Teatre

Inestable som tots

Andrés Caminos i Gadiel Sztryr reflexionen sobre l'absurditat de les nostres pors a La Villarroel

| 14/03/2018 a les 12:23h
Especial: Teatre
Arxivat a: La butaca, teatre

Foto: La Villarroel



Les coses fan riure perquè són veritat o són exagerades o són absurdes. Bé, doncs l’obra que ens porta des d’Argentina la companyia Sutottos, d’Andrés Caminos i Gadiel Sztryr, té tots tres elements.
 
Inestable és el nom que rep el seu espectacle, que obre el cicle l’OffLaVillarroel i que podrem veure només durant tretze funcions (del 13 de març al 2 d’abril). La comèdia va ser l’obra guanyadora de la Bienal de Arte Joven de Buenos Aires l'any 2016 i després de veure-la, no m’estranya. Aquests dos actors han vingut a Barcelona a retratar-nos, a posar-nos davant d’un mirall i a portar al límit del ridícul les pors del nostre dia a dia, fins que les trobem absurdes i ens fan riure. I molt.
 
Són una caricatura d’aquella mala època que vam tenir. Del dia en què ens vam posar en el pitjor dels casos i ens vam angoixar i vam gaudir d’estar deprimits i melancòlics i ens vam voler destruir amb una llista de Spotify tristíssima mentre miràvem fotos d’un passat que va passar de nosaltres. “Miro al pasado y lo idealizo. Pienso que todo ha sido en vano”. També retraten la nostra faceta més asocial –“no me acerco más porque te voy a tener que saludar con contacto”–, l’època en què treure’ns el pijama i treure el cap fora de casa era arriscat i perillós, i l’exterior era un lloc hostil ple d’altres éssers que es mouen i parlen com nosaltres: “Y ya te aviso, César, que yo no me voy a arriesgar a conocer a gente que no conozco”.
 
Són la versió exagerada, o potser no tan exagerada, de la part més pusil·lànime de cadascun de nosaltres, perquè no es deixen cap aspecte dels que potencialment fan por. “¿Estás bien? ¿¿Sí?? ¿¿Y entonces por qué llamás???” Descriuen, a més, l’ansietat de manera bastant precisa: “Ahora que lo decís, siento como un bloque de hielo en el pecho”.
 
Són dos personatges ridículs i lamentables que –vaig pensar només veure’ls– si no parlessin farien riure igualment. Però parlen, i tant si parlen! Ens expliquen com de lletja podem arribar a dibuixar-nos la vida amb una posada en escena senzilla on els seus cossos i rostres i moviments expressen tant com les seves paraules. I ens ho canten, perquè també canten alguna cançoneta, sí; unes lletres absurdes i ximples des del desconsol absolut de viure en un deliri d’incertesa i de por. Ens canten amb tal desgana, acompanyament de guitarra inclòs, que millor no enfrontar-nos a les nostres pors perquè, total, “un día no nos vamos a despertar más”, que el simple fet d’estar-hi d’acord ens fa sentir ridículs i aconsegueixen ben bé l’efecte contrari (psicologia inversa, se’n diu?): ens recorden, a través del riure, que estem vius.
 
Inestable retrata dos personatges patètics que, alhora, som cadascun de nosaltres. Andrés Caminos i Gadiel Sztryr ens donen medicina embolcallada en xocolata perquè ens l’empassem de gust i en sortir-ne, ens haguem curat una mica. Gran teràpia, no us la perdeu.
 

Foto: La Villarroel


Inestable

Fins al 2 d'abril a La Villarroel (Villarroel, 87,Barcelona)

Direcció i interpretació: Andrés Caminos i Gadiel Sztryk.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Veiem l'anunci polèmic d'una companyia aèria que celebra la diversitat
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
Un vídeo ensenya (a petits i grans) a detectar i parar els paus a l'amor tòxic