Foto: El raper Valtònyc, condemnat a tres anys i sis mesos de presó | Europa Press
“Tenia ganes de donar les gràcies a qui ha fet possible aquest èxit, però aquesta nit no toca. Mai a la vida m’hauria passat pel cap que un company de professió podia acabar tancat a la garjola per compartir les seves idees”. Ho va dir Manu Guix, i amb altres paraules Txarango, i amb altres, els Amics de les Arts, i Joan Rovira i, disculpeu-me l’estalvi de noms, tothom. Els Premis Enderrock (celebrats a l’Auditori de Girona amb el patrocini d’Estrella Damm) no es van limitar al que seria la seva funció, premiar, sinó que es van entossudir a denunciar en veu alta i sense embuts que ara mateix Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart estan tancats a la presó. Que Valtonyc, que quan va actuar ens va recordar “que el que m’ha passat a mi ens pot passar a tots”, hi hagi d’entrar d’aquí a quatre dies. Que ens hi vulguin a tots, en aquesta garjola feta de por, repressió i submissió.
Mentre cadascú deia a la seva manera prou és prou, em van venir al cap les reflexions que m’anava apuntant just fa una setmana al Museu Pau Casals de Sant Salvador. El violoncel·lista, que es va exiliar quan les tropes de Franco van ocupar Barcelona el 1939, deia: “Podia acceptar els aplaudiments dels concerts i els premis que m’atorgaven mentre els meus compatriotes patien tal infortuni?”
I és que davant de la injustícia i el dolor, el perill és que s’escampi la resignació en forma d’això-no-és-cosa-meva, millor-no-emmerdar-s’hi. El terrible costum d’encendre’ns al principi i anar-nos apagant fins que ens acabem espolsant les mans. Que el que no és normal s’acabi tornant normal. Que de tant fer-nos callar, callem. Que de castigar les cançons, acabem cantant cançons fetes amb por. És avui quan els qui tenen un altaveu s’han d’atrevir a ser valents, perquè com deia el violoncel·lista: “A qui li escau més que a l’artista, la defensa de la llibertat?”
I si hi ha un nom que sigui sinònim de compromís, és Lluís Llach. La periodista Txell Bonet, rebuda a crits de llibertat, va anunciar que el Premi Enderrock d’Honor era per a ell que, des del Senegal, ho va agrair en un vídeo i amb aquells consells que voldria recordar sempre: “Sigueu fidels a vosaltres mateixos, lluiteu per la vostra pròpia llibertat, sigueu coherents, qüestioneu tot el que us envolta, això en un activista cultural és bàsic, i sobretot qüestioneu-vos a vosaltres mateixos contínuament. I per damunt de tot això, defenseu la llibertat d’expressió, perquè és l’aire i l’oxigen que respireu i amb què treballeu.”
Vaig sortir del museu meravellada per la coherència de Casals. Anava rumiant per dins com va ser capaç de viure tants anys exiliat, que era la seva manera de negar-se al feixisme espanyol (i al de qualsevol altre racó de món). Ell, que al final de cada concert tocava el Cant dels ocells perquè “els ocells, quan són al cel, van cantant «Peace, Peace, Peace» i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya”, ja de gran va dir: “Potser soc el músic més vell del món… però en molts aspectes soc un home encara jove. Això és el que vull que sigueu vosaltres: joves, joves tota la vida, i que digueu les veritats al món”.
Músics, us tenim a vosaltres. I que quan toca parla clar no mireu cap una altra banda és el nostre millor premi.
