Foto: E R I
Són les 02.07 h i finalment se l’ha comprat per internet, a Amazon, que aquestes coses s’han de fer en calent, que demà és dijous i si demà se li torça la determinació tornarà a Les Deux Magots.
Quan pensava en la manera com el Richard en parlava, d’orquídies, la Cosima quedava bloquejada de cara a saber quina compraria quan deixessin de veure’s. Si l’hi preguntés, ell li diria quina és millor, potser fins se li oferiria a acompanyar-la a buscar l’orquídia perfecta, però ell no havia de saber que era o ell o l’orquídia. Al capdavall, la Cosima tenia una floristeria rere casa seva, i només n’hauria de dir el color. Perquè el que sí que sabia era el color, que la demanaria Rhodamine Red C, un fúcsia que va buscar al catàleg de Pantone. És l’únic color de què ell parlava, quant a orquídies. Una tarda de dijous que com cada dijous des de feia tres mesos prenien xocolata desfeta a Les Deux Magots va dir mira, com aquell pastisset de gerds, les que tinc a l’ampit de la finestra de l’estudi. I tota la sang de la Cosima, si és que a la retina hi va sang, li va anar a la retina per fer força per memoritzar el color i de seguida buscar-lo al Pantone quan arribés a casa. Més que menys, Rhodamine Red C.
No és que ja se n’hagués enamorat, d’ell, però el Richard li havia donat moltes hores de converses interessantíssimes, i ell li havia dit el mateix: m’agrada com parles de coses que per a mi abans no existien i ara m’hi fixo molt –que és sovint com comença l’amor–. I llavors el Richard es fixava en si les persones tenien preparada la targeta del bus mentre l’estaven esperant o la treien quan hi pujaven. I també li agradava, d’ella, que estava fent un curs de llenguatge de signes i no coneixia cap sord.
El Richard, per exemple, de sobte li enviava una foto –el clatell d’un senyor, una bossa de melindros buida, un reflex d’ell a l’aparador d’una farmàcia– que de seguida la Cosima relacionava amb alguna cosa de què havien parlat l’últim dijous i ella li responia amb alguna frase curta i el Richard reia allà on fos i pensava si som dimarts, només falten dos dies. I allò de les orquídies, que li agradava molt, a la Cosima, d’ell, que li agradessin tant –unes flors que mai li havien dit res– i que en sabés tantes coses. Aquelles fotos i les converses i la informació d’orquídies havien fet del Richard una persona dins un món que a la Cosima li semblava d’una hospitalitat molt seductora.
Havien quedat que si un dijous un dels dos no es presentava i no havia avisat abans és que s’havia acabat la relació i punt.
I els mons sorgits de la compenetració sovint construeixen un amor interessant, esclar, quina altra cosa pot unir dues persones si no és un sostre comú, però a Les Deux Magots es va foradar una canonada i estava tancat, només hi entraven operaris. I van anar a un local sense encant però amb cadires, que ja n’hi havia prou, plovia i es tractava d’estar junts, però era un lloc on tenien sintonitzada una emissora de música actual i la Cosima va veure del Richard una cosa que no li sabia, que era que acompanyava la música amb el cap com sense adonar-se’n. Més que amb el cap, amb el coll, com si se li desconjuntés de la base, feia cops com un voltor quan empassa perquè coneixia la cançó. Va pensar que fins llavors no l’havia vist mai moure’s al ritme de res, i que li hauria agradat més continuar de la mateixa manera. No es trauria del cap aquells espasmes que feia servir per connectar-se amb la cançó; i ara, si s’hi fixava bé, eren uns moviments que també microfeia quan assentia amb força després d’alguna intervenció de la Cosima amb la qual ell estava molt d’acord. Ho havia estat fent sempre, però ella no se n’havia adonat fins llavors.
De vegades de nit s’havia adormit pensant que feien l’amor. Tot i que encara no estava planificat cap acte físic, no era res que es pogués descartar, d’acord amb la qualitat i satisfacció de les trobades, per això la Cosima hi havia nits que sabia trobar una porta secreta al fons de Les Deux Magots rere la qual hi havia un sofà i s’hi tancaven. Però aquesta nit costa que la penetri sense els cops de coll, no li sap imaginar moviments sexuals que no els incloguin, i això la desvetlla prou per trobar una orquídia Rhodamine Red C a Amazon mateix.
Si tenia clara una cosa era que o ell o l’orquídia, i l’orquídia, a males, se li podia morir, ell potser un dia arrencaria a ballar.
5
0
