Educació

Vull ser com en Dylan

El projecte «Anem al teatre» de la Diputació de Barcelona vetlla perquè els infants s'apropin a l'art

Especial: Educació
Arxivat a: Sala d'estar, educació

Foto: Diputació de Barcelona

 

En Dylan té tres anys. Seu al meu costat (bé, jo m'he assegut al seu costat) i és la primera vegada que va al teatre. De fet, són tres les escoles que estan al Teatre Conservatori de Manresa, traient suc del projecte Anem al teatre, amb què la Diputació de Barcelona apropa (més) l'art a uns alumnes que, sovint, si no fos per l'escola, no hi entrarien mai.

Sé que es diu Dylan perquè la professora des del darrere li diu que es tregui la jaqueta, i ell ho fa. Té els ulls negríssims i tan oberts que sembla que ho vulgui mirar tot. Ara tomba el cap amunt i troba les balconeres i alça una mica més les celles. Al seu davant, el teló vermell. Apaguen els llums. Shhhhht!, se sent des del darrere. Ara també obre la boca. Surten dos actors ballant. S'arramba cap a la punta de la butaca, com si els volgués tocar. L'actriu diu: "Quan jo era petita...", i un nen li pregunta ben fort (no sigui el cas que no la senti): "Quin dia vas néixer?" I ric, perquè és la primera prova que entre ells i la funció no hi ha cap mena de distància. A l'escenari el noi posa el peu sobre l'espatlla de la noia i esclaten a riure (però a riure de veritat). Fan el pi i tombarelles. I en Dylan fa un ual·laaaa. I jo no puc mirar gaire l'escenari, perquè la funció, sense saber-ho, me la fa ell. 

Aquests nens aprendran a callar. A escoltar. A estar als llocs. A comportar-se. A (tant de bo) valorar la cultura, i a (tant de bo) gaudir-la sovint. Però hi ha unes preguntes que em ballen pel cap: Què no els hauríem d'ensenyar? Com no els podríem fer malbé aquesta puresa? Perquè l'autenticitat que tenen la voldria tota, de dalt a baix. Voldria meravellar-me més fàcilment. Riure de veritat, amb els ulls, els llavis i la panxa. No anar al teatre amb gaires prejudicis sobre el que veuré, entrar, com ell, amb el cos i l'ànima a la història que m'expliquen. Submergir-m'hi amb més intensitat, com si només hi fóssim els actors i jo i ningú més, i gairebé se m'escapés llançar-los alguna pregunta a l'aire. 

Pot semblar naïf, sí, però no ens toca a nosaltres protegir-los de la indiferència que governa el món dels adults? De la tendència a passar de puntetes per la vida? De no vibrar, de convertir-ho tot en una rutina insípida i desganada? Com els podríem conservar aquesta curiositat? Potser, ensenyant-los a estimar l'art. Que vegin que ser creatius no vol dir "agafa aquesta fitxa i pinta la casa de color vermell i groc, així com ho han fet la Maria i el Pau". I que els nens facin tot d'àlbums que semblin rèpliques les unes de les altres. Que no sentin la mirada de l'adult jutjant el que creen. Que els estalviem la lliçoneta amb què els assegurem que el que fan aquests dos actors vol dir això i això.

Perquè si no respectem la seva manera d'entendre i de viure la música, la pintura i el teatre i la vida, si els encolomem patrons, teories i infravalorem el que senten, és possible que ho acabin avorrint. Que creguin que allò no va amb ells. I el perill és aquest: que el dia de demà (que tampoc està tan lluny) en comptes d'asseure's a l'últim centímetre de la butaca, passin de llarg el teatre.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís