Foto: Diego Palomino
Són elles. Són elles i les seves reivindicacions les que em fan insegura. Són elles i els seus plors les que em sensibilitzen. Són elles i la seva fúria les que em fan implacable. El seu son em relaxa i el seu insomni m’inquieta. La seva dependència em reclama llibertat i la seva absència em regala nostàlgia. Les seves exigències em tornen insensata i el seu desconsol em pacifica. Les seves inquietuds m’envolten d’admiració i els seus somnis m’incomoden. Les seves rialles m’extasien i els seus fracassos m’interpel·len. Les seves baralles m’expulsen i les seves reconciliacions m’acaronen. El seu amor em trasbalsa i el seu odi m’humanitza. La seva abraçada em purifica i el seu rebuig em rebel·la. El seu present m’emociona i el seu futur em colpeja. Són elles, que de petites volien ser grans i ara tornen a voler ser nenes. Les seves contradiccions em fan mare i les meves contradiccions les fa dones. Són elles, nenes grans, noies petites, que s’asseuen al meu costat i, a poc a poc i sense adonar-se’n, encara em busquen el pit.
