Volem teixir un nexe d’unió però el cabdell vermell s’embulla. Ens esmercem a treure l’aigua clara d’aquest cabdell caòtic nascut a la filosa d’una torrassa inabordable, d’un fil que suma els brins vermellosos nascuts de les nostres menstruacions, caiguts durant els nostres avortaments, recollits de les nostres placentes, gotejats durant les nostres episiotomies.
Sis dones seuen en cercle cada cop que un part s’acosta. El fil vermell rebrota del cabdell cada vegada que està a punt de néixer un nen; fil finalment desembullat, fil infinit, envolta un rere l’altre els canells de les mares que van ser filles i de les amigues sense fills i lliga els límits d’uns braçalets nous mentre un clec de tisora ens torna a la individualitat.
Me’l miro temps després, el braçalet. Ara em sembla que s’obstina al meu canell el fil vermell que unia el teu melic a la meva cintura en expansió, fil de carn vermella que t’escanyava mentre naixies pels peus, i el fil de sang fosa que les meves cuixes ploraven.
Els teus ditets juguen, mentre mames, amb aquest fil vermell ja descolorit que encara persisteix al voltant de la meva mà.
Quan es desnuï, et teixiré una xarxa vermella perquè aprenguis a caminar i no caiguis i perquè un dia la grimpis i te’n vagis.
Sis dones seiem en cercle. Heu vingut al meu cau a recollir en un bol blanc tot el negre i tot el groc que em ragi del pit abans del part.
