El museu que li devem

Lola Anglada, abans de morir, havia preparat una carpeta que contenia tot un conjunt d’escrits, acompanyats de nombroses referències textuals, retalls de diaris, catàlegs d’exposicions, poemes, cartes, etc., que volia publicar a manera de memòries. Una part dels documents estaven mecanografiats, però bastants fulls romanien manuscrits. Aquest recull, conservat en el fons de la Diputació de Barcelona, ha estat la base del nostre treball perquè era el més complet, malgrat que no estava acabat ni ordenat de manera definitiva.

Creiem que aquestes memòries haurien de servir per donar a conèixer gran part de la seva obra pel fet que no tenim un catàleg raonat de la seva extensa producció artística, bastant desconeguda i significativa de les diferents etapes que va viure.

La veu estroncada de Lola Anglada Sarriera, per Núria Rius Vernet

[…]

A la memòria hi ocupen un paper molt important les emocions; per aquesta raó la memòria personal és molt subjectiva, més que la col·lectiva, que sovint (ho sabem molt bé per experiència pròpia) s’imposa i ens enganya. Així va passar durant tot el franquisme, quan la gent, especialment aquelles persones que havien defensat la República de diferent manera, per poder sobreviure, van haver de marxar a l’exili o oblidar, tornant-se apolítiques o «afranquistes» com les ha qualificat algun historiador, i Lola Anglada fou una de les que mai no van voler deixar Catalunya. La versió que es donà de la guerra incivil en aquells anys a les escoles, instituts i a la majoria de les aules de la universitat (si entrava en el programa i s’hi arribava i se’n parlava) fou una falsa narració d’enfrontament entre els bons catòlics i els mals rojos, una divisió de l’escena política totalment maniquea. Possiblement, l’ambient de por de la postguerra va contribuir al calculat oblit de la col·laboració de Lola Anglada en les revistes infantils de la República i en Nosaltres Sols!, on representà Catalunya, la pàtria, com era el costum, sota l’aspecte d’una jove dona catalana que sofreix tota mena de vexacions.

La por i la voluntat de voler restar a Catalunya la portà a recloure’s, primer en el pis dels seus pares, després treballà en el de Francesc Curet, fins que trobà el del carrer d’Enric Granados de Barcelona, que li servia d’habitatge i de taller d’estampació alhora. Finalment, gràcies a les gestions amb Joan Nolis, que havia estat alcalde de Tiana, pogué retirar-se a la casa dels estiueigs familiars, on va romandre massa oblidada fins als darrers dies.

Lola Anglada va rebre alguns homenatges després de la mort del dictador, pocs. Potser els seus anys de silenci a Tiana, «quedant-se a casa i callant», van provocar que des dels nous poders s’oblidessin del seu passat republicà i catalanista. Afegim-hi aquesta reflexió de l’escriptora Montserrat Roig: «Se habla de la marginación de Lola Anglada porque era republicana y catalanista, pero se olvidan de otro aspecto determinante de esta exclusión: Lola Anglada era mujer y su mirada no se cotizaba. Lola Anglada perdió la libertad personal que para las mujeres se vislumbraba con la República.»

[…]