Premi Sant Jordi 2017

14 confidències sobre «Jo soc aquell que va matar Franco»

He escrit en un lloc de la novel·la «Visca Catalunya lliure», però fins ara ningú no se n'ha adonat

| 16/03/2018 a les 20:48h
Arxivat a: Biblioteca, Premi Sant Jordi, lectures

Foto: Adrià Costa


1. A la falda del Canigó, entre les mines de Vetera i el poble de Sant Marçal, quan tenia setze anys, vaig topar amb un monòlit damunt del qual figuraven aquestes paraules: "Malfia't de la història. Somia-la i refés-la". Vaig trigar anys a saber que eren versos de l'Oda a Barcelona de Pere Quart. Vaig trigar anys, també, a adonar-me que aquests versos, que mai no havia oblidat, m'havien anat alimentant. Per això van acompanyar-me, com una cançó murmurada, al llarg de tota la creació de la novel·la. Sense Pere Quart, i sense aquella caminada al Canigó de fa trenta-vuit anys, aquesta novel·la hauria estat diferent, tan diferent que potser no hauria acabat d'existir mai.

2. No me'n sé avenir, encara avui, del miracle de la creació literària: viure mesos i anys amb una història al cap, que qualla de mica en mica, amb joia o patiment, però que podria no haver existit mai. I tot d'una ve gent que l'agafa, hi treballa i la dona a veure al públic. Per això vaig demanar que al final del llibre hi figuressin els noms de totes aquestes persones, com uns crèdits al final d'un film. Sense tots ells, aquesta novel·la hauria romàs aclofada al meu ordinador.

3. A l'hora de presentar-me al premi Sant Jordi em sentia com l'Agustí quan ha de concórrer per guanyar un lloc de traductor: els dos ho vam fer empesos per gent amb criteri que confiava més que nosaltres en les nostres respectives possibilitats d'èxit.

4. Un dels capítols més foscos de la novel·la té lloc a Estamariu, a l'Alt Urgell. Espero anar-hi aviat i explicar-hi per què vaig escollir aquest poble de cent vint habitants per situar-hi moments tan crus.
 
5. Crec que mai no havia escrit una novel·la que s'assemblés tant, en el seu procés creatiu, al que crec que pot ser una peça de jazz. Pels canvis de ritme i sobretot per la improvisació preparada. Alguns capítols van ser escrits, en la seva primera versió, seguint un impuls interior més que un guió pensat prèviament. És un exercici perillós, que normalment no practico, però que per aquesta novel·la va anar imposant-se. Vaig començar alguns capítols sense saber que en certs casos es convertirien en moments claus de la novel·la.

6. Cap comarca catalana no fa retrunyir dintre meu els versos d'Espriu en què parla del "desesperat dolor" d'estimar la seva terra, com el Vallespir. Per això he volgut que sigui allà on l'Agustí aprengui el seu ofici de resistent, i el seu ofici de persona lliure. És una comarca bella, modesta, ferrenya, forta, orgullosa, però la llengua catalana, que va persistir-hi més que a cap altra lloc del nord, també hi mor. Me l'estimo i em fa mal. Aneu-hi.

7. He dedicat aquesta novel·la a Lluís Bosch. És el besavi de la meva companya, Mònica Boixader, un carrabiner de Puigcerdà que va ajudar gent de tots els bàndols a passar la frontera, incloent-hi monjos i capellans, entre el 1936 i el 1939. Un dia, però, ja sota el jou franquista, va anar a protestar perquè una monja havia castigat la seva filla per haver parlar català a l'escola. Poc després va ser detingut i condemnat a mort. Més tard, se li va rebaixar la pena a cadena perpètua i va morir de pneumònia a la presó Model. I com ell, tants. I per això aquesta novel·la és, també, una venjança.

8. He escrit, en un lloc de la novel·la, "Visca Catalunya lliure", però fins ara sembla que ningú no se n'hagi adonat.

9. Quin dolç plaer el de fer parlar els protagonistes del Rosselló i del Vallespir tal com imagino que podien parlar als anys quaranta. I fer-ho sense respectar gens ni mica cap norma de l'Institut d'Estudis Catalans. No sempre ha estat fàcil: el català de la part baixa del Vallespir (al voltant de Ceret) i el de la part alta (Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans) tenen diferència subtils però reals. A vegades, he fet que tot es barregés una mica. És el privilegi del novel·lista de no haver de ser lingüista escrupolós.

10. Les escenes de la novel·la que tenen lloc al camp de refugiats d'Argelers són bastant curtes. Em semblava que havia de ser breu, en aquesta part, en senyal de respecte per tots aquells que van patir-hi de debò. Jo tan sols hi he posat hivern, malalties, fam i desesperança de paper. I això és ben poca cosa al costat del que van patir aquells que van haver de viure-hi.

11. Fa poc em va escriure una senyora per explicar-me que el seu oncle hauria pogut ser aquell que de debò hagués matat Franco. Es deia José Rico i, fidel a la república, va organitzar un complot per assassinar Franco el 18 de juliol del 1936, a Ceuta, poques hores després de l'inici de l'aixecament feixista. Va ser traït, detingut, condemnat i executat. Tenia vint-i-dos anys quan va morir. El saludo amb respecte i humilitat.

12. Solsona m'enamora. La primera vegada que vaig anar-hi feia fred i fosc i tothom cuitava, pels carrers. Jo també, tot i que m'havia perdut, com tan sovint em passa per les ciutats. Tan bon punt vaig apropar-me a la part vella vaig entendre que existia, entre les seves pedres i una part de les meves entranyes, un lligam. Com hauria pogut no posar-la mai en cap novel·la?

13. Els diccionaris impresos pesen molt però aquest pes és de l'or i l'argent de la nostra llengua. Qui seria prou foll per marxar a l'exili sense un diccionari sota el braç, pensava, mentre descrivia l'Agustí fugint de Barcelona amb aquesta nosa de paper que tant estima. L'or i l'argent. I la sang viva.
 
14. Per primera vegada m'ha passat pel cap, fugaçment, escriure una continuació a una novel·la. No ho faré. Però si ho fes hauria de seguir amb escrupolositat la consigna donada pel narrador a l'última frase del llibre.
 

 Jo soc aquell que va matar Franco


 © Joan-Lluís Lluís
 © Proa, 2018

COMENTARIS

Felicitats.
Àlex Broch, 20/03/2018 a les 12:28
+1
-0

Vaig tenir la sort de formar part del jurat que li atorgà el premi. Felicitats Joan-Lluís
Lluís.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència