responsabilitat personal per ells i passo de rebre’ls de forma passiva a conformar-los activament. Ells em conformen i jo els canvio, en un flux constant fet de contradicció i d’agraïment.
(D’Identitat nacional i feminisme: pertinença, comunitat i llibertat, per Teresa Forcades i Vila.)
11. Així, reconeixent com actuen les lesbofòbies, les xenofòbies i les catalanofòbies en el seu vessant més fantasma potser ens ajudi a tenir consciència de la importància històrica del moment que vivim a Catalunya i ens permeti preguntar-nos sobre les reticències que tenim amb el procés sobiranista, el pacte nacional pel referèndum o les lluites independentistes, i que ens demanem: Què ens atura a participar de l’autodeterminació d’un poble que lluita? Què atura la solidaritat dels activismes de les distintes agències polítiques que ens movem a Catalunya a l’hora de marxar, conjuntament, per tal de fer escac i mat a l’Estat espanyol? Que potser no és aquesta situació d’excepcionalitat catalana una peculiar petita gran revolució popular? Que no és aquesta fita prou col·lectiva, transversal, interseccionada perquè hi sigui tothom que es mou en les lluites socials? Que no és aquesta una oportunitat única per transformar les nostres realitats? Què ens atura? Alguna fòbia concreta amb nom de país petit amb ganes de canviar-ho tot? Pensem-hi, doncs!
(De De lesbofòbies, catalanofòbies i xenofòbies, per Bàrbara Ramajo Garcia.)
12. El país que estem mirant de definir ha de tenir la porta prou oberta per deixar-nos respirar, doncs. «Sóc catalana» ha de poder incloure «sóc negra», «sóc bollera», «sóc vegana», «sóc ballarina de claqué». I perquè això sigui possible, calen unes regles del joc que eliminin les discriminacions de qualsevol mena, que donin a tothom les mateixes oportunitats efectives d’anar esdevenint el que els surti d’esdevenir.
Això només és possible des dels feminismes, i més concretament, des dels feminismes que tenen en compte les interseccions de raça, de classe, d’orientacions sexuals i d’expressions i identitats de gènere. Els feminismes són els únics corrents que preveuen la lluita per totes les persones, són les trinxeres més transversals.
(De República «queer» de Catalunya, per Bel Olid.)
13. A ningú se’ns escapa que dins de l’anomenat procés cap a la independència de Catalunya existeixen posicionaments ben diferents. Els interessos de la burgesia catalana i el seu ús estratègic de les propostes dels moviments més radicals, per construir la visió externa d’una massa crítica, sense fissures, en oposició a l’Estat espanyol és potser la que em resulta, per més obvia, més prescindible. Però per tal que aquesta burgesia catalana pugui construir aquesta ficció, són necessaris uns mecanismes identitaris complexos que moltes vegades impedeixen als moviments més radicals trencar amb aquesta perversa aliança. I és aquí on entra en joc la perversió identitària que va més enllà del concepte de nació, ja que fins i tot els moviments independentistes no nacionalistes participen d’aquesta ficció, tal com demostren les connivències polítiques dels moviments independentistes més radicals amb el govern i partits burgesos catalans responsables, per exemple, de la repressió contra el moviment anarquista en aquests últims anys. Algunes anarquistes no ens ho podem treure del cap, això, ja ens perdonareu!
De Sigues tu mateixa! (No és només un lema de les galetes de la sort) Reflexions entorn de l’estratègia identitària, per Laura Macaya-Andrés.)
14. Ens hem fet feministes i el feminisme ens ha fet ser com som. Feminisme en la seva expressió més àmplia, sobretot a partir del seu vessant més intuï- tiu; el que ens deia a cau d’orella que érem nenes, que havíem de tenir cures i alertes, el que ens advertia i ens corregia… però que ho feia desitjant que no ens disciplinéssim fins al punt de deixar de ser persones autònomes. Decidir, en un pati d’escola dels anys vuitanta, en un entorn carregat de precarietats i dificultats, que a partir d’aquell moment deixaríem de jugar en la llengua de l’imperi, per passar a jugar en la llengua que, objectivament, estava menystinguda. Decidir que les relacions sexoafectives havien de viure’s de manera oberta, també en un municipi petit i allunyat de les irreverències de les ciutats lliures. Decidir que seràs a la sortida d’una església d’un poble on tothom es coneix, un 12 d’octubre, per denunciar el feixisme davant la benemèrita i els prohoms nostàlgics del règim franquista. Decidir que el cos és propietat teva, de ningú més, i per tant, seràs mare només si així ho desitges, o dit d’una altra manera, interrompràs els embarassos si el teu cos no vol, pel motiu que sigui, parir una nova vida. Aquestes, i d’altres decisions, en minúscules i en anònim, neixen del feminisme i ens fan feministes.
Del feminisme broten les apostes militants, la dissidència i tota una manera de ser en el món. Del feminisme, que és desobediència davant el sistema patriarcal, en totes les seves capil·laritats, és d’on sorgeix el convenciment que la ruptura amb l’ordre establert, desobeint, ha de comportar anar més enllà d’una reforma i ha de situar els moviments feministes com a sinònims de radicalitat democràtica.
(De De la recuperació de les sobiranies i la República feminista, per Anna Gabriel i Sabaté.)
Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la independència
© Dels textos: les autores
© De la il·lustració de coberta: Jone Bengoa
© D’aquesta edició: Pol·len edicions, sccl i Gatamaula
