Si volem conèixer la història de l’art, és fonamental conèixer la vida de les artistes, les seves obres i el seu mestratge. El curs Art i història de les artistes dels segles XX i XXI. Les artistes i les avantguardes, que es farà del 18 d’abril al 20 de juny i que forma part dels cursos Gaudir de la Universitat de Barcelona, hi apunta la mirada. Els alumnes, que s’hi poden apuntar tinguin l’edat que tinguin (n’hi ha tant de vint com de setanta anys), redescobreixen el passat amb metodologies que activen la reflexió: des de fragments d’entrevistes i performances fins a textos d’autores, vídeos i debats que no només ens planten davant d’un passat ple de preguntes, sinó que ens suggereixen noves respostes per al present.
Després d’haver conversat amb les mestres que l’imparteixen, Assumpta Bassas i María José González, fem un recorregut per 14 reflexions que giren al voltant d’aquest curs. A més a més, en sortegem una inscripció (per participar-hi envieu un mail dient que us interessa a [email protected]).
“Pietat”, exercici fet per les professores a classe i inspirat en la sessió sobre l’artista Cori Mercadé. Fotografia cortesia d’Assumpta Bassas i María José Gonzalez.
1. La història de l’art d’avantguarda està plena de tòpics i molts perjudiquen greument l’interès per estudiar la producció de les dones. Per exemple, si elles no estaven als moviments artístics, o se les passava per alt o només se les valorava per la contribució que havien fet a aquell moviment concret. En canvi, en aquest curs es revisen les trajectòries senceres i els tòpics, com ara el del mite de l’artista modern entès com un home inspirat per les muses que, dins del seu taller i sense l’ajuda de ningú, crea obres mestres. Això és un mite perquè els artistes han tingut educadors/es, famílies, parelles, consellers/es, marxants, crítics, un mercat, i un entorn social i intel·lectual. És fonamental repensar a què anomenem una obra mestra per entendre quins mecanismes socials i culturals creen valor artístic i simbòlic a la nostra societat occidental. I nodrir-se de noves narratives basades en la investigació d’aquests últims 40 anys, que ha estat feta per historiadores feministes de l’art.
2. La història de l’art s’ha construït amb criteris d’exclusió per a les dones. D’aquesta manera, les figures i les aportacions de les artistes sempre es consideren petites, marginals i excèntriques. Per exemple, María Blanchard (Santander, 6 de març de 1881- París, 5 d’abril de 1932) va participar a la vida artística parisenca i les seves pintures cubistes van ser reconegudes tant per la crítica com pel mercat. Però després la història l’ha deixat al marge. A més, quan, com la resta dels artistes cubistes, va deixar la línia del cubisme per treballar la figuració, allò que feia es va considerar femení (entès com una cosa despectiva i cursi), i durant molt de temps la seva obra va quedar oblidada. El mateix podríem dir de moltes artistes: Maruja Mallo i Remedios Varo, per exemple, van ser considerades –quan han estat considerades- com a surrealistes excèntriques. Es tracta de qüestionar els criteris amb què s’ha construït la història de l’art, que no són neutres. Amb quins s’ha considerat més important Les senyoretes d’Avignon que La creación de las aves de Remedios Varo?
3. En aquest curs es coneixen algunes de les historiadores i crítiques d’art feministes dels anys 70 que han contribuït a l’estudi i a la investigació de l’art i de la creativitat femenina (Linda Nochlin, Mary Garrard, Norma Broude, Laura Cottingham, Carol Duncan, Lucy Lippard…), i que aporten perspectives, mirades profundes i argumentades sobre les trajectòries de les artistes. La revolució feminista va tenir un impacte significatiu a les arts visuals i a la història de l’art i avui en dia tenim a l’abast molt material per als estudiants, professorat, museus i educadores/educadors, en formats molt variats: llibres, articles, vídeo-assaig, vídeos de Youtube, webs, bases de dades, xarxes socials. Per què no introduïm aquests coneixements als currículums educatius, als itineraris de recerca, als projectes expositius dels museus i a les nostres vides? Nodrir-se d’aquests coneixements i col·lectivitzar-los és una part fonamental d’aquest curs.
4. És fonamental entendre que si hi ha tanta resistència a introduir aquests coneixements a l’ensenyament, és perquè són claus per fer trontollar el statu quo de la història de l’art. Les experiències femenines del món que se simbolitzen a través dels llenguatges artístics i culturals provoquen desplaçaments, desbordaments, dissidències i desacords amb els cànons establerts i obren noves maneres d’entendre l’art i la creativitat. Les dones i la seva història generen una forta resistència a homogeneïtzar-se en els discursos apresos. Demanen un canvi de paradigmes, provoquen que ens replantegem moltes coses bàsiques sobre les produccions culturals i, el que és més interessant, ens ajuden a sacsejar els tòpics que tenim instal·lats a les nostres vides. Per exemple, parlar de la relació entre l’art i la sanació, entre l’art i el món de l’ocult, entre l’art i espiritualitat, la relació ecofeminista amb la natura o estudiar l’amor, la felicitat, el valor de la innocència i la importància del benestar és tota una altra cultura de les arts que ve de la mà de les dones artistes.
5. La història de l’art no s’ha d’aprendre com un conjunt de coneixements enciclopèdics enllaunats, com un producte de consum o un relat de poder, sinó d’una manera fèrtil. De manera que, a partir del que es treballa a classe, l’alumnat pugui establir un diàleg personal i del grup neixin reflexions. Tal com ho asseguren les mestres: “Des de les nostres inquietuds actuals com a dones historiadores feministes, i entenent la història de l’art com un àmbit on fer-nos preguntes pròpies, obrim un diàleg amb l’alumnat. Estudiar aquest llegat ens obre la possibilitat de pensar el món on vivim amb eines crítiques i, el que és més important, donem més valor a cultivar la nostra creativitat, que és la base d’una altra concepció de la cultura i de l’aprenentatge personal i col·lectiu com a societat. Conèixer les produccions artístiques de les dones, els seus escrits i els relats sobre els seus temps, sobre els seus processos creatius, sobre les seves relacions amb els sistemes de l’art de cada moment i geografia, els seus temes, els debats d’idees i de les qüestions importants per a elles, ens resitua en un escenari cultural molt ric i divers”.
6. Moltes artistes treballen temes autobiogràfics o de la vida que ens preocupen a totes i a tots: les pors, els traumes, les seves relacions personals, privades, familiars, les seves idees sobre models socials, sobre l’educació, sobre la maternitat, sobre la família, la sexualitat, la solitud, l’envelliment, les relacions de i entre els sexes… L’art de les dones fa plantejaments sobre temes que ens són útils per orientar-nos i per repensar moltes qüestions de les nostres vides quotidianes.
7. Les relacions que creen una imatge cultural i artística són entre homes (la paternitat, les tertúlies literàries, les amistats entre pintors i intel·lectuals). S’ha suposat que les dones han estat i estan a casa seva, i que les relacions entre dones no són rellevants social i culturalment. Quan es parla o s’escriu sobre alguna artista, per donar-li valor cultural s’acostuma a dir quina relació tenia amb el seu pare o que la seva parella era tal altre artista. A això se’n diu patrilinatge i fa que les dones no comptin com a éssers que creen valors socials i culturals. Per això, aquest curs insisteix a explicar la importància que han tingut les relacions d’artistes dones amb altres artistes dones. Per exemple, entre Remedios Varo i Leonora Carrington.
8. Les iconografies més conegudes de l’art provenen d’experiències masculines. L’art i la història s’enriqueixen quan les artistes del segle XX expressen i simbolitzen les experiències femenines del món. Per exemple, un tema com la maternitat, pintat o esculpit, o bé conceptualitzat per les artistes, ens permet accedir a un ventall molt real sobre les vivències de la maternitat. No vol dir que totes les dones expressin el mateix sobre la maternitat, sinó que l’art de les dones és capaç d’aproximar-nos a perspectives i metàfores que no existien. Per exemple, abans de Frida Kahlo, quins referents tenim d’una experiència tan universal com ho és el part? El part no mereix ser un tema universal de l’art al segle XX quan un dels grans debats en les polítiques públiques és la natalitat o bé l’avortament? Qui sap què volia dir Paula Moderhson Becker, pintora del cercle de Worspwede (Alemanya), quan el 1906 es va pintar embarassada, sense estar-ho? Estem davant d’una metàfora de la creativitat molt diferent de la dels homes artistes que parlaven de les muses com a fonts d’inspiració.
9. Judy Chicago escriu una autobiografia, Throught the Flower, en què coneixem totes les estratègies que va portar a terme per obrir-se camí en el món de l’art modern, que a mitjans del segle XX encara era molt discriminatori respecte a les artistes. Afortunadament, a finals dels anys 60 i a la dècada dels 70, el Moviment d’Alliberació de les Dones al nord d’Amèrica va escampar una consciència feminista, va fer possible un nou circuit amb moltes oportunitats perquè les dones poguessin ser artistes professionals. Judy Chicago i Miriam Shapiro van fundar el primer programa d’art feminista a la Universitat de Fresno i després a CalArts. Això va donar lloc a una gran exposició d’instal·lacions, performances i activitats artístiques anomenada Womanhouse, a Los Ángeles, que va atreure l’atenció nacional i internacional. Totes i tots hauríem de llegir aquest llibre, que encara no està traduït en català ni en castellà, i entendre que la història dels grans projectes artístics és també la història de com les dones ens eduquem les unes a les altres per desplegar-nos lliurement en el món de l’art.
10. La història de l’art català que legitimen els nostres museus públics és extremadament misògina i sexista i així es comunica a les audiències. Els museus d’art a Catalunya es resisteixen a introduir els coneixements de les investigacions que s’han fet a les últimes dècades sobre les artistes catalanes. Hi falten aquelles obres d’artistes que dormen als soterranis i, sobretot, temàtiques i interessos que en molts casos difereixen dels seus contemporanis. Amb aquests cursos és crea consciència perquè els diferents públics que van als museus s’adonin d’aquest biaix masclista i reclamin un canvi substancial als museus d’art. Si no coneixes la història de l’art de les dones, no veus com la història que expliquen els museus és parcial i discrimina per raó de sexe i de raça. Però si les audiències són cultes i reclamen una altra història als museus, hauran de canviar. Les audiències poden acabar amb el sexisme i la discriminació als museus demanant que les artistes hi siguin presents, obligant a fer adquisicions i programes públics en aquesta direcció i obrint-se a fer la història de l’art més dialogadament.
11. Encara avui, homes i dones que legitimen i reforcen paradigmes patriarcals, pensen que fer història de l’art sobre les dones és menor o menys important. Aquest menyspreu de les contribucions culturals i artístiques de les dones ha provocat, entre altres coses, molta violència i, de retruc, una manca d’autoestima femenina. Totes partim, encara que no ho vulguem, una història que no reconeix les nostres múltiples creacions. Per això és tan important recuperar la relació entre dones: per entendre que l’autoritat la podem trobar en una altra dona. Quan una dona dona importància a les coses que fan les dones està reactivant la genealogia femenina de la creació i genera una relació diferent, de respecte i d’estima, amb ella mateixa. Aquest és un acte que transforma radicalment el món.
12. No es tracta només de posar noms de dones als programes com qui posa cromos en un àlbum, sinó fer que circuli la reflexió a través dels nous coneixements. ”No parlem de fer una contra història ni d’una història que complementa la que ja està escrita. No parlem d’estadístiques sinó d’escoltar i voler comprendre millor el passat, la creació. El més interessant d’aquests cursos és obrir-nos per mirar l’art i la història amb uns ulls nous”, destaquen les professores. Ens recorden que Griselda Pollock, una de les investigadores feministes de l’art més conegudes (que ens va visitar al Macba el febrer), va escriure un article titulat Pot la història de l’art sobreviure al feminisme? I les mateixes professores responen: “No, no sobreviurà tal com encara s’ensenya als instituts, a les universitats i als museus, perquè l’art de les dones canvia la nostra relació amb la història i amb el que anomenem creativitat humana. Ens porta molt més enllà del que la societat occidental patriarcal i capitalista ha entès com a obra d’art. Ens convida a un apassionant itinerari de recerca que amplia les estructures epistemològiques del coneixement ampliant la consciència humana.”
13. Ensenyen que també hi ha un art feminista que neix en la confluència de la segona onada del feminisme als Estats Units i a altres llocs del món, el Women’s Libertation Movement de finals dels 60 i 70. Aquesta producció és interessantíssima perquè va obrir camins a l’art contemporani, com per exemple, legitimar l’autobiografia com a via de treball. Però no totes les dones fan art feminista, no ens hem de confondre. L’etiqueta d’art feminista no és un calaix de sastre per a totes les artistes. L’art de les dones és molt divers en perspectives, temàtiques, llenguatges, necessitats. Tampoc no hi ha una essència femenina en l’art. El que sí que podem trobar, estudiant les produccions de les artistes, són fils per fer història molt diferents dels que s’han trobat fins ara sense elles. D’altra banda, tenir consciència feminista és important per posar-te en marxa i buscar com sortir de la ignorància que tenies respecte al llegat de les dones, que és el llegat de mitja part de la humanitat.
14. Segons expliquen les professores del curs: “Ens ajuda molt el consell d’una artista i mestra dels nostres dies, Cori Mercader, que ens proposa recuperar una mirada fresca, directa, personal. Desaprendre els discursos per tornar a aprendre a través de la paraula viva. Per exemple, pots pensar que La pietat és una iconografia religiosa. Però si la mirem amb ulls nets, podem preguntar-nos: “Què hi veiem realment? És una dona jove que als braços té un home que pesa molt més que ella”. Cori Mercadé va convidar les seves amigues que eren mares de fills grans o adolescents a fotografiar-se amb ells o elles als braços, i després va pintar aquestes imatges. A partir d’aquí, cada vegada que mirem una pietat ens adonem que parla de la maternitat com una de les relacions més asimètriques que existeixen. Però també fa una reflexió central sobre quantes vegades a la vida ens cal sostenir a qui estimem o quantes vegades hem estat sostingudes?”.
